La delicadesa

La delicadesa (Barcelona: La Magrana, 2011) és una novel·la escrita pel francès David Foekinos i ha estat la meva darrera lectura. És un llibre d'aquells que passen bé, que és agradable, com un vi que acompanya un àpat però sense sobresortir-ne. I tot i que crec que la discreció és sovint una gran virtut, en el cas d'aquesta novel·la em sembla que és un gran defecte. M'explico: és una història sense gran cosa de particular que, a mi, m'ha semblat que ratllava la mediocritat.

Foekinos ens explica la història de la Nathalie, una noia guapeta que troba la parella perfecta i que, inesperadament, la perd. Però aquesta noia guapeta té la sort de tornar a trobar l'amor de la seva vida en un antiheroi en tota regla. Com veieu és una història romàntica que reprodueix un dels arguments més gastats del món: una guapa vídua s'enamora d'algú que fins a aquell moment era absolutament invisible. De fet, quan encara no havia arribat a la cinquantena de pàgines llegides, ja em vaig imaginar que era davant d'una d'aquelles pel·lis romàntiques de diumenge a la tarda: la Julia Roberts o la Helen Hunt feien de Nathalie enamorant-se d'un paio tipus Jack Black.

I no sé gaire què més dir-ne perquè no hi he trobat ni suc ni bruc. Tal vegada el toc més original sigui la intercalació d'alguns capítols brevíssims que amplien alguna referència de les pàgines anteriors (la lletra d'una cançó, una recepta de cuina...). Això sí: ofereix algunes frases boniques per guardar a la llibreta de frases boniques; per exemple "Cal haver viscut durant anys en el no-res per entendre com de sobte una possibilitat et pot fer por". O aquesta altra, amb la qual entendrireu a qui la dediqueu: "Hi ha persones formidables que no coneixem en el moment adequat. I hi ha persones que són formidables perquè les coneixem en el moment adequat". En resum, si et va agradar Alguna cosa per recordar, també t'agradarà La delicadesa.

Altres opinions:

· La de l'autor (en francès)

· Lectures de l'Espolsada

· Mademoiselle joue avec son revolver

Kafka a la platja

Un dia (no recordo exactament qui) em va recomanar i Kafka a la platja. I jo me'l vaig comprar, el vaig deixar aparcat al prestatge durant uns mesos i ara, finalment, l'he llegit. Però si us he de ser sincera, no sé gaire què he llegit, perquè em sembla una anada d'olla considerable que m'ha deixat una mica perplexa.

Haruki Murakami planteja la història de dos personatges, en Kafka Tamura i en Nakata, que a priori no tenen res a veure. L'un, un adolescent que fuig de casa amb el desig de fer-se més fort i allunyar-se del seu pare. L'altre, un vell que s'ha tornat analfabet però que ha adquirit  capacitats extraordinàries, com ara parlar amb gats o predir fenòmens estranys.

A mesura que avança la narració, l'autor deixa anar uns fils invisibles que teixeixen una història més complexa del que inicialment semblava i que, a poc a poc, faran convergir els dos personatges, sense que mai s'acabin trobant. Aquestes pistes, a més, tenen la virtut d'aparèixer quan la història sembla que decau i fan que t'hi mantinguis enganxada en lloc d'abandonar la lectura.

Però tot el que passa és certament surrealista. L'escriptor japonès juga (o almenys a mi és el que em sembla) amb la idea d'un món paral·lel a la realitat, a cavall entre el passat, el present i el futur, on qualsevol esdeveniment i personatge, per estrany que sigui, hi encaixa amb una certa naturalitat. Tal vegada per això en algun moment aquesta dualitat m'ha recordat l'Alícia i les seves aventures al País de les Meravelles.

Si hagués de dir quin és el tema de la novel·la, potser em decantaria per la recerca de la identitat individual, ja que tots els personatges busquen ser algú, busquen ser com eren, busquen trobar-se bé tal com són o busquen ser una persona nova. El que sí que m'ha quedat clar és que en Kafka Tamura s'enfronta al seu destí, a la seva maledicció, a les seves pors i als seus interrogants i troba les respostes en allò prohibit fins a acabar l'última etapa del seu viatge en un bosc que, com si li permetés culminar un ritual d'iniciació, li obre les portes a l'edat adulta.

En resum, un llibre complex i diferent que, gràcies a la barreja d'elements, pot agradar tant als amants de la ciència-ficció com als lectors de novel·les romàntiques i, fins i tot, als que prefereixen històries amb un punt d'erotisme. 

Acabo amb un fragment que m'ha fet pensar: "Assegut sota aquest cel brillant, em torna a assaltar una por intensa. El cor se m'accelera i em costa respirar. Tot i viure sota tots aquests estels, no m'havia fixat mai en la seva existència. No hi havia pensat mai. I no tan sols en els estels. Quantes coses hi ha al món en què no m'he fixat mai? Quantes coses que no conec? Em sento desesperadament impotent. Per molt lluny que me'n vagi mai no em podré escapar d'aquesta impotència."

Si voleu llegir una cosa poc convencional, ja ho sabeu: Kafka us espera a la platja. I perquè us ambienteu si no l'heu llegit o el recordeu si ja ho heu fet, aquí teniu aquest vídeo:

Altres opinions:

· Viu i llegeix

· El Kraken

· Malerudeveure't

L'acabadora

Quina llàstima que ja hagi acabat la lectura de L'acabadora. M'ha agradat tant... La història i la manera de narrar-la -de vegades directa, de vegades subtil- m'han captivat.

Abans de comprar-me aquesta novel·la, no en sabia res: no coneixia l'autora (Michela Murgia), no sabia de què anava i no n'havia llegit cap ressenya. He de reconèixer que simplement la vaig escollir per la fotografia de la coberta. La imatge de la nena somrient i innocent, feliç traginant un càntir i una galleda en un paisatge que sembla una platja i una mà en primer terme, poc nítida, que sembla que la crida o que et demana que hi vagis, em van seduir.

No m'agradaria desvetllar grans coses sobre la història, però espero temptar-vos dient que està ambientada a la Sardenya dels anys cinquanta i que parla de la vida i la mort, de la tradició, dels silencis i les mirades, de la maternitat, del sentiment de pertinença, de la dignitat, dels amors... de tots els amors.

I amb una prosa senzilla però rica, Michela Murgia deixa anar perles com aquestes: "Ja tenia prou món per saber que la paraula heroi era el masculí singular de la paraula viudes". O bé, "Si l'astúcia, la força i la intel·ligència es podien vèncer amb les mateixes armes, l'estupidesa no tenia pitjor enemic que ella mateixa". I també "[...] quan van mal dades hi ha qui s'estima més fer-se creient abans que fort". I encara: "Les culpes, com les persones, comencen a existir si algú se n'adona."

En resum, no m'estranya que la novel·la hagi guanyat a Itàlia els premis Mondello i Campiello ja que és una obra per llegir i, sobretot, rellegir. Altament recomanable.

Per si en voleu fer un tast, aquí us deixo el primer capítol (extret del web de Proa), que podeu llegir mentre escolteu música tradicional sarda com aquesta:

L'acabadora

Publish at Calaméo or browse others.

Altres opinions:
· Lectures de l'Espolsada
· Nosaltres llegim
· Llegir en cas d'incendi