29 de gener 2012

Mi planta de naranja lima



En Zezé és un nen de cinc anys viu com una mostela i curiós com una fura. Viu al Brasil, en un barri tan pobre que el bar del veïnat es diu Miseria y Hambre, amb uns quants germans i els seus pares. Però la situació a casa no és fàcil: el pare fa temps que no té feina i la mare treballa en una fàbrica i li queden poques hores per veure i ocupar-se dels seus fills. Però malgrat les condicions adverses, en Zezé és ple d'alegria i intenta sortir-se'n com pot: neteja botes, canta cançons pel carrer amb l'Ariovaldo o ven els seus balins. Però tot això no és suficient per contrarestar els cops que rep cada vegada que fa una barrabassada infantil a algú del barri o que diu alguna cosa que no hauria de dir. I és que ell simplement necessita algú que l'estimi, que li faci cas, que l'escolti, que no el deixi sol. I per això adopta com a millor amic un arbre, a qui bateja amb el nom de Minginho i amb qui té converses força interessants.

La història, narrada en la veu del mateix Zezé, conté moments de crueltat, però també fragments de tendresa commovedors on aflora la seva sensibilitat i el seu amor i la capacitat de raonar com un adult. En un moment en què es planteja matar al seu pare després d'una pallissa diu "Matar no quiere decir coger el revólver de Buck Jones, ¡y hacer bum! No es eso. Se mata en el corazón. Vas dejando de querer a la persona y un día se ha muerto".  I és que en Zezé es veu obligat a madurar a marxes forçades. 

No sabem fins a quin punt Mi planta de naranja lima és autobiogràfica, però sembla clar que l'autor, José Mauro de Vasconcelos (1920-1984), va recórrer als seus records, almenys pel que fa a la ubicació al barri de Bangú, a Rio de Janeiro, i a les vivències d'una família humil. Tal vegada aquesta connexió amb la realitat hagi fet que la novel·la sigui pràcticament un clàssic al Brasil, amb pel·lícula inclosa, de la qual en podeu veure un fragment en aquest vídeo.



Per últim, m'agradaria destacar un detall de l'edició que n'ha fet Libros del Asteroide. En aquests temps que sembla que s'ha perdut molt allò que se'n deia "les formes", m'ha agradat que un cop acabada la lectura, al final del llibre hi hagi aquest agraïment: 

"Desde Libros del Asterioide queremos agradecerle el tiempo que ha dedicado a la lectura de Mi planta de naranja lima. Esperamos que el libro le haya gustado y le animanos a que, si así ha sido, lo recomiende a otro lector."

Potser a algú li pot semblar antiquat, però mira, en el meu cas la jugada els ha sortit bé: aquest apunt n'és la prova.

Més opinions a:


08 de gener 2012

Homenatge a Catalunya


A mi sempre m'ha agradat la història. En realitat, jo volia ser arqueòloga, per excavar i descobrir fets del passat. Com que per circumstàncies que ara no vénen al cas em vaig dedicar a un altre àmbit, no és d'estranyar que sempre que puc dirigeixi la mirada cap a un edifici antic, escolti cançons d'una altra època o m'entretingui amb revistes d'història. Però a mi m'agrada la història en minúscules, la que expliquen els protagonistes en primera persona, la que parla de la vida quotidiana, la de la gent corrent i els seus petits fets que, encara que semblin insignificants, dibuixen una imatge viva i real del passat. Crec que a Homenatge a Catalunya George Orwell aconsegueix precisament això: que el lector s'imagini com van ser els dies de la Guerra Civil, almenys per als milicians del Partit Obrer Unificació Marxista (POUM), on ell militava.
George Orwell (1903-1950), pseudònim d'Eric Arthur Blair, va ser un escriptor britànic que, tot i tenir una condició social més aviat privilegiada, va voler viure algunes experiències en què la classe obrera era protagonista; així doncs, va conviure amb els miners del nord d'Anglaterra o va lluitar al front d'Aragó durant la Guerra Civil espanyola.
Tot i que sóc una persona tremendament pacífica (un sol crit ja em molesta), he llegit aquesta obra sobre la guerra, amb descripció de batalles, lluites i tirotejos, amb força interès. Segurament la seva visió dels fets d'aquells dies no és imparcial -en això no hi entro, no tinc prou dades per valorar-ho i, a més, qui participa en una guerra sempre pren partit- però em sembla un testimoni molt vàlid de les condicions de vida al front, especialment al bàndol republicà, i de la diversitat i ebullició d'idees llibertàries de la Barcelona dels anys trenta. Mentre el llegia no podia estar-me d'imaginar els meus avis en aquells època i em tornaven molts dels seus records.
El llibre, a més, també és un bon document històric sobre els fets del maig del 37, a Barcelona, quan es va produir una lluita entre diversos partits del bàndol republicà (socialistes, anarquistes, republicans, i comunistes). Precisament aquest 2012 farà 75 anys d'aquests enfrontaments. Amb el documental La Rambla: secrets d'un escenari (minut 08:20-10:30) podreu posar algunes imatges als fets del 37 i comprovareu que els edificis que Orwell menciona en la seva narració encara són ben drets (el Poliorama, el cafè Moka, l'edifici de la Telefònica...).



Aquests disturbis i la persecució als membres del POUM, van marcar la seva visió de la situació. Si bé en la primera part del llibre Orwell explica amb il·lusió l'arribada a Barcelona i la confraternització dels diversos grups en les files republicanes del front d'Aragó, en la segona es fa palès el desencís i arriba a afirmar: "Aquesta guerra és una entabanada com qualsevol altra". Malauradament, veig que no hem avançat gaire, ja que avui també vivim una entabanada rere l'altra o, com diu aquell, "Tot és una enganyifa dels de dalt".
Ara ja només em queda veure'n la versió cinematogràfica que va fer-ne Ken Loach l'any 1995. Inspirant-se en Homenatge a Catalunya va dirigir Terra i llibertat (Land and freedom, en el títol original). I per si algú es vol llegir l'obra, aquí teniu dos enllaços: