La Mirandolina

Recordant Dickens

2012-02-07T12:04:00.000+01:00

Agost. Vacances. Fa calor però busco una ombra. La trobo al balcó de casa i m'assec mirant el carrer, amb les cames recolzades a la barana. De fons, se sent l'espeterneig del raig a l'aigüera i el dringar dels plats bruts, que sembla que em criden. Però no els vull escoltar: prefereixo fer els deures d'estiu de l'escola. I aleshores, com si fos un tresor, obro La pequeña Dorrit, amb cura, i em transporto a la societat victoriana. L'agüera cada vegada és més lluny i la calor, ni la sento.

Avui, vint anys més tard, remouré capses i armaris per tornar-la a trobar i homenatjar Charles Dickens en el bicentenari del seu naixement. Amb aquest apunt em sumo a la iniciativa promoguda al Bloc de l'Assumpta.

The joy of books

2012-02-03T21:51:00.000+01:00

Al bloc Espai de lectura, he trobat aquest vídeo sobre què fan els llibres d'una llibreria quan tanca portes cada dia. És una stop-motion realitzada per Sean Ohlenkamp i Lisa Blonder a la llibreria Type de Toronto. Espero que us agradi.

Mi planta de naranja lima

2012-01-29T01:44:00.001+01:00

En Zezé és un nen de cinc anys viu com una mostela i curiós com una fura. Viu al Brasil, en un barri tan pobre que el bar del veïnat es diu Miseria y Hambre, amb uns quants germans i els seus pares. Però la situació a casa no és fàcil: el pare fa temps que no té feina i la mare treballa en una fàbrica i li queden poques hores per veure i ocupar-se dels seus fills. Però malgrat les condicions adverses, en Zezé és ple d'alegria i intenta sortir-se'n com pot: neteja botes, canta cançons pel carrer amb l'Ariovaldo o ven els seus balins. Però tot això no és suficient per contrarestar els cops que rep cada vegada que fa una barrabassada infantil a algú del barri o que diu alguna cosa que no hauria de dir. I és que ell simplement necessita algú que l'estimi, que li faci cas, que l'escolti, que no el deixi sol. I per això adopta com a millor amic un arbre, a qui bateja amb el nom de Minginho i amb qui té converses força interessants.

La història, narrada en la veu del mateix Zezé, conté moments de crueltat, però també fragments de tendresa commovedors on aflora la seva sensibilitat i el seu amor i la capacitat de raonar com un adult. En un moment en què es planteja matar al seu pare després d'una pallissa diu "Matar no quiere decir coger el revólver de Buck Jones, ¡y hacer bum! No es eso. Se mata en el corazón. Vas dejando de querer a la persona y un día se ha muerto". I és que en Zezé es veu obligat a madurar a marxes forçades.

No sabem fins a quin punt Mi planta de naranja lima és autobiogràfica, però sembla clar que l'autor, José Mauro de Vasconcelos (1920-1984), va recórrer als seus records, almenys pel que fa a la ubicació al barri de Bangú, a Rio de Janeiro, i a les vivències d'una família humil. Tal vegada aquesta connexió amb la realitat hagi fet que la novel·la sigui pràcticament un clàssic al Brasil, amb pel·lícula inclosa, de la qual en podeu veure un fragment en aquest vídeo.

Per últim, m'agradaria destacar un detall de l'edició que n'ha fet Libros del Asteroide. En aquests temps que sembla que s'ha perdut molt allò que se'n deia "les formes", m'ha agradat que un cop acabada la lectura, al final del llibre hi hagi aquest agraïment:

"Desde Libros del Asterioide queremos agradecerle el tiempo que ha dedicado a la lectura de Mi planta de naranja lima. Esperamos que el libro le haya gustado y le animanos a que, si así ha sido, lo recomiende a otro lector."

Potser a algú li pot semblar antiquat, però mira, en el meu cas la jugada els ha sortit bé: aquest apunt n'és la prova.

Més opinions a:

Lectures de l'Espolsada | La Gralla | Libros y literatura

Homenatge a Catalunya

2012-01-08T08:00:00.000+01:00

A mi sempre m'ha agradat la història. En realitat, jo volia ser arqueòloga, per excavar i descobrir fets del passat. Com que per circumstàncies que ara no vénen al cas em vaig dedicar a un altre àmbit, no és d'estranyar que sempre que puc dirigeixi la mirada cap a un edifici antic, escolti cançons d'una altra època o m'entretingui amb revistes d'història. Però a mi m'agrada la història en minúscules, la que expliquen els protagonistes en primera persona, la que parla de la vida quotidiana, la de la gent corrent i els seus petits fets que, encara que semblin insignificants, dibuixen una imatge viva i real del passat. Crec que a Homenatge a Catalunya George Orwell aconsegueix precisament això: que el lector s'imagini com van ser els dies de la Guerra Civil, almenys per als milicians del Partit Obrer Unificació Marxista (POUM), on ell militava.

George Orwell (1903-1950), pseudònim d'Eric Arthur Blair, va ser un escriptor britànic que, tot i tenir una condició social més aviat privilegiada, va voler viure algunes experiències en què la classe obrera era protagonista; així doncs, va conviure amb els miners del nord d'Anglaterra o va lluitar al front d'Aragó durant la Guerra Civil espanyola.

Tot i que sóc una persona tremendament pacífica (un sol crit ja em molesta), he llegit aquesta obra sobre la guerra, amb descripció de batalles, lluites i tirotejos, amb força interès. Segurament la seva visió dels fets d'aquells dies no és imparcial -en això no hi entro, no tinc prou dades per valorar-ho i, a més, qui participa en una guerra sempre pren partit- però em sembla un testimoni molt vàlid de les condicions de vida al front, especialment al bàndol republicà, i de la diversitat i ebullició d'idees llibertàries de la Barcelona dels anys trenta. Mentre el llegia no podia estar-me d'imaginar els meus avis en aquells època i em tornaven molts dels seus records.
El llibre, a més, també és un bon document històric sobre els fets del maig del 37, a Barcelona, quan es va produir una lluita entre diversos partits del bàndol republicà (socialistes, anarquistes, republicans, i comunistes). Precisament aquest 2012 farà 75 anys d'aquests enfrontaments. Amb el documental La Rambla: secrets d'un escenari (minut 08:20-10:30) podreu posar algunes imatges als fets del 37 i comprovareu que els edificis que Orwell menciona en la seva narració encara són ben drets (el Poliorama, el cafè Moka, l'edifici de la Telefònica...).

Aquests disturbis i la persecució als membres del POUM, van marcar la seva visió de la situació. Si bé en la primera part del llibre Orwell explica amb il·lusió l'arribada a Barcelona i la confraternització dels diversos grups en les files republicanes del front d'Aragó, en la segona es fa palès el desencís i arriba a afirmar: "Aquesta guerra és una entabanada com qualsevol altra". Malauradament, veig que no hem avançat gaire, ja que avui també vivim una entabanada rere l'altra o, com diu aquell, "Tot és una enganyifa dels de dalt".
Ara ja només em queda veure'n la versió cinematogràfica que va fer-ne Ken Loach l'any 1995. Inspirant-se en Homenatge a Catalunya va dirigir Terra i llibertat (Land and freedom, en el títol original). I per si algú es vol llegir l'obra, aquí teniu dos enllaços:

Homage to Catalonia | Homenaje a Cataluña

Pärt, Barcelona i Björk

2011-11-25T21:55:00.001+01:00

Fa un temps, a La casa en obres, en Raül Garrigasait va dedicar una entrada al músic Arvo Pärt. Aquesta publicació em va fer pensar les seves peces i vaig començar a escoltar més obres seves. El cert és que la primera vegada que em van enfrontar a una partitura d'Arvo Pärt (Estònia, 1935), el vaig maleir. Em costava d'entendre l'encaix de les veus i el que sonava no m'agradava gens. Suposo que per la dificultat que comportava va ser una decisió encertada deixar la peça per a un moment més propici. Van passar un parell o tres d'anys, i la partitura em va tornar a arribar. Suposo que perquè jo havia evolucionat musicalment parlant, el Magnificat (1989) de Pärt va començar a entrar-me com una cosa natural, amb unes harmonies que m'omplien tots els racons del cos: l'espai entre costelles, els narius, la distància entre els dits, l'aire entre els cabells. Experimenteu aquesta sensació:

Magnificat by Estonian Philharmonic Chamber Choir & Paul Hillier on Grooveshark

De la Björk no en sé gran cosa; només que és una cantant i actriu islandesa una mica extravagant. Tanmateix, penso que hi tinc coses en comú, si em refio de l'entrevista que li va fer ella a l'Arvo Pärt. M'encanta com la Björk descriu les sensacions que li provoca la música de l'estonià, em sembla una manera molt gràfica i encertada de fer-ho. I per acabar-ho d'adobar, el vídeo inclou imatges de la Sagrada Família de Barcelona tant a l'inici com al final. Quin és el lligam entre aquests tres elements? Jo, de moment, encara no he descobert la incògnita.

Us recomano enormement que, si voleu eixamplar el pit i la ment, no deixeu d'escoltar les seves obres. Són altament transformadores.

Ets dels que els deixes a mitges?

2011-11-12T09:00:00.000+01:00

No sé quin és el teu cas, però a mi sempre m'ha fet peneta deixar un llibre a mitges, tal vegada perquè pensava que havia de ser capaç d'entendre'l, de no avorrir-me amb la lectura; si l'abandonava, tenia la sensació que el llibre m'havia vençut a mi o que jo no estava a l'alçada de la lectura i això, no ho amago, em feia ràbia. Però a mesura que et vas fent gran, t'adones que el temps s'escurça i que s'ha d'invertir bé; és a dir, que amb la quantitat de llibres que hi ha, si no pots continuar amb el que tens entre mans, val més abandonar-lo. I a tomb de tot això parla l'article que et recomano. Es tracta de "¿Leer o no leer?", que va aparèixer el 29 d'octubre al suplement Estilos, de La Vanguardia. Així doncs, tu ets dels que els deixes a mitges?

La delicadesa

2011-10-30T13:26:00.002+01:00

La delicadesa (Barcelona: La Magrana, 2011) és una novel·la escrita pel francès David Foekinos i ha estat la meva darrera lectura. És un llibre d'aquells que passen bé, que és agradable, com un vi que acompanya un àpat però sense sobresortir-ne. I tot i que crec que la discreció és sovint una gran virtut, en el cas d'aquesta novel·la em sembla que és un gran defecte. M'explico: és una història sense gran cosa de particular que, a mi, m'ha semblat que ratllava la mediocritat.

Foekinos ens explica la història de la Nathalie, una noia guapeta que troba la parella perfecta i que, inesperadament, la perd. Però aquesta noia guapeta té la sort de tornar a trobar l'amor de la seva vida en un antiheroi en tota regla. Com veieu és una història romàntica que reprodueix un dels arguments més gastats del món: una guapa vídua s'enamora d'algú que fins a aquell moment era absolutament invisible. De fet, quan encara no havia arribat a la cinquantena de pàgines llegides, ja em vaig imaginar que era davant d'una d'aquelles pel·lis romàntiques de diumenge a la tarda: la Julia Roberts o la Helen Hunt feien de Nathalie enamorant-se d'un paio tipus Jack Black.

I no sé gaire què més dir-ne perquè no hi he trobat ni suc ni bruc. Tal vegada el toc més original sigui la intercalació d'alguns capítols brevíssims que amplien alguna referència de les pàgines anteriors (la lletra d'una cançó, una recepta de cuina...). Això sí: ofereix algunes frases boniques per guardar a la llibreta de frases boniques; per exemple "Cal haver viscut durant anys en el no-res per entendre com de sobte una possibilitat et pot fer por". O aquesta altra, amb la qual entendrireu a qui la dediqueu: "Hi ha persones formidables que no coneixem en el moment adequat. I hi ha persones que són formidables perquè les coneixem en el moment adequat". En resum, si et va agradar Alguna cosa per recordar, també t'agradarà La delicadesa.

Altres opinions:

· La de l'autor (en francès)

· Lectures de l'Espolsada

· Mademoiselle joue avec son revolver

Kafka a la platja

2011-10-15T09:00:00.000+02:00

Un dia (no recordo exactament qui) em va recomanar i Kafka a la platja. I jo me'l vaig comprar, el vaig deixar aparcat al prestatge durant uns mesos i ara, finalment, l'he llegit. Però si us he de ser sincera, no sé gaire què he llegit, perquè em sembla una anada d'olla considerable que m'ha deixat una mica perplexa.

Haruki Murakami planteja la història de dos personatges, en Kafka Tamura i en Nakata, que a priori no tenen res a veure. L'un, un adolescent que fuig de casa amb el desig de fer-se més fort i allunyar-se del seu pare. L'altre, un vell que s'ha tornat analfabet però que ha adquirit capacitats extraordinàries, com ara parlar amb gats o predir fenòmens estranys.

A mesura que avança la narració, l'autor deixa anar uns fils invisibles que teixeixen una història més complexa del que inicialment semblava i que, a poc a poc, faran convergir els dos personatges, sense que mai s'acabin trobant. Aquestes pistes, a més, tenen la virtut d'aparèixer quan la història sembla que decau i fan que t'hi mantinguis enganxada en lloc d'abandonar la lectura.

Però tot el que passa és certament surrealista. L'escriptor japonès juga (o almenys a mi és el que em sembla) amb la idea d'un món paral·lel a la realitat, a cavall entre el passat, el present i el futur, on qualsevol esdeveniment i personatge, per estrany que sigui, hi encaixa amb una certa naturalitat. Tal vegada per això en algun moment aquesta dualitat m'ha recordat l'Alícia i les seves aventures al País de les Meravelles.

Si hagués de dir quin és el tema de la novel·la, potser em decantaria per la recerca de la identitat individual, ja que tots els personatges busquen ser algú, busquen ser com eren, busquen trobar-se bé tal com són o busquen ser una persona nova. El que sí que m'ha quedat clar és que en Kafka Tamura s'enfronta al seu destí, a la seva maledicció, a les seves pors i als seus interrogants i troba les respostes en allò prohibit fins a acabar l'última etapa del seu viatge en un bosc que, com si li permetés culminar un ritual d'iniciació, li obre les portes a l'edat adulta.

En resum, un llibre complex i diferent que, gràcies a la barreja d'elements, pot agradar tant als amants de la ciència-ficció com als lectors de novel·les romàntiques i, fins i tot, als que prefereixen històries amb un punt d'erotisme.

Acabo amb un fragment que m'ha fet pensar: "Assegut sota aquest cel brillant, em torna a assaltar una por intensa. El cor se m'accelera i em costa respirar. Tot i viure sota tots aquests estels, no m'havia fixat mai en la seva existència. No hi havia pensat mai. I no tan sols en els estels. Quantes coses hi ha al món en què no m'he fixat mai? Quantes coses que no conec? Em sento desesperadament impotent. Per molt lluny que me'n vagi mai no em podré escapar d'aquesta impotència."

Si voleu llegir una cosa poc convencional, ja ho sabeu: Kafka us espera a la platja. I perquè us ambienteu si no l'heu llegit o el recordeu si ja ho heu fet, aquí teniu aquest vídeo:

Altres opinions:

· Viu i llegeix

· El Kraken

· Malerudeveure't

L'acabadora

2011-10-01T08:30:00.000+02:00

Quina llàstima que ja hagi acabat la lectura de L'acabadora. M'ha agradat tant... La història i la manera de narrar-la -de vegades directa, de vegades subtil- m'han captivat.

Abans de comprar-me aquesta novel·la, no en sabia res: no coneixia l'autora (Michela Murgia), no sabia de què anava i no n'havia llegit cap ressenya. He de reconèixer que simplement la vaig escollir per la fotografia de la coberta. La imatge de la nena somrient i innocent, feliç traginant un càntir i una galleda en un paisatge que sembla una platja i una mà en primer terme, poc nítida, que sembla que la crida o que et demana que hi vagis, em van seduir.

No m'agradaria desvetllar grans coses sobre la història, però espero temptar-vos dient que està ambientada a la Sardenya dels anys cinquanta i que parla de la vida i la mort, de la tradició, dels silencis i les mirades, de la maternitat, del sentiment de pertinença, de la dignitat, dels amors... de tots els amors.

I amb una prosa senzilla però rica, Michela Murgia deixa anar perles com aquestes: "Ja tenia prou món per saber que la paraula heroi era el masculí singular de la paraula viudes". O bé, "Si l'astúcia, la força i la intel·ligència es podien vèncer amb les mateixes armes, l'estupidesa no tenia pitjor enemic que ella mateixa". I també "[...] quan van mal dades hi ha qui s'estima més fer-se creient abans que fort". I encara: "Les culpes, com les persones, comencen a existir si algú se n'adona."

En resum, no m'estranya que la novel·la hagi guanyat a Itàlia els premis Mondello i Campiello ja que és una obra per llegir i, sobretot, rellegir. Altament recomanable.

Per si en voleu fer un tast, aquí us deixo el primer capítol (extret del web de Proa), que podeu llegir mentre escolteu música tradicional sarda com aquesta:

L'acabadora

Publish at Calaméo or browse others.

Altres opinions:
· Lectures de l'Espolsada
· Nosaltres llegim
· Llegir en cas d'incendi

Si tu em dius vine, ho deixo tot...

2011-09-18T08:30:00.000+02:00

Tinc al davant tres llibres: Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine, L'acabadora, i Tretze tristos tràngols. El rellotge marca 01:12 de la matinada i no sé per quin decidir-me. Al cap em ressona una cançó que apareix a L'home de la maleta: "Si tu me dices ven, lo dejo todo...". Trobo que és un senyal inequívoc del meu subconscient, una invitació a la lectura del darrer llibre de l'Albert Espinosa que, quan escric això, no sé què em depararà. Temo trobar-me amb un llibre comercial, d'aquells que es venen perquè l'autor ha tingut èxits precedents i ara viu de renda. Però, coi, l'Albert Espinosa és un paio que, inexplicablement, em cau bé. Ja li he llegit El món groc i m'agrada el que ha fet en el món audiovisual: Abuela de verano (el personatge del metge és genial), Planta 4a, Herois, No me digas que te bese porque te besaré i Polseres vermelles. Sé que el seu discurs sempre tomba i gira per allà mateix i, de vegades, m'empalaga, però li faig cas i "si tu em dius vine, ho deixo tot".

10 dies més tard...

Acabo d'acabar la novel·la i no puc estar-me d'escriure ja el que m'ha semblat. Buf! Quina decepció! He tingut la sensació de ser davant d'un llibre suflé, la premsa l'ha inflat tant que, a parer meu, fàcilment es desinfla o, més ben dit, ha desinflat les meves expectatives. Explica la història d'un home que trenca la seva relació de parella justament el dia que rep l'encàrrec de trobar un nen que ha desaparegut de l'illa de Capri i, malgrat que no és el millor moment per buscar ningú (prou feina té ell a trobar-se a si mateix), accepta la feina. Per què? Doncs perquè de petit aquesta illa va ser molt important per a ell. I a partir d'aquí evoca les històries viscudes del passat amb dos personatges peculiars que el van forjar com a persona. En el fons, el nen desaparegut només és un pretext per poder explicar la resta.

Tot i aquesta opinió no gaire positiva, com sempre passa en l'obra de l'Espinosa, hi ha algunes frases interessants, d'aquelles que s'apunten i sempre et fan quedar bé. Per exemple, "Aturar el món és decidir conscientment que sortiràs d'ell per millorar tu i millorar-lo. [...] Després el món et premia" o "La felicitat no existeix. Només existeix el fet de ser feliç cada dia".

Altres opinions:

· CarmeJHuertas. Crítiques literàries
· Llegir llibres
· Els orfes del Senyor Boix

L'home de la maleta

2011-09-07T01:40:00.000+02:00

Ara que l'estiu és a punt de fondre's, molts deveu estar fent o desfent maletes. Què més adient, doncs, que parlar de L'home de la maleta? L'home de la maleta és en Venerando, el personatge principal de la novel·la de Ramon Solsona (premi Sant Jordi 2010). En Venerando ens explica en primera persona la seva vida passada i present, marcada per la infantesa a la Casa de la Caritat, la trajectòria professional com a músic, la recerca de la seva identitat i la por a la soledat ara que és vidu i que ja té una edat.

De fet, crec que es pot resumir el seu pensament quan afirma "Jo lo que no vull és viure sol. I encara menos morir-me sol. Els vells hi pensem molt, en aquestes coses". I per això decideix posar les seves pertinences més preuades en una maleta i anar a passar algunes temporades amb les seves tres filles. Arran d'aquestes estades, s'enfronta a tres models de família molt diferents, que el porten a comentar qüestions com l'adopció, l'homosexualitat o la vellesa amb la sinceritat dels qui s'han fet grans i els importa poc o gens el que els altres pensin de les seves opinions.

I tot això explicat amb un català incorrecte i viu, d'aquell que parlen els senyors de més de 60 anys que gasten samarreta imperi i es miren la vida amb un escuradents a la boca. Però també hi trobarem expressions i refranys oblidats (de vegades una mica posats amb calçador, tot s'ha de dir) com ara "ser un esgarrapacristos", "acabar el dia fet fosfatina" o "fer-se més llarg que la pixarada d'en Montoliu, que començava a l'hivern i acabava a l'estiu".

En resumides qüentes, que diria en Venerando, un llibre força entretingut que agradarà, especialment, als lectors de més de 50 anys. Podeu llegir-ne el primer capítol aquí.

Altres opinions:
· Nosaltres llegim
· Lo rogle de Josep M.
· Coses de la vida

Cuaderno de Sol o el 15M il·lustrat

2011-08-30T02:11:00.000+02:00

Tombant per aquí i clicant per allà, des del Còmic Joves Emprenedors Socials (que podeu llegir en català i en castellà) he anat a petar al Cuaderno de Sol. Aquest quadern recull en imatges les impressions del dibuixant Enrique Flores durant els dies de les concentracions del moviment del 15M a la plaça del Sol de Madrid. Us el deixo aquí perquè hi feu un cop d'ull. Són més de 100 pàgines il·lustrades.

I si us ha agradat, podeu veure més quaderns amb il·lustracions dels seus viatges al web 4Ojos, que comparteix amb la també dibuixant Antonia Santolaya, o a Youtube. Gaudiu-ne!
Per cert, coneixeu algun quadern similar referent a la plaça de Catalunya?

Jesús m'estima

2011-08-15T12:15:00.000+02:00

Tranquil·litat! No us penseu que he vist la llum i que ja tinc el kit complet de peregrina per anar a veure Benet XVI a Madrid. El que passa és que Jesús m'estima és la meva darrera lectura. Es tracta d'un llibre de David Safier, l'autor alemany de qui vaig parlar no fa gaire arran de Maleït karma. I sí, ja sé que vaig dir que trigaria un temps a submergir-me de nou en l'humor de les novel·les de Safier, però he tornat a ensopegar amb la mateixa pedra. Ja ho tenim, això, els humans. El cas és que amb aquesta lectura he confirmat que el seu humor i el meu no convergeixen. De fet, he trobat el llibre més aviat avorrit i previsible, tot i que es vengui com a "diversió en estat pur".

Com si es tractés d'un exercici narratiu, l'autor desubica Jesús (o Joshua) en l'espai i el temps i el transporta a Malente en ple segle XXI. Això sí: li conserva l'ofici de fuster i el suport de l'arcàngel Gabriel. Però el veritable protagonista no és ell, sinó la Marie, una dona que viu la trentena a l'estil Bridget Jones.

I què passa quan el fuster i la Marie s'enamoren? Doncs que Jesús ha de lluitar entre el seu amor i la seva veritable missió a la Terra: dur a terme la batalla de l'Apocalipsi contra Satanàs.

I tot aquest argument està complementat amb tires còmiques que dibuixa la germana de la Marie i uns capítols titulats Entreactes, la funció dels quals no he entès. Si a tot el que acabo de dir hi afegim que el text en català podria ser millor (siguem una mica més curosos en la correcció, si us plau, que hi ha molts errors que un simple corrector automàtic detectaria!) és fàcil concloure que, a parer meu, el món no s'hauria perdut gran cosa si Jesús m'estima no s'hagués escrit mai.

Altres opinions:
· L'illa dels llibres
· Say what you want
· L'escorxador

Estius d'infantesa

2011-07-29T21:48:00.000+02:00

Ara que ja em començo a fer gran i ja fa temps que parlo amb els companys i companyes de generació dels dibuixos que vèiem quan érem petits, dels gelats que ens menjàvem, de les cançons que ens agradaven o dels jocs a què jugàvem, m'ha semblat una bona idea compartir aquest vídeoclip de Delafé y Las Flores Azules. Es tracta de "1984", una oda als estius dels vuitanta amb un munt de referents i una estètica molt adient. Potser els meus estius d'infantesa no eren exactament així, però me'ls recorda força.

1984, de Delafé y las flores azules

El caçador d'estels

2011-07-17T02:04:00.000+02:00

Fa tot just un any, llegia Mil sols esplèndits i, com si aquest juliol fos una repetició de l'anterior, també he dedicat estones lectores a un altre llibre de Khaled Hosseini (Kabul, 1965): El caçador d'estels. Ambientat igualment a l'Afganistan, la novel·la ens explica la història de dos nens inseparables de petits que la culpa i la por acaben portant-los per dos camins molt diferents.

Jo no sóc de les de llagrimeta fàcil, però en alguns passatges he de confessar que he estat a punt de treure el mocador. I tot això sense que em semblés una història ensucrada; al contrari: hi ha escenes molt dures que m'han quedat a la retina.

Tot i que aquesta novel·la no sigui una novetat editorial, si no l'heu llegida us la recomano per a aquest estiu. Transmet alguns valors que de vegades sembla que s'estan perdent, com ara la lleialtat i el perdó. I per als qui no sigueu lectors, en podeu veure la versió cinematogràfica. Aquest n'és el tràiler:

Cometas en el cielo per elseptimoarte

No em deixis mai

2011-07-04T12:23:00.000+02:00

Vaig arribar un dia a casa i a la tele feien "Días de cine". Mentre sopava, parlaven de les estrenes de la setmana. Una d'aquestes estrenes era "Nunca me abandones". La història em va semblar interessant i vaig pensar que podria estar bé: la vida d'uns adolescents en una mena d'orfenat anglès, que no ho acaba de ser ben bé. Em vaig dir que l'aniria a veure al cine, però com m'acostuma a passar, al final no ho vaig fer.

Unes setmanes més tard, mentre passejava entre les piles de llibres d'una llibreria, vaig veure que hi havia la novel·la. Bé, de fet, que la pel·líncula estava basada en aquest títol de Kazuo Ishiguro. La persona que m'acompanyava em va dir que era un llibre fantàstic i, refiant-me del seu criteri literari, quan va arribar Sant Jordi me'n vaig comprar la versió en català, publicada per La Butxaca.

No sé si ha estat cosa meva o del llibre, però m'ha ben decebut. No li he trobat el què: no he connectat gens amb la història ni amb els personatges, persones clonades com pollastres de granja per ser donants. Els protagonistes, les seves actituds i tot allò que els passa m'han semblat molt infantils i crec que es podria haver aprofundit molt més en el tema. Ha estat d'aquells llibres que, mentre el llegia pensava: "No sé pas per què perds el temps en aquesta lectura, amb la quantitat de llibres interessants que hi ha!".

Potser alguns trobareu que el llibre val la pena i que la història és genial. Jo que me n'alegro, però a mi no m'ho ha semblat. Per a mi, sense cap mena de dubte, és una novel·la completament prescindible. I perquè no tingueu només un punt de vista, us deixo l'enllaç a d'altres comentaris:

· Jordi Romero: els llibres que he llegit

· El Kraken

· Racó per llegir

Ah! Per cert, una cosa que em fa molta ràbia és que les cobertes dels llibres dels quals se n'ha fet una pel·lícula estiguin il·lustrades amb imatges dels actors. No trobeu que coarten la imaginació del lector?

La tieta Mame

2011-05-01T22:08:00.002+02:00

Com havia dit no fa gaire, La tieta Mame em tenia ocupada des de feia uns dies. És indubtable qui és la protagonista de la història: el títol i la portada del llibre ho deixen ben clar. I és que la tieta Mame és una dona generosa, moderna, excèntrica, capriciosa i lliure que s'ha de fer càrrec del seu nebodet Patrick quan es queda orfe. Si situem aquesta relació als Estats Units dels anys vint en un entorn de família adinerada i hi afegim un conjunt de situacions divertides i esperpèntiques, el resultat és una novel·la simpàtica que et fa somriure en diversos moments amb un ritme que no decau. A parer meu, el capítol més divertit és "La tieta Mame i la crida a les armes", on un grup de marrecs sotmeten la protagonista a entremaliadures dignes de Daniel el Trapella.

Desconec si retrata la vida de l'autor, Edward Everett Tanner II, però si tenim en compte que usa com a pseudònim el mateix nom que el protagonista (Patrick Dennis), que el fill que apareix al final també comparteix el nom amb el seu fill real i que això de dir-se "Tanner II" denota un cert aire de casa rica, podria molt ben ser. Tot i que l'obra és del 1955, es podria adaptar perfectament a fer-ne una versió per al cinema i no quedaria gens antiquada. De fet, sembla que aquest text va inspirar una obra de teatre a Broadway, un musical i la pel·lícula Auntie Mame (1958). La novel·la va ser un èxit tan aclaparador, que se'n va escriure també una continuació: Around the world with auntie Mame. No sé si s'ha fet la traducció d'aquesta segona part o si es està previst fer-ho, però penso que seria una bona idea. I ara que esmento la traducció, vull destacar la tasca de Francesc Parcerisas, que crec que ha fet una molt bona feina.

En resum, una lectura molt entretinguda mentre de fons us deixeu acompanyar per peces musicals com aquestes.

....

Una curiositat

Cap al final de la novel·la, hi trobem aquest fragment, que m'ha cridat l'atenció: "Va ser la batussa més estúpida i vulgar que he vist mai. És la mea d'escena que et podrien muntar una colla de meuques en un tuguri de Barcelona...". Curiós, no?

Altres opinions a: Una illa plena de llibres | Lectures de l'Espolsada | Viu i llegeix

Recordant els Sant Jordi

2011-04-25T13:50:00.001+02:00

Corrien els anys vuitanta i jo ja anava a l'escola, a una escola d'aquelles que ara se'n diuen "rurals" perquè hi havia dos cursos per aula. Alguns el terme rural l'apliquen a allò que és tradicional, poc innovador, allunyat de tot el que representa l'urbs: el moviment frenètic, l'estímul constant, l'obertura, la modernitat, el progrés... Doncs bé, d'aquesta escola on vaig tenir la sort de passar els meus primers deu anys dins del sistema educatiu, en tinc records molt bons i gratificants, que dubto que una escola més "urbanitzada" m'hagués pogut oferir: un pati de pedretes, que s'acabava allà on començava un camp de blat i el sorral que donava pas al bosc; un cirerer, una mimosa i dues fonts d'aigua; l'hort i els minijardins; els mestres que encara saludo pel carrer i el seu entusiasme; i els Sant Jordi.

Il·lustració d'Iraida Llucià Bagüés extreta del bloc Poesia infantil i juvenil

No sé ben bé per què, però aquest 23 d'abril, veient la fal·lera signaturística dels lectors i els autors (o potser hauria de dir les editorials?), se m'ha fet present el record dels meus Sant Jordi escolars. Eren tot un esdeveniment, tenien de tot: escrivíem contes i poemes i els publicàvem a la revista de l'escola, la Romanalla. Hi fèiem les il·lustracions pertinents, en creàvem la portada, en fèiem les còpies, les enquadernàvem i, si mal no recordo, les veníem i tot!

En segon lloc, llegíem una novel·la infantil o juvenil, segons l'edat, i ens preparàvem un qüestionari per a l'autor o autora. El dia convingut, l'escriptor visitava l'escola, ens reuníem tots els alumnes i li plantejàvem les preguntes que havíem acordat. Era el meu moment preferit! Després d'aquella mena d'assemblea, fèiem cua perquè ens signés l'exemplar que havíem llegit. I marxàvem a casa amb un munt d'experiències per explicar i amb la sensació d'haver pogut parlar amb qui t'havia fet somniar durant uns dies. Mercè Company, Joles Senell (Pep Albanell), Sebastià Sorribas, Josep Vallverdú, Emili Teixidor o Joaquim Carbó són alguns dels que van passar per la meva escola. Segur que en alguna caixa encara hi guardo aquestes primeres lectures.

Per últim, es feia un concurs literari. Recordo que a la placeta, davant de tot el poble, es donaven els premis i que jo era la nena més feliç del món quan n'havia rebut algun: un llibre i material escolar. Així em van fomentar el gust per la lectura. Això sí que eren Sant Jordis!

****

Per si us ve de gust sentir una cançó escrita per al dia de Sant Jordi, aquí teniu "Els dracs no mengen vegetals", del grup 4t 1a, que us podeu descarregar gratuïtament.

Las culturas fracasadas

2011-04-19T11:14:00.003+02:00

Les meves granes de llegir alguns dels llibres que anunciava a l'entrada Amb ganes de... es comencen a apaivagar. De moment, he llegit Las culturas fracasadas, damunt la taula hi ha El arte de volar i tinc La tieta Mame a mig llegir. Aquesta entrada la dedico, doncs, al llibre de José Antonio Marina, l'únic dels tres sobre el qual puc opinar.

Encara no sé gaire per què, però puc dir que Las culturas fracasadas. El talento y la estupidez de las sociedades és un llibre que m'ha agradat, tot i que no acostumo a llegir assaig. Però és que el senyor Marina ho fa fàcil. Amb això no vull dir que ho hagi entès tot, al contrari! Hi ha un munt d'arguments referenciats amb la teoria filosòfica pertinent que se m'escapen i alguns conceptes que se m'han fet opacs, però és que no en sé més. Tanmateix, això no m'ha impedit seguir el raonament del que planteja, ja que en un moment o altre l'autor acaba fent-te una mena de resum amb paraules més "mundanes". O potser he entès aquests fragments perquè m'han semblat del tot aplicables a vivències del moment o conegudes. Heus aquí, doncs, alguns del fragments que he subratllat i en el que m'han fet pensar:

-Per entendre la violenta societat consumista, "El consumismo se basa en la excitación continua de deseos que no se van a poder satisfacer, lo que acaba siempre en frustración, que es la antesala de la violencia."

-Perquè una societat gaudeixi de la intel·ligència social, postula la llei del progrés ètic: "Cuando una sociedad se libera de la pobreza extrema, de la ignorancia, del miedo, del dogmatismo y del odio tribal, su inteligencia social evoluciona hacia un sistema normativo que se caracteriza, al menos, por defender los derechos individuales, el rechazo a las desigualdades no justificadas, la participación en el poder político, las seguridades jurídicas, la racionalidad como modo de resolver conflictos, la función social de la propiedad y las políticas de ayuda". Som una societat amb aquest tipus d'intel·ligència?

-A tomb amb els darrers canvis en alguns països islàmics, "[...] los sistemas evolucionan interiormente. Por ejemplo, la evolución hacia un islam liberal y democrático sólo pueden hacerla los propios musulmanes. No se puede imponer desde fuera, porque suele producir rechazo, como los trasplantes de órganos." He trobat molt encertada la comparació final. I també m'ha transportat a aquesta realitat política el fragment següent: "[...] todo gobernante necesita contar con algún tipo de complicidad por parte del súbdito. No hay tirano solitario.'El gobernante -escribe Hartmann- no existe por sí mismo, sino en la comunidad. Como individuo no tiene ningún poder. Sólo tiene poder como representate de la voluntad de la comunidad. Éste es un poder prestado.'" Algú hauria de recordar als governants precisament aquesta provisionalitat del poder que els ha concedit la ciutadania.

-Una paradoxa dels nostres dies: "[...] viviremos cada vez más en red. He aquí un ejemplo de las contradicciones que vivimos. Queremos al mismo tiempo homogeneizarnos y diferenciarnos." Y Garner, parlant precisament dels efectes de la xarxa diu "Se reconoce que raramente, o nunca, los humanos productivos trabajan solos." La clau d'una societat intel·ligent sembla que ha de ser la cooperació.

-I la col·laboració és la solució per superar aquest estat de crisi? Saint-Éxupery diu "En la vida no hay soluciones. Sólo hay fuerzas en marcha: es preciso crearlas y entonces vendrán las soluciones."

I si no arribem a ser mai una societat intel·ligent, quin problema hi ha? Tal vegada cap? "Problema es un obstáculo que nos corta el paso. No hay, pues, problemas si no queremos ir a ninguna parte." On volem anar nosaltres? Tenim algun objectiu? Espero que sí, a mi m'agradaria pensar que sí que hi ha algun problema en la nostra societat, perquè la nostra meta hauria de ser ser millors.

Reproducció de la ressenya publicada a Culturas, suplement

de La Voz de Galicia. Extret del bloc Casa das Letras

En resum, em sembla una bona lectura adequada per a tothom que vulgui pensar en els nostres temps. Un llibre per llegir i, sobretot, rellegir. També podeu obtenir-ne més informació al web Creación social, que impulsa l'autor.

Fer-se gran (o més gran)

2011-04-06T11:56:00.001+02:00

En un dia com avui, per a mi té sentit aquesta cançó:

Maleït karma

2011-03-27T15:11:00.001+02:00

A finals d'any passat, vaig entrar en una llibreria i, seduïda pel que havia llegit i per alguna entrevista a l'autor, vaig decidir invertir alguns euros en la compra de Maleït karma, una novel·la de l'alemany David Safier. Com que necessitava una cosa de lectura lleugera, vaig pensar que si descrivien el llibre dient "Aplaudida arreu del món, Maleït karma és una història divertidíssima i hilarant" era el que em convenia llegir en aquell moment. El vaig començar il·lusionada i amb ganes de divertir-me (tal volta massa) i, com acostuma a passar en aquestes ocasions, m'ha decebut.
La història explica les diverses vides postmortem de la Kim Lange, una famosa periodista que en vida no es dedica prou a la seva família. La pobra dona fa com una mena de peregrinatge per diverses reencarnacions (des d'una formiga fins a una altra persona) amb l'esperança de poder recuperar l'amor del marit i de la filla, que havia menyspreat en vida. La novel·la pretén transmetre una moralina que, en els primer capítols, ja es veu a venir. És com en aquelles pel·lícules romanticones que, després de les tres primeres seqüències, ja saps què passarà als protagonistes i si acabaran junts o no.
Evidentment, no és alta literatura però se li ha de reconèixer, a parer meu, tres aspectes que m'han agradat: 1. L'estúpida mort accidental de la protagonista; 2. La darrera reencarnació; 3. Les notes a peu de pàgina de Giacomo Casanova, un personatge que també es va reencarnant.
Si algú em demana si en recomano la lectura, diria que depèn (com sempre i com en tantes coses). Depèn de què es busqui. Si es busca una lectura lleugereta, que no requereix altes dosis de concentració, doncs sí. Si es busca una lectura hilarant, doncs no. O almenys a mi no m'ha fet tanta gràcia com diu que ha de fer. Tal vegada l'humor alemany i el meu no coincideixen.
En fi, em sembla que de moment aparcaré la lectura de Jesús m'estima, del mateix autor, que també es ven com una història d'amor hilarant. Si el nivell humorístic és el mateix, val més que esperi un altre moment.

Altres opinions a:
· Cargada de libros

· Huracanes en papel
· Coses de la Clara

Un nou espai de lectura i molt més

2011-03-13T20:07:00.000+01:00

Avui estic d'enhorabona. S'ha inaugurat la biblioteca municipal Contravent. Espero poder-ne gaudir durant molt temps i desitjo que es converteixi en un punt de trobada i d'aprenentatge dels veïns i veïnes.

Font: Línia Vallès

Amb ganes de...

2011-02-26T21:44:00.000+01:00

Moltes de les entrades que faig en aquest bloc són per comentar lectures més o menys recents. Aquesta és, en canvi, per parlar dels darrers llibres que friso per llegir.

Háblame, musa, de aquel varón (Dulce Chacón | Punto de Lectura)

Amb l'adorable La voz dormida, aquesta autora extremenya em va captivar (llàstima que ens deixés l'any 2003). Espero que també ho faci amb aquesta altra novel·la sobre la incomunicació en la parella. De moment, el fragment inicial ja m'ha agradat.

La bambina filosòfica. Anatomia d'un fracàs (Vanna Vinci | Estrella Polar)

Còmic italià que alguns consideren que és la nova Mafalda. L'illa de llibres en fa un comentari que promet. El personatge diu coses tan encertades a parer meu com aquesta: "El desordre et permet tenir alguna esperança. L'ordre, cap."

Las culturas fracasadas (José Antonio Marina | Anagrama)
I més fracassos, en aquest cas l'anàlisi del talent i l'estupidesa de les societats a càrrec de J. A. Molina. Fullejant-ne les primeres pàgines hi trobo: "¿Cómo es posible que sucediera el horro nazi en una nación culta, desarrollada y refinada? [...] ¿Por qué si somos tan inteligentes hacemos tantas estupideces? [...] "¿Cómo podríamos liberarnos de la estupidez colectiva y llegar a ser sociedades más inteligentes?" Per pensar-hi.

Kafka a la platja (Haruki Murakami | Empúries)

Tothom me n'ha parlat tan bé, que no em vaig saber estar de comprar-lo. Fa dies que m'espera al prestatge, potser massa!

El arte de volar (Antonio Altarriba / Kim | Edicions de Ponent)
Un altre còmic, que ha rebut diversos premis. Parteix del suïcidi del pare de l'autor l'any 2001 per explicar la història de tots aquells que anhelaven un món més just. I tot això amanit amb els dibuixos de Kim.

La tieta Mame (Patrick Dennis | Quaderns Crema)
Em va agradar el fragment que vaig llegir gràcies al programa "Tasta'm" de la campanya "Llegir ens fa més lliures", que va posar en marxa la Generalitat de Catalunya. Si a això hi afegim la recomanació del llibreter, com em puc resistir a viure les aventures d'un nen dels anys vint que es queda orfe i passa a ser educat per una tieta amb una visió poc convencional de la vida?

Ara la qüestió és: per quin de tots aquests continuo la lectura? Difícil, amb tanta varietat...

Passeu i llegiu

2011-02-12T15:00:00.009+01:00

M'ha agradat molt aquest vídeo. Que consti, però, que no vull fer cap mena de publicitat de l'editorial que l'ha creat, eh?

Llegir en veu alta

2011-02-05T21:27:00.000+01:00

Moltes de les entrades d'aquest bloc estan dedicades a la lectura. He de reconèixer, però, que sempre són lectures que he fet per a mi. Suposo que, llevat que tinguem criatures a qui llegir contes cada nit, el més habitual és fer-ho així, per a un mateix. Abans, amb l'analfabetisme, hi havia gent que es dedicava a llegir les cartes al seu destinatari. Ara, quan veiem un anunci que diu que es llegeixen les cartes, pensem immediament en la vidència. Penso que, llevat dels professionals de la televisió (lectors d'allò que en diuen telepromter) i dels qui s'encarreguen de fer les lectures a les parròquies, estem perdent l'hàbit de llegir en veu alta. I és una llàstima, perquè és un gran exercici a l'hora de millorar la comprensió lectora, que sembla que passa per un moment d'hores baixes. Us deixo amb un vídeo de Les Luthiers que posa de manifest aquesta petita reflexió.

Aquesta entrada m'ha estat inspirada per la publicada al Diari d'un llibre vell, que també reprodueix aquest vídeo.

La solitud dels nombres primers

2011-01-28T22:10:00.005+01:00

Si mireu la columna de l'esquerra, veureu que fa dies hi diu que estic llegint El manuscrit de Virgili. Diríem que és una mitja veritat, ja que quan l'havia començat se'm va creuar pel camí La solitud dels nombres primers, i em va atrapar. Darrerament aquestes "intromissions" són freqüents, però mai inoportunes i sempre acaben tenint un bon resultat. El cas és que en aquesta ocasió també ha estat així: en pocs dies m'he endinsat en la vida del Mattia i l'Alice, els protagonistes creats per l'italià Paolo Giordano.

Suposo que em va atrapar des dels primers capítols, que em van semblar força cruels i que marquen de manera decisiva la vida dels personatges. L'autor ens presenta dues personalitats que, en el fons, no se saben deixar estimar. I això és senyal inequívoc que serà una història trista. Al final, acabes pensant que és una llàstima que siguin així i desitges que no et passi a tu.

Com els nombres primers, l'Alice i en Mattia són dos éssers especials, únics i irrepetibles, que només es poden comprendre i reconèixer entre ells. En resum, una bona novel·la amb la qual cadascú s'hi pot reconèixer en un moment o altre.

Maridatge musical
Si la llegiu, s'hi adiu força I am a bird now (Antony and the Johnsons)

El perfum de l'estrangera

2011-01-20T13:11:00.001+01:00

Sentia una ombra i no eres tu.

Et tocava una mirada, i no era meva.

Olorava una abraçada de ningú.

Degustaves el perfum de l'estrangera.

La Mirandolina, gener 2011

Imatge: Trish1380

El poder de la paraula

2011-01-10T12:59:00.000+01:00

Aquests dies de Nadal he aprofitat per veure algunes pel·lícules. Una d'aquestes ha estat Mis tardes con Margueritte (en català, crec que l'han traduïda Els meus vespres amb la Margueritte, que tampoc no té res a veure amb el títol original, La tête en friche). Explica la història entre en Germain i la Margueritte. Ell, interpretat per Gérard Depardieu, és un home poc instruït que es defensa com pot en aquesta vida; ella, Gisèle Casadesus, una iaia encantadora i culta fascinada pels llibres. A partir d'una trobada casual en un parc, els dos personatges comencen una relació que canviarà les seves vides.
Des del meu punt de vista, la pel·lícula parla de la lectura com a eina transformadora, ja que a través de llegir-li en veu alta, la Margueritte aconsegueix que en Germain guanyi especialment autoestima i seguretat en si mateix a l'hora d'anar pel món. Però no només ho aconsegueix amb la lectura; si fos així, podria haver titulat aquesta entrada El poder de la paraula escrita; en la pel·lícula també tenen importància totes les converses entre els dos protagonistes. I no és d'estranya, ja que el director és Jean Becker, el mateix de Converses amb el meu jardiner i La fortuna de viure.
Segurament és una història naïf i poc realista, però és bonica. Se m'ocorre que potser seria un bon film per passar als centres d'ensenyament per tal de reflexionar sobre la importància de la lectura. I perquè llegiu una mica, us deixo un extracte del llibre de Marie-Sabine Roger que ha inspirat la pel·lícula. Desconec si n'hi ha la traducció al català. En castellà, l'ha publicat Duomo Ediciones.

Nit de Reis

2011-01-05T19:00:00.001+01:00

M'ha semblat que en una nit com la d'avui era adient aquesta cançó de Glaucs:

La nit de reis
(A. Rexach J. Bardagí Ll. Alsina)

Un any per encetar

2010-12-31T18:55:00.001+01:00

Els Pets deien en aquesta cançó que "a fora hi ha un dia a punt d'estrenar". Afortunadament, nosaltres tenim un any a punt d'estrenar. Feliç 2011!

Els Pets, Tantes coses a fer

El que toca per Nadal

2010-12-24T19:16:00.001+01:00

Pampallugues de colors

i una neula arran de taula.

Al voltant, parents, torrons

i alegria a cada galta.

La Mirandolina, desembre 2010

Criatures extraordinàries

2010-12-14T11:54:00.001+01:00

Quan era joveneta vaig anar un parell de vegades a passar uns dies a un poble de Castelló. Com que no hi havia gran cosa a fer, em vaig dedicar a passejar per una zona seca on (oh, sorpresa!) vaig trobar alguns fòssils. Sempre m'han agradat les coses antigues i aquella descoberta em va entusiasmar tant, que encara conservo aquells fragments de pedra. Potser per això m'ha agradat la història de Criatures extraordinàries: un relat a dues veus, les de Mary Anning i Elisabeth Philpot, que ens expliquen la seva passió pels fòssils a l'Anglaterra de principis del segle XIX. Però Tracy Chevalier no només parla de paleontologia, sinó que en fa l'excusa per fer el retrat d'una època en què el coneixement científic era cosa d'homes i era tot un atreviment que dues dones tinguessin ànsies de saber i gosessin qüestionar amb els seus descobriments el que explicava la Bíblia sobre la creació del món.
El relat, situat majoritàriament a la població de Lyme Regis, també narra la història d'amistat (esquitxada en alguns moments per certa gelosia) entre les dues protagonistes. Malgrat ser d'estrats socials diferents, la relació entre M. Anning i E. Philpot és sòlida, ja que totes dues comparteixen objectius. Chevalier es basa en la vida real d'aquestes dues pioneres per construir una novel·la en què no passen grans coses, però on cada fòssil descobert és un pas més cap a una nova manera d'entendre el món.
El títol (des del meu punt de vista molt més encertat en la versió catalana que no pas en la castellana, Las huellas de la vida) suposo que es refereix als sorprenents ictiosaures i plesiosaures que troben aquestes dues dones; al meu entendre, però, també fa l'ullet a les curioses i intel·ligents protagonistes, que van ser dues dones tan extraordinàries per a l'època com la descoberta d'espècimens desconeguts.

Maridatge musical
Si us animeu a llegir la novel·la, us recomano que ho feu escoltant aquestes peces, escrites aproximadament en l'època en què s'esdevé la història:
John Field (1782-1837), Piano concertos, núm. 2 i 4
John Field (1782-1837), Nocturnes

La decisió de Brandes

2010-12-05T19:34:00.002+01:00

Ja fa alguns anys vaig llegir El silenci dels arbres, de l'Eduard Márquez, una novel·la no gaire extensa que em va deixar un bon record. Des d'aleshores tenia ganesde llegir-li algun altre text i, com ja acostuma a passar, l'oportunitat se'm va presentar un dia mentre buscava no sé quin altre llibre a la prestatgeria d'una biblioteca. "Aquesta és la meva: si m'he topat amb el llibre, senyal que és l'hora d'endinsar-m'hi." Avui parlo, doncs, de La decisió de Brandes.
La novel·la, d'unes 120 pàgines, explica el repàs vital que fa un pintor instal·lat a París després d'haver fugit de l'Alemanya nazi i de saber que li queda poc temps de vida. Els records se li disparen quan un representant de Göring se li presenta a l'estudi i li demana un quadre de Cranach per a la col·lecció del dirigent alemany a canvi de tornar-li la seva obra confiscada. Pels seus records hi passen la seva dona Alma, l'exdona, els pares, el seu fill Konrad i les duríssimes vivències a les trinxeres. I tot això amanit amb referències constants a l'art i a pintors de diverses èpoques (Cranach, Friedrich, Matisse, Raphael, Braque...).

Copio dos dels fragments que m'han fet pensar:

Curiosament, d'ençà que tinc els dies comptats, sento que m'he convertit en el recer dels absents; dels records, aïllats, arbitraris i imprecisos, dels qui m'han precedit. Records que desapareixeran amb mi, perquè l'Alma i jo no vam tenir fills. Ens hauria agradat, però era massa tard. Ara em tranquil·litzaria saber que alguna cosa de mi perdura en algú. Un tret físic, una forma de somriure o de moure les mans, una expressió. O la memòria de l'Alma. O la meva. O les històries del pare. Però sóc l'última baula d'una genealogia d'ombres. Després de mi, només hi haurà lloc per a l'oblit.

És per això que tenim fills? Perquè una part nostra perduri? Per no sentir-nos sols al final del camí? És per aquest fi "egoista"?

Ens va fer entendre que un bon mestre és només el trampolí i que, tard o d'hora, cal saltar sol. Sense por d'estavellar-se. El professor Kegel no ens sermonejava quan ens equivocàvem o quan no seguíem al peu de la lletra les seves instruccions. És més, quan ens veia desanimats perquè, fent la nostra, ens havíem ficat en un cul-de-sac, la resposta era sempre la mateixa: "No et queixis. Ja saps més del que sabies abans de començar: per on no has de tirar."

Em sembla fantàstica la definició que fa del que ha de ser un bon mestre. I trobo encara més genial que l'error es transformi en un camí d'aprenentatge. Malauradament, sovint ens oblidem que per encertar primer cal errar el camí.

En resum, La decisió de Brandes és una història de supervivència i dignitat que entronca amb la temàtica del Silenci dels arbres.

Més informació: Lletra (UOC) | De llibres TV3) | Vilaweb

"Lo siento, te quiero"

2010-11-13T18:55:00.003+01:00

Filmin és un web que ofereix la possibilitat de veure en línia pel·lícules de cine independent. Aquest servei, però, és de pagament. En canvi, es pot disposar gratuïtament d'un munt de curtmetratges. Dels darrers que he vist, m'ha agradat Lo siento, te quiero. L'ha dirigit l'actriu barcelonina Leticia Dolera i parla de com ens afecten els sentiments que ens guardem. Us el recomano. Només són 11 minutets!

El vídeo és del web de RTVE. No sé per què, però no funciona inserir-lo des de Filmin.

"EmPAPAda"

2010-11-07T17:13:00.001+01:00

Com que encara no he acabat la lectura que tinc entre mans, penso de què puc parlar aquesta setmana. De seguida em ve un tema al cap: el tema. Des de fa mesos, s'anuncia (es comenta, s'espera o es critica) la visita de Benet XVI a Barcelona per consagrar la Sagrada Família. No pretenc fer una valoració d'aquesta visita, sinó només constatar alguns aspectes curiosos de la nostra llengua en relació amb el pontífex. (Bé, ara m'adono que no puc dir mentides: el títol de l'entrada crec que em delata.) El cas és que tots i totes sembla que, de grat o per força, hem quedat ben "empapats" de la visita vaticana (amb tots els sentits possibles que sigueu capaços d'atribuir a la paraula). Però si feu una cerca al DIEC, veureu que "empapar" no hi apareix. És clar, és un mot de la llengua castellana. Tan bé que m'anava aquí per quadrar el tema...! Davant d'aquest petit entrebanc, he decidit buscar al mateix diccionari totes les paraules que contenen el segment papa. Els resultats no han pogut ser més sorprenents:

empapatxar, empapatx i desempapatxar

Sinònims d'empatxar, empatx i desempatxar.

No podem usar empapar, però empapatxar fa prou el fet.

papabenet

Confit molt petit.

El papa Benet existia abans que el senyor Ratzinger!

papadiners

Excusa per fer diners.
D'això no se'n pot dubtar!

papada

Allò que molts personatges famosos s'arreglen en una clínica d'estètica.

Si a en P. Maragall se li atribuïen maragallades, el papa deu fer papades, oi?

papagai

Guacamai.

Cal llegir aquest mot d'una tirada, sobretot. Si no, es poden produir ensurts al Vaticà.

papafigues, papamosques, papaorelles, papaterra

Insectes i cucs.

Llàstima que a la llista no puguem afegir papanates. Com que va tan blanquet...!

repapar-se

Arrepapar-se.

Això és el que deu fer al papamòbil, quin gran invent!

paparra

Persona que molesta.

Sort que els seguidors no l'han aclamat dient: "Papa, ra, ra, ra!"

papau

Sinònim de papu; és a dir, ésser fantàstic amb què es fa por a les critaures.

Fins i tot alguns adults el temen!

Ja ho diuen que una llengua reflecteix una concepció del món, oi?

La paraula de Joan Solà

2010-10-31T17:00:00.000+01:00

En record de Joan Solà, una anàlisi (feta amb l'eina Wordle) del seu discurs La paraula.

Vist el resultat, és evident quina va ser la seva passió.

Darreres lectures (2)

2010-10-22T17:35:00.079+02:00

Segueixo amb comentaris sobre altres lectures:

Fin
Quan una no sap què llegir, es planta en una llibreria mitjana (molt millor que les de les grans superfícies, on vas a parar!) i es deixa aconsellar pel llibreter o llibretera de torn. De vegades, t'erren el gust, però he de dir que no va ser el cas. La novel·la del David Monteagudo em va tenir enganxada fins al final (tot i que no sóc gens afeccionada al suspens amb elements de ciència-ficció). M'imagino que deu ser cosa tant de la incertesa del que ha passat com de la naturalitat dels diàlegs i, en general, de la llegibilitat del text. Sovint encara penso en el desenllaç i la interpretació del que relata el llibre. Algú té alguna teoria al respecte? Jo no tinc resposta: a cada capítol la meva hipòtesi variava. En fi, una lectura altament recomanable.
Enllaços: L'hora del lector (TV3), vídeo

L'últim patriarca
No sóc devota dels llibres premiats, ja que sóc del parer que un premi no és necessàriament una garantia de qualitat. Tal vegada només em refiaria dels premis que atorguen els lectors, els que són com jo, els destinataris finals de l'obra. El cas és que aquesta novel·la, guanyadora del Ramon Llull del 2008, ha resultat ser una sorpresa prou agradable. M'ha agradat la història, les increïbles actituds dels personatges i la manera aparentment natural de narrar uns fets sovint brutals. Tanmateix, l'ús de la llengua que fa la Najat El Hachmi en alguns fragments em grinyola. Sóc l'única que ha tingut aquesta sensació?

Un grito de amor desde el centro del mundo
Després de llegir algunes obres de Haruki Murakami, vaig voler investigar altres autors japonesos, i vaig topar amb aquesta novel·la de Kyoichi Katayama, una de les més llegides al país del sol naixent segons deia la contraportada del llibre. Bàsicament, Explica la història d'amor d'un noi i una noia adolescents, però des del meu punt de vista és un llibre completament prescindible. Només he trobat interessants els diàlegs entre l'avi i el nét. Deu ser que no era el moment per llegir-la?

El laberinto de las aceitunas

Com si es tractés d'una premonició, fa tres setmanes vaig començar a llegir l'Eduardo Mendoza, recent premi Planeta 2010. Anteriorment, del mateix autor havia intentat distreure'm amb La ciudad de los prodigios i Sin noticias de Gurb, però no havia aconseguit anar gaire més enllà de la pàgina 30. Suposo que no em motivaven prou. Ara he recuperat de la pila dels llibres pendents de llegir aquesta novel·la (força divertida, per cert) que relata les peripècies per Barcelona d'una mena de detectiu esperpèntic a la recerca d'un maletí carregat de diners. Em recorda una mescla del Carvalho de Montalbán amb tocs del Marsé d'El amante bilingüe. A més, veient-ne el desenllaç, també m'ha fet venir al cap la trama d'El Internado (la sèrie d'Antena 3 que va emetre el darrer capítol la setmana passada). Els guionistes d'aquesta sèrie devien haver llegit aquesta novel·la? Mera coincidència?

Fulles de tardor

2010-10-17T19:37:00.000+02:00

Aquí teniu Autumn Leaves, cantada per l'Eva Cassidy. És una de les cançons que no em cansaria mai d'escoltar. Gaudiu-la.

Darreres lectures (1)

2010-10-17T13:50:00.000+02:00

Faig cinc cèntims de les últimes lectures que m'han passat per les mans, des del mes de juny, aproximadament.

Por qué fui secretario de Durruti. Memorias de un cura aragonés en las filas anarquistas

Relat que té com a protagonista el mateix autor, el capella Jesús Arnal. Ens explica les seves vivències a la Columna de Durruti com a secretari i protegit d'aquest dirigent. Un relat escrit amb senzillesa des de l'òptica de qui, a priori, no encaixa en la filosofia anarquista.

Seduccions de Marràqueix

Seguint amb les narracions autobiogràfiques, Josep Piera explica les experiències viscudes al Marroc ja fa alguns anys. Una bona lectura per introduir-se en aquest país africà, tant abans de viatjar-hi com després de tornar-ne.

Mil sols esplèndids
Com el títol indica, una novel·la esplèndida, de Khaled Hosseini. Abraça diverses dècades de la història de l'Afganistan amb tots els canvis que això comporta, especialment per a les dues dones protagonistes. Força recomanable.

Olor de colònia

Quan diverses persones et recomanen una cosa, és difícil resistir-s'hi i et vénen ganes de provar-ho. Doncs això és el que em va passar amb la novel·la de la Sílvia Alcàntara. Potser perquè ja passa quan esperes molt d'alguna cosa, vaig patir una certa decepció. No nego que la història està ben travada i que té alguns girs inesperats, però em va atabalar especialment la gran quantitat de personatges. Si la llegiu, fixeu-vos en com acaben i comencen els capítols. Si no, espereu a veure'n la versió cinematogràfica: auguro que n'hi haurà.

Els altres blocs

2010-05-15T19:34:00.001+02:00

Últimament, escric poc en aquest espai. En tenen la culpa els meus altres blocs:

De lectures

2010-01-31T21:19:00.013+01:00

Fa dies (mesos!) que representa que llegeixo Les intermitències de la mort, de Saramago. Mentida! Fa temps que la vaig abandonar. Em va decebre, m'esperava una altra cosa, i també em va atabalar força la seva manera de narrar. Vaja, que no hi va haver feeling. D'aleshores ençà, només han passat per les meves mans dos llibres i mig: Una plaga de orugas (de l'antropòleg Nigel Barley), Pereza (de Wendy Wasserstein) i la lectura actual, La Societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey (de Mary Ann Shaffer). 

Una plaga de orugas és la continuació d'El antropólogo inocente, que em va agradar força. Pereza és una obra breu que pretén defensar que la mandra hauria de regir les nostres vides (a mi no calen arguments gaire convincents per combregar amb aquesta fe). Ara bé, passada la gràcia inicial, també se'm va fer una mica pesadot. Devia ser que em feia mandra llegir-lo? Pel que fa a La Societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey,  es tracta d'una novel·la epistolar sobre el valor de salvació que té la literatura, o la lletra impresa en general. O almenys aquesta n'és la meva lectura. He de reconèixer que quan vaig obrir el llibre i em vaig adonar que tot eren cartes vaig pensar que havia fet una mala tria; ara, però, puc dir que me l'estic empassant amb lleugeresa i que m'ha fet reprendre les ganes d'escriure cartes com les d'abans: amb bona lletra, algun formulisme i amb el delit de respondre i esperar el correu amb il·lusió. Llàstima que en alguns passatges, però, em falli la traducció. Al Diari d'un llibre vell en podreu llegir una ressenya més acurada que la meva.

Un Nadal una mica alegre

2009-12-26T22:44:00.001+01:00

Tornant d'un dinar copiós de Sant Esteve, a la ràdio hi sona una polca. Penso que potser és una bestreta de les que el dia 1 es retransmeten des de Viena. Però no. M'hi fixo més i veig que la canten en anglès i que no és música simfònica. El locutor em dóna la clau: Bob Dylan ha tret un disc de nadales. Es diu Christmas in the heart i, segons diu el locutor que diuen els crítics musicals, es veu que alguns consideren que aquest àlbum és com una sortida de to del cantant nord-americà. A mi, que no segueixo gens Bob Dylan, m'ha encantat (tal vegada deu ser perquè no sóc crítica). Tot i que s'hi inclou una versió del mític "Tamborilero", aquella peça que va donar tanta fama a en Raphael,des del meu punt de vista, la millor és Must be Santa. Trobo que posa de bon humor en uns dies en què no tot és tan bonic com ens volen fer creure. En fi, que si el Nadal serveix per fer versions com aquesta, doncs benvingut sigui. Gaudiu-ne!

Sílvia Pérez Cruz, un altre cop

2009-12-08T14:35:00.000+01:00

Fa alguns mesos, vaig penjar un vídeo de la polifacètica Sílvia Pérez Cruz cantant Bill Evans. Ara hi torno, però amb la peça Covant l'ou de la mort blanca, inspirada en un poema de Maria-Mercè Marçal. Aquesta cançó, inclosa al disc d'homenatge "Maria-Mercè Marçal. Catorze poemes, catorze cançons", ha guanyat la segona edició del premi Miquel Martí i Pol, que guardona poemes musicats.

Amunt els ànims!

2009-12-04T22:12:00.001+01:00

Per aixecar-me una mica la moral aquests dies fredots, aquest vídeo de Jens Lekman. Es tracta de la cançó You are the light del disc When I said I wanted to be your dog.

133è joc literari

2009-11-08T17:47:00.003+01:00

Un altre joc de creació proposat per Jesús M. Tibau al seu bloc. Es tracta d'escriure un poema de 5 versos com a mínim dedicat a la tardor. No sé si me n'he sortit gaire bé...

Les sandàlies són lluny
i els torrons a tocar:
un impàs que s'esmuny
de suar a tremolar.

Dubtes de vestuari:
jeca, botes, barret.
Moment embrionari
de quan tot serà fred. 

130è joc literari

2009-10-25T01:01:00.003+02:00

Un altre joc de creació proposat per Jesús M. Tibau al seu bloc. Es tracta d'inventar la història del pobre animaló.

Havia sentit a dir que gran part de l'escalfor del cos humà es perd pel cap; per això aquell hivern hanvia decidit comprar-se un barret. Ara, passejava per la ciutat content, satisfet de l'adquisició que li cobria la calba.

—No, no —havia dit a la dependenta—, en vull un de més discret.

—Què li sembla aquest? El negre sempre fa molt elegant.

—És molt bonic, sí. Però no sé si m'escau... Vostè troba que aquestes plomes verdes no el fan massa extremat? 

—Home, són la gràcia del barret. A més, no en trobarà cap altre com aquest. És una peça única.

—El cas és que m'hi trobo bé. Em fa interessant, oi? 

—I tant! No s'ho pensi més, home. És com si l'hagués portat tota la vida.

I va sortir de la barreteria amb el cap cobert, ignorant que el seu enyorat Perroquet era més a prop del que es pensava.

Musiqueta de setembre

2009-09-12T22:02:00.004+02:00

Com que aviat les aules s'omplen d'alumnes i tot recupera el ritme frenètic, algunes aportacions musicals per suportar millor aquest fatídic mes: setembre.

Impressions des de la tauleta de nit

2009-09-12T20:48:00.014+02:00

DELICIOSO SUICIDIO EN GRUPO
Arto Paasilinna
Barcelona: Anagrama, 2006

Com ja passava en el comentari sobre la lectura de Travesuras de la niña mala, aquesta vegada dono la meva impressió sobre el primer llibre de Paasilinna que llegeixo, Delicioso suicidio en grupo. Aquesta road movie del finlandès tracta el suïcidi com un acte normal i pràcticament quotidià, almenys a Finlàndia, on n'hi ha un índex molt elevat. Potser precisament per aquest motiu és capaç de parlar-ne amb ironia i un punt d'humor negre que elimina qualsevol possibilitat d'una narració macabra.
El plantejament de què parteix és, des del meu punt de vista, força original i graciós: un anunci a la premsa per reunir els suïcides finlandesos amb l'objectiu de trobar una solució conjunta, i sobretot definitiva, a la preocupació que comprateixen. El resultat és una trobada que recorda les del tupperware. A partir d'aquest moment, s'inicia un periple que du els personatges pel Pol Nord, Suïssa i Portugal en un autocar de luxe. No desvetllaré si al final els protagonistes aconsegueixen l'objectiu de suïcidar-se col·lectivament o no, però sí que puc dir que potser a molts no ens faria cap mal fer un viatge en bus amb un munt de desconeguts. Prendre distància de les coses dóna l'oportunitat d'ampliar la perspectiva.
En qualsevol cas, amb viatge o sense, si us decidiu a llegir la novel·la, una cançó popular finlandesa podria servir-vos de música de fons. Per exemple aquesta: On suuri sun rantas autius [La riba és ampla i està desolada] o qualsevol obra de Sibelius. Pot anar bé per imaginar-se els paisatges pels quals transiten els protagonistes.

Altres opinions sobre el llibre:
Llegeixes o enriqueixes?
Los libros
Espai de llibres

La felicitat no és mai completa

2009-08-30T20:52:00.006+02:00

Com a resposta a la proposta al 121è joc literari que proposa J. M. Tibau a Tens un racó dalt del món, heus aquí la meva aportació:

El menja-rates de professió avui ja ha fet la feina i ara, emmandrit com un turista de platja qualsevol, jeu satisfet i tip en el record d’unes escales per on ha empaitat les seves víctimes. No té amo, és lliure i va on li plau. I és l’enveja dels qui tenen un plat de pinso i els diuen on han de dormir. Se sent orgullós que ningú li hagi retallat mai les ungles: li donen caràcter i les millors preses. Quan somnia, però, imagina unes manyagues al sofà i unes esgarrapades a la porta de casa. La felicitat no és mai completa.

Buika, Chucho i Chavela Vargas

2009-08-30T19:59:00.002+02:00

Al mes d'octubre es publicarà el disc El último trago, el repertori de Chavela Vargas versionat per Chucho Valdés i Concha Buika. De moment, ja se n'ha pogut fer un tast en alguns concerts. Perquè us feu una idea de per què espero amb ànsia que es publiqui el disc, una mostra de l'actuació al Festival de Peralada.

Impressions des de la tauleta de nit

2009-08-23T19:37:00.009+02:00

TRAVESURAS DE LA NIÑA MALA
Mario Vargas Llosa
Madrid: Punto de lectura, 2006

Contràriament al que indica l'apartat A la tauleta de nit d'aquest blog, no he llegit, encara, Delicioso suicidio en grupo. Per una d'aquelles coses de la vida, Vargas Llosa i la seva niña mala van aparèixer al mes de juliol i em van captivar de tal manera, que em van fer abandonar Paasilinna. Confeso que Travesuras de la niña mala és el primer llibre de l'autor peruà que he llegit. A alguns, potser us semblarà un pecat no haver-ho fet abans, però hi ha tantes coses a fer i el temps és tan curt, que havia estat investigant altres camins. De fet, va ser una lectura recomanada per la dependenta de la llibreria Documenta (un lloc on, afortunadament, encara es pot parlar amb el llibreter sense tenir la sensació de ser al supermercat), a qui li agraeixo el suggeriment literari.
La novel·la explica la relació entre la niña mala i Ricardo Somocurcio, el niño bueno, des de l'adolescència fins a la mort d'un d'ells (no desvetllo qui, per si algú està interessat a llegir el llibre). Podríem dir que és una novel·la d'amor gens ensucrada, d'un amor diferent, obstinat i incondicional, ple de passió (no sempre corresposta) i, fins i tot, amb certa dosi d'erotisme. La història avança amb el rerefons polític i cultural de cada moment (des dels guerrillers del MIR a la movida dels anys vuitanta) i recorre diverses ciutats: Lima, París, Londres, Viena, Tòquio i Madrid. M'ha agradat especialment reconèixer-hi alguns dels llocs que cita, com ara Earl's Court, a Londres, i els Philbeach Gardens (enclavament de la meva darrera estada a la ciutat).
I tot això, amanit amb els personatges de tota mana que Vargas Llosa hi ha fet desfilar: un tros de pa conformista, una egocèntrica egoista i ambiciosa, una parella encantadora, diplomàtics, mafiosos pervertits, japoneses que no saben com dir que no, cavalls, traductors i intèrprets, etc.
Si hagués de posar música a la novel·la, no ho dubtaria ni un moment. Qui se'n vulgui fer una idea, pot escoltar Toda una vida o Esperaré, dues peces que resumeixen a la perfecció aquesta història de bolero entre la niña mala i el pichiruchi Ricardito.

Altres opinions sobre el llibre:
Sin calzón
Letras libres

Impressions des de la tauleta de nit

2009-07-04T20:13:00.014+02:00

LA CONJURA DE LOS NECIOS
John Kennedy Toole
Barcelona: Anagrama, 1982

Fa poques setmanes vaig iniciar la lectura d'aquesta novel·la. Per culpa d'una edició de lletra massa petita i, sobretot, pel rebuig que em provoca el personatge principal, decideixo abandonar el llibre després d'un centenar llarg de pàgines. Sento que ara no és el moment d'apreciar l'obra de Kennedy Toole. Tot i això, reconec la gran imaginació de l'autor per crear uns personatges i unes situacions realment esperpèntiques, de vegades tant que entronquen amb la realitat.

Selecció musical "veraniega"

2009-07-03T00:42:00.007+02:00

Perquè us feu una idea de quina és la meva situació i de quines músiques inspiren el moment, heus aquí una petita selecció. Heu de tenir l'Spotify instal·lat per sentir-los.

Mediterráneo (Los Rebeldes)
Verano, verano (El Fary)
Summertime (Angelique Kidjo)
Vacaciones de verano (Fórmula V)
Viva las vacaciones (El Payo Juan Manuel)
In the summertime (Shaggy)

"Por 25 pesetas" digueu: quines cançons posaran música a les vostres vacances? Un, dos, tres, responda otra vez :·P

Per acabar el dia, Satie

2009-06-24T20:40:00.003+02:00

Erik Satie - Away - Monkmus

Principis

2009-06-22T21:49:00.005+02:00

N'hi ha que diuen que val més no tenir principis. D'aquesta manera, no els has de trair mai ni hi has de ser fidel. Ben mirat no és una mala opció: evites amb més facilitat l'incòmode sentiment de culpa. Em pregunto, però, si decidir no tenir principis no és, alhora, una contradicció. Al meu mode de veure, qui afirma no tenir-ne actua, com a mínim, segons aquest principi.
Crec que en el fons és inevitable tenir principis. Principi és l'inici de qualsevol cosa, perquè això sí que no és discutible: tot el que acaba és perquè ha començat i tot el que comença s'acaba (per sort o per desgràcia). Aleshores, si tot té un principi, com podem dir que val més prescindir-ne?

113è joc literari

2009-06-21T12:09:00.010+02:00

Un altre joc de creació proposat per Jesús M. Tibau al seu bloc. Es tracta de no utilitzar la lletra i.

S'acosta, ple de menges, una mena de carro amb una roda davant de l'altra. El so rovellat de la cadena en cada pedalada recorda que, per avançar, cal fer un esforç. Però el nyec-nyec acompassat s'atura de cop: ha punxat. Les peces que encapçalaven el carro són a terra, escampades per moltes coordenades, algunes senceres, d’altres esberlades. Ja no podrà fer-ne gaspatxo.

Impressions des de la tauleta de nit

2009-06-18T21:52:00.010+02:00

L'ÚLTIM HOME QUE PARLAVA CATALÀ
Carles Casajuana.
Barcelona: Planeta, 2009

La contraportada parla de setge immobiliari i a la literatura. Poc del primer i menys del segon, des del meu punt de vista. Malgrat això, són interessants les reflexions sobre la situació de la llengua i la literatura catalanes. Una novel·la que no requereix grans dosis de concentració per llegir-la. El final és, potser, el més fluix.

Algunes frases del llibre

"El victimisme és una droga tan bona com qualsevol altra per ajudar a passar la nit d'un dissabte." (p.108)

"Encara no sap que esperar que una novel·la, sobretot la primera, tingui ressò és tan ridícul com tirar-se un pet dalt d'una muntanya i parar l'orella per sentir l'eco." (p. 129)

"¿Què li haurà de dir, que la paperera és el millor amic de tot bon escriptor?" (p. 129)

Què n'he après

Que, a l'hora d'acabar el nostre horari laboral, utilitzem plegar perquè era el que feien els dependents i les dependentes de botigues de teles cada dia abans de tancar: doblegar totes les peces de roba per endreçar-les al prestatge corresponent. Això demostra la gran importància que va tenir la indústria tèxtil a casa nostra.

Música dedicada

2009-06-13T21:00:00.010+02:00

Heus aquí algunes cançons que, al títol, duen el meu nom. Per sentir-les, feu clic a l'enllaç. Cal que tingueu l'Spotify instal·lat.

Maria Elena (Cesaria Evora, Café Atlántico)
[-Són macos els boleros, oi? -Bueno...]

Ligia Elena(Orquestra Platería, Barcelona)

For Elena (Enrio Morricone, Cinema Paradiso)

Elena's song (Cansion pa la Elena) (Mojinos Escocíos, Pa pito el mío)

A la barana dels teus dits

2009-06-13T13:22:00.015+02:00

Heus aquí la meva humil aportació poètica (?) a la proposta de Jesús M. Tibau.
Avicies
La tendresa
Amb
Besades sorprenents.
Abraces
Riures tímids
Amb
Nusos d'oli ungits.
Allunyes
Dolors foscos
Entre
Llençols sedosos.
Sacseges
Tots dos cossos
Entre
Ulls fogosos.
Suïcides
Danses futures
I
T'allunyes,
Sadollat.

***

A la barana dels teus dits
imagino l'infinit.
A la barana dels teus dits
hi ha la meva frontera.
A la barana dels teus dits,
floreixen els geranis
i respiren les nits.

Bales de pirateria contra descàrregues d'armes

2009-06-06T14:17:00.003+02:00

Llegeixo que jutgen un informàtic per haver creat programes que permeten l'intercanvi d'arxius entre internautes. Fins aquí, no hi ha cap conflicte. El problema ve quan aquests documents que es transfereixen són música o pel·lícules amb drets d'autor. Arribats en aquest punt, l'Associació de Productors de Música d'Espanya (Promusicae) i les multinacionals Warner, Universal, Emi i Sony acusen l'informàtic "d'armar amb les seves aplicacions els pirates de la xarxa". I jo em pregunto: tan nociu és l'intercanvi d'informació entre persones per jutjar aquest noi quan, en canvi, ningú jutja l'inventor del revòlver, de les bales, dels míssils, de les bombes químiques... que sí que armen pirates molt més poderosos amb un efecte mortal innegable i que, a més, sovint es financen amb fons públics?

Smile-II

2009-05-11T00:51:00.003+02:00

M'ha posat de bon humor i m'ha transportat a una plaça de festa major d'estiu.

Smile

2009-05-02T13:51:00.002+02:00

104è joc literari

2009-04-19T17:35:00.010+02:00

Heus aquí la meva participació en el 104è joc literari de J. M. Tibau proposa al seu bloc.

A vista d'ocell

Tornava a casa després d'haver sobrevolat els camps de blat que verdejaven i d'haver-me endinsat bosc enllà per aconseguir algunes llavors per alimentar-me; va ser aleshores quan la vaig veure. Al principi, a primer cop d'ull, vaig dubtar: era aquell el meu arbre de dues branques? No, no podia ser: el meu arbre de dues branques era alt i innaccessible per a una criatura com aquella; a més, al mig, en la concavitat d'unió de les bigues d'aquell pollancre, hi havia començat a construir el niu. I ara, allà, en lloc del garbuix de branquillons a mig disposar, hi havia una nena.
Vaig aterrar a l'arbre següent, amb l'esperança d'haver tingut una visió equivocada, però aquest arbre tenia cinc branques i era molt frondós. No, l'arbre de dues branques que ara també incloïa una nena era el meu, i tant!, el que jo havia escollit després de migrar des de terres més fredes.
Vaig girar cua -mai tan ben dit- i m'hi vaig plantar al davant. Em vaig veure obligat a batre fortament les ales i a piular sorollosament perquè la nineta aixequés els ulls absorts del llibre.

-Perdona, maca, però fins fa poc això era casa meva, saps? -vaig dir amb to xulesc per tal d'imposar-me a algú que amb un cop de mà podia retorçar-me el coll fins a fer-me emmudir per sempre.
-Com dius? -em va respondre sense estranyar-se ni un moment d'estar parlant amb una garsa.
-Dic que ets una usurpadora, una okupa; aquí hi havia el meu niu, els fonaments de casa meva, vaja!
-Ostres! Ho sento! -va exclamar amb un fil de veu mentre abaixava la mirada per donar permís a les galtes per tornar-se vermelles de vergonya- No me n'havia adonat. Em pensava que era un niu abandonat.
-Doncs no, preciosa. O sigui que, si no et fa res, això és propietat privada. Però... com t'hi has enfilat fins aquí dalt?
-És fàcil. Allà baix el món és tan complicat i inhumà que, quan en vull fugir, només em cal posar en dansa la imaginació i em transporto a qualsevol lloc. Sóc aquí, però mira, no em veus ara dalt d'aquell núvol en forma de col-i-flor?

Impressions des de la tauleta de nit

2009-04-12T13:21:00.007+02:00

CRIATURES OBSTINADES
Aimee Bender. Traducció de Dolors Udina.
Barcelona: Club Editor, 2008

Contes imaginatius amb un un fons de realitat molt més evident del que aparenten. Especialment recomanables, El rellotge de la mort; Final de línia; Fruita i paraules; Cap de planxa; El cas del saler i la pebrera; i El primer actor.

Una delicatessen

2009-04-11T21:48:00.004+02:00

Intèrprets:
Silvia Pérez, veu; Joan Díaz, piano; Giulia Valle, contrabaix; Ramón Ángel Rey, bateria.

En un dia com avui...

2009-04-06T12:56:00.006+02:00

Em sembla que és el més adequat:

My Way

2009-04-06T00:02:00.003+02:00

Hi ha dies que, mentre la son encara em surt per les orelles i se’m desprèn de la punta dels dits, passejo pel metro. Percebo que em moc a càmera lenta quan em creuo pel passadís passatgers de pas ferm que semblen tenir molt clar el seu destí. Jo, no.

Aleshores, sempre començo a sentir el nyig-nyigo d’un acordió tronat i em fa l’efecte que no és avui, sinó que visc en un altre dia, quan sonava un vals musette de fons. Però no m’aturo i, com un imant, l’acordió m’atrau i m’apressa el pas fins que aconsegueixo, de manera natural, acompassar-hi les passes. És inevitable. Sona My way, en una versió pràcticament irreconeixible, però no ho deu ser tant: algú que em passa pel costat en direcció contrària també la xiula. I llavors, de cop, just en el moment que sóc davant del músic, una fiblada fonda m’inunda i em regira. És tan sols un instant, però ha fet ferida. Estava convençuda que aquesta vegada no em passaria, que les fiblades anteriors ja m’hi havien fet crosta. Però es veu que no. I al paladar se’m forma el vers I did it my way. Llavors el pas se’m torna més segur i em veig capaç de qualsevol cosa. I did it my way. I, ingènuament, penso “avui sí, ja estic preparada”: I will do it my way. Tanmateix, sé que m’enganyo i que quan s’acabi el passadís m’hauré oblidat de la decisió. I llavors em dic que ho he d’escriure, perquè la lletra queda i el pensament és fugisser. Ho és tant que, tan bon punt he fet girar el torniquet de l’entrada del metro, ja he perdut la determinació. Ja no sento My way. Surto a la superfície i em bufeteja un aire calent que sembla l’ona expansiva d’una bomba que ha esclatat en algun punt del planeta fa tot just un segon. M’aïllo del món: ulleres de sol i auriculars. A l’Ipod hi sona

És primavera, i no perquè ho digui el Corte Inglés

2009-03-25T00:40:00.006+01:00

Són les set de la tarda i el sol mandreja abans la posta. S'esfilagarsa entre el brancam per escalfar les façanes d'aquells edificis que mesos enrere només eren ciment vertical. Ara, amb llum d'arena de platja en calma i coco de palmera, els torna fins i tot bonics.
Als homes ens ha florit un somriure a la mirada i els mots càlids se'ns tornen a escolar entre les dents. Fa massa dies que callen. Així ens camuflem entre els ametllers rosats. Un cop despullats de les cuirasses d'hivern, deixem que el seu perfum ens arreli al pensament. I, aleshores, olorem el primer bany de sal i ens vénen als ulls

anhels de pell torrada,
desitjos de tirants,
la primera sandàlia calçada
i a l'horitzó, el llarg descans.

Aires renovats

2009-03-22T23:44:00.003+01:00

Com podreu comprovar, aquest blog, amb l'arribada de la primavera ha canviat una mica . Encara estic en procés de proves, però... què us sembla? Jo trobo que hi ha tipografies massa grans i d'altres massa petites, però és que no acabo de saber com modificar-ho. Alguna ajuda?

Punts de partida, punts i final

2009-02-14T12:28:00.005+01:00

L’altre dia vaig pensar; i sí, em vaig estranyar d’haver-ho fet, perquè no sóc gaire procliu a produir pensament. I vaig pensar el que ara explicaré.

Viatjava en metro i vaig haver de fer un transbordament; llavors em vaig adonar d’una cosa que segur que vosaltres (amb més producció de pensament que jo) ja havíeu entès. La cosa és que en el moment que vaig posar els peus a l’andana, em vaig dir: “Va, ja s’acaba el trajecte amb la verda i ara comença el de la groga”. Com a pensament no és gran cosa, ho sé, però acte seguit que aquesta idea em passés pel cervell, em vaig adonar que en aquell mateix moment i en aquell mateix lloc altres persones tot just començaven el seu trajecte o el finalitzaven definitivament. I aleshores vaig pensar que tot és qüestió de perspectiva i que cada enllaç de metro pot ser un nou punt de partida o el final d’alguna cosa. I que, en realitat, cada nou pas, cada petita decisió diària, pot ser el començament d’una nova oportunitat o la passa definitiva per allunyar-nos del que volem deixar enrere. Ara que fa poc que hem començat un any nou, que cadascú decideixi si vol que sigui un punt i a part, un punt i seguit o, fins i tot, un temps entre parèntesis.

La banalització de l'abraçada

2008-12-24T17:38:00.004+01:00

En aquestes dates nadalenques, la gent s’abraça o fa que t’abracis amb certa freqüència. L’objectiu és felicitar-te les festes o acomiadar-se abans d’uns dies de vacances. A mi no em solen agradar aquesta mena d’actes. Tot i que jo respecto qui ho fa, jo no sóc gaire donada a abraçar i petonejar. En general, el contacte físic no és sant de la meva devoció. Podríem dir que, en aquest sentit, sóc més aviat asprota.

Em pregunto, però, si la meva eixutesa tàctil no és res més que el comportament “normal” davant de certes actituds edulcorades en excés. M’explico: tants petons quan una queda per fer un cafè amb els amics, quan tornes a veure els companys de feina després de les vacances, quan et trobes algun conegut pel carrer… no pot comportar altra cosa que una devaluació del petó i l’abraçada. Ja ho diuen les teories econòmiques: el valor d’un bé s’abarateix quan l’oferta augmenta.

Per això, les abraçades que la gent va repartint amb certa alegria (sobretot perquè són una de les poques coses gratuïtes que encara ens queda als humans) fan que em pregunti quin valor tenen els de debò: les que són profundament sentides, les que duren més de tres segons, les que realment són necessàries i reconfortants. Aquelles en què no voldries separar-te de l’altre. Per a mi, aquestes són les que valen. Les altres són una mera evolució de l’hola i l’adéu, absolutament prescindibles.

Per als qui sigueu partidaris de l’abraçada lliure, us deixo aquest vídeo i un web, potser hi trobareu la vostra filosofia de vida.

PD. Una abraçada ben forta i un petó enorme! =:-D

En la mateixa línia que el darrer post: Som tots uns desgraciats

2008-11-09T18:35:00.006+01:00

"Som tots uns desgraciats" (Estanislau Verdet) al disc L'all ho és tot per als anglesos.

Completament d'acord

2008-11-09T18:24:00.003+01:00

Un optimista creu que aquest és el millor de tots els mons possibles. Un pessimista té por que sigui així.

La padrineta

2008-10-18T18:15:00.002+02:00

Passatemps einstenià

2008-10-11T17:50:00.010+02:00

Al blog de Carles Aparicio hi he trobat això:

Einstein, de jove, va escriure una endevinalla perquè només la pogués resoldre el 2% de la població. Ets entre aquest reduït percentatge?

Premisses:

1. En un carrer hi ha 5 cases pintades de colors diferents i disposades en fila.

2. A cada casa viu una persona de diferent nacionalitat.

3. Els amos d’aquestes cases beuen begudes diferents, fumen marques de tabac diferents i tenen una mascota diferent.

Pistes:

1. El britànic viu en la casa vermella.

2. El suec té un gos.

3. El danès beu te.

4. La casa verda és a l’esquerra de la casa blanca.

5. L’amo de la casa verda beu cafè.

6. La persona que fuma Pall Mall cria pardals.

7. L’amo de la casa groga fuma Dunhill.

8. L’home que viu a la casa del centre beu llet.

9. El norueg viu a la primera casa.

10. L’home que fuma Blends viu al costat del que té gats.

11. L’home que té cavalls viu al costat de l’home que fuma Dunhill.

12. L’home que fuma Blue Master beu cervesa.

13. L'alemany fuma Prince.

14. El noruec viu al costat de la casa blava.

15. L’home que fuma Blends té un veí que beu aigua.

La qüestió és: qui té un peix per mascota?

TEMPUS FUGIT

2008-10-05T19:13:00.007+02:00

Per què els caps de setmana només tenen dos dies? Són taaaaaaaaaaan curts!!

L'amor etern

2008-09-23T13:36:00.004+02:00

N'hi ha que creuen en l'amor etern. Pobrets! No hi ha mentida més gran que aquesta. Comprovem-ho:

etern Que no té principi ni fi, de duració infinita. (DIEC)

Si acceptem que aquesta n'és la definició, un amor etern és absolutament incompatible amb els que suposadament l'han de sentir: els éssers vius. I és que precisament els éssers vius sí que tenen principi i fi (per això ara som vius i d'aquí a quatre dies som morts). Aleshores, qui coi s'ho va treure de la màniga? Perquè va ser llest, eh, tot i que l'amor etern no pugui existir en aquest planeta, ha estat una mentida exitosa, no trobeu?
Però encara hi ha una cosa millor i totalment rocambolesca: la vida eterna! De què, moreno? No crec que hi hagi cap altra parella de paraules que es repel•leixin tant quan són de costat. Si la vida fos eterna, en diríem eternitat, crec. I aleshores, en lloc de dir "Com va la vida?" preguntaríem coses com ara "Com va l'eternitat?" i diríem "Hola, eternitat meva o "quina eternitat de merda!". I si pensar "Quina vida de merda!" ja espanta, no us dic res si pensem en "eternitat".

PD. Aquest text l'he escrit en plenes facultats mentals i sense ajuda de substàncies diferents de l'àcid acetilsalicílic.

HOMO PHOTOGRAPHICUS

2008-09-21T16:59:00.003+02:00

Fa un parell de dies "discutia" sobre la necessitat-mania-utilitat de fer fotografies, especialment durant els viatges. Tot i que no sóc de les que prem el gallet de la càmera a l'estil japonès, reconec que m'agrada immortalitzar el moment; però no sóc gaire de paisatges i monuments (per a això es van inventar les postals, no?), sinó que tendeixo a fotografiar gent, la gent amb qui comparteixo l'experiència. Per què? Perquè aquesta no la trobo ni en la millor postal del món.
L'objectiu, però, quin és? En el meu cas, només n'hi ha un: poder activar la memòria del record mirant la foto una setmana, cinc mesos o deu anys després.
Alguns pensen que els records de debò no cal que passin per una càmera perquè ja ens queden impresos al cervell. D'acord, és una manera de veure-ho. A mi, nostàlgica de mena, m'agrada remirar les fotos fetes. Encara que em retornin un record trist perquè el moment és irrevivible, em retornen les sensacions i, encara que sigui només per això, ja em són útils.
Espero que, malgrat el pas del temps, el record de la meva persona sigui prou per mantenir-me en la memòria dels qui no disparen. Jo, per si algun dia el cervell em juga una mala passada neuronal, continuaré fent fotos, imprimint-les i remirant-les, com a mínim un cop al mes. És una de les meves medicines.

Molèsties i manies

2008-07-01T00:28:00.004+02:00

Jo ja començo a tenir una edat i no suporto segons què. Per exemple, odio que la gent posi els peus al seient del tren, de l'autobús, del tramvia... I a tu, què és el que més et molesta de la gent?

2008-07-01T00:26:00.000+02:00

2008-06-08T14:33:00.002+02:00

Quina és la millor pel·lícula que heu vist mai? Per què?

La Tacirupeca

2008-06-08T00:19:00.003+02:00

Del dret, tothom coneix la història, però i del revés?

Bai la Tacirupeca por el quebos, docuan de topron, ¡saz! el bolo.
-Laho Tacirupeca - jodí el bolo.
-Laho bolo - jodí la Tacirupeca.
-¿Dedon vas Tacirupeca?
-Voy a la saca de mi talibuea.
-¿Y qué vaslle en la tatices?
-Volle... chele, telacocho, chocobiz...
-Rope, vas por el nomica mas golar -jodí el bolo -Si vas por tees nomica, rasgalle tesán.
-¡Oh! Ciasgrá, bolo. - Y se fue dotancan - Rilatra, rilatra, rilatra.

Al boca de un taro...

-Cot, cot.
-Sapa, sapa, que la tapuer taes tabiera.
-¡Oh, talibuea! ¡Qué joso más desgran nestié!
-Son rapa tever jormé.
-¡Oh, talibuea! ¡Qué jasreo más desgran nestié!
-Son rapa teiro jormé.
-¡Oh, talibuea! ¡Que tesdien más desgran nestié!
-Son rapa temerco jormé!!!!!

Y el bolo, a la Tacirupeca se la miocó.

Nif.

Va de contes

2008-06-07T21:35:00.002+02:00

Per Laura Rodríguez

Impertinència

2008-05-21T18:46:00.006+02:00

Pròximament a les vostres pantalles.

Què et fa riure?

2008-05-10T16:29:00.004+02:00

Com que en aquesta vida ja hi ha prou coses que ens fan plorar, proposo fer una llista del que ens fa riure. Començo jo:

les pessigolles.

Escriu-me un comentari i continua...

M.U.T.S

2008-04-03T22:21:00.005+02:00

Quan no hi ha res a dir, la paraula és silenci.

La brúixola

2008-02-23T23:19:00.003+01:00

Quan has perdut una mica el nord, potser val més mirar cap al sud i reemprendre el camí.

Teletransportació

2008-01-01T22:02:00.000+01:00

El futur és la cosa més efímera que conec: passa a present i d'aquí a passat tan sols amb el fet de pensar-hi. Teletransportació!

Arran del mar

2007-12-24T18:48:00.000+01:00

Torna'm el goig de vestir-me de plata,
quan l'ombra m'enyori
i caigui la tarda.

Desastres naturals

2007-12-23T00:41:00.001+01:00

(Per a tu)
La natura és així, bonica i natural; inesperada i salvatge: un volcà en erupció, un terratrèmol, un tsunami, un diluvi... Desastres naturals.

Inevitables per al curs de la vida, impossibles d’evitar des de la nostra fragilitat humana. Ho arrasen tot, sense miraments; i deixen un rastre profund, que triga a dissimular-se i res no torna a ser com abans. Primer la lava, després l’esquerda i després l’aigua. Et sents sola i desemparada. Les muralles de la ciutat han caigut, el passeig de les palmeres ha desaparegut sota el mar, el pont s’ha esquerdat i tu t’has inundat. I no hi pots fer res.

Desastre natural.

T’ho mires i no ho entens. Busques en l’horitzó i no hi trobes explicació ni res que et serveixi per tornar a casa: la ciutat ja no té muralles; on és la palmera més alta?; com passaràs a l’altra banda sense pont?; i l’aigua t'ofega i no et deixa veure on trepitges...! Estàs perduda.

Desastre natural.

I passen moltes nits i tot és negre i tot és fred. I tot és més fred i és més negre. I quan et sembla que ja no hi ha dies, que les muralles no s’alçaran, que les palmeres es podriran, que el pont no es reconstruirà i que l’aigua no disminuirà, surt un bri de sol. Que eixuga l’aigua, que reviu la palmera, que asseca la terra per aixecar el pont i que fa sòlida l’argila per construir les muralles. I tot torna a començar. Sempre tot torna a començar. Però ara els homes refan les cases lluny del riu i aixequen muralles més resistents. Perquè n’han après, perquè la natura ensenya, bonica i salvatge com és. En fi... Desastres naturals.

Mirades

2007-12-22T20:27:00.001+01:00

Mirades fugisseres, mirades corredisses. Mirades que volen i dolen, que donen i prenen. Fregament mínim però intens entre dos.

2007-10-13T18:45:00.000+02:00

De vegades, els ocells fan cagarades.

TRES PINZELLADES BREUS

2007-02-04T12:15:00.000+01:00

EL PINZELL DE LA MIRNA

................................................................................................................................................................

En Marco m'ha ajudat a penjar el quadre al menjador, a sobre del piano. "Quina llàstima, no hauria de ser aquí", li he dit i ha assentit amb una mirada culpable.

Tot va començar quan va néixer en Carlo. En Marco no va pair mai que des de petit tingués una extraordinària capacitat innata per pintar. De seguida vaig saber que aquella facilitat no faria feliç ni el meu fill ni el seu pare.

Jo em vaig passar molts anys intentant que en Carlo s'afeccionés al futbol, però no hi va haver manera. Al final vaig haver d'admetre que ell també volia ser pintor, que necessitava ser-ho. Vaja, que ho duia escrit i era el seu destí. Moltes vegades vaig haver d'aguantar silencis eterns i densos mentre dinàvem i després llargues hores de solitud. Cadascun al seu estudi, s'oblidaven que jo patia, que m'estaven dividint, que cada vegada que s'enfrontaven havia de decidir-me per un bàndol i que triés el que triés sempre era injust per a l'altre. Me'ls estimava a tots dos, és clar. De diferent manera però me'ls estimava tant... Ara tot ha canviat.

Avui els silencis són menys freqüents però fan més mal. Em fan sentir culpable del que va passar, jo no volia però les cartes ho deien i contra les cartes no s'hi pot lluitar. Són superiors a la voluntat humana. Em vaig equivocar. Vaig pensar que anar-hi seria la manera d'arreglar les coses, que deixarien enrere ressentiments i enveges i que així es tindrien el respecte que es mereixien. Vaig voler anar contra el destí i no el vaig poder canviar. No ho pot fer ningú.

Aquella tarda estava molt contenta, per fi en Carlo aconseguiria el que feia tant de temps somiava. Però també m'entristia en Marco. El vaig veure encès, nerviós. Abans d'anar-me'n vaig passar pel seu taller a dir-li adéu amb l'esperança que al final es decidiria i m'acompanyaria. En obrir la porta em vaig adonar que no ho faria. Despentinat, amb un pinzell a cada mà, pintava amb força, amb colors tan densos com els silencis. Però només feia ratlles que s'entrellaçaven. Em vaig acomiadar i no em va tornar contesta. Vaig marxar molt neguitosa. Era evident que alguna cosa no anava bé, ell no havia pintat mai d'aquella manera.

EL PINZELL D'EN CARLO

................................................................................................................................................................

Jo no era feliç. No només per l’ambient tens que vivíem a casa sinó per la indiferència que mostrava el meu pare cap a mi. No tenia cap més fill, i jo semblava importar-li ben poc. Ben poc com a fill. Com a pintor em considerava el seu rival. Per a mi, en canvi, a més de ser el meu enemic davant la tela era, per sobre de tot, el meu pare.

Però jo li feia cada dia més nosa. Des que havia nascut mai m’havia deixat entrar al seu taller. No m’havia ensenyat mai res del seu art, tot ho havia après a l’Escola de Belles Arts i potser creia que ja en sabia massa i que no em calien les seves explicacions. Li perdono que no s’hagués acostat ni una sola vegada al meu estudi. Potser la meva obra l’espantava, tal vegada s’horroritzava de veure els meus traços enèrgics, aquell estil que ell feia tant de temps que buscava. Però no li perdonaré mai que no em fes de pare, que les mirades sempre anessin dirigides al pintor i no al fill. Amb l’ajuda de la mare havia intentat canviar aquesta situació però ell es mantenia en la seva postura freda i distant.

Davant d’aquesta indiferència provocada per la gelosia i l’orgull de no voler ser professionalment inferior a un fill, vaig decidir no dir res de la meva primera exposició. Si volien venir a la inauguració, prou que ho sabrien. Me n’havien sentit parlar moltes vegades per telèfon amb el galerista.

No em va sorprendre gens veure entrar la mare a la sala. M’estimava massa per deixar-me sol en un dia tan important. Vam estar comentant algunes de les obres de l’escultor amb qui exposava. Quan em vaig girar per saludar un dels convidats, el vaig veure a la porta de l’entrada. Vaig pensar que aquell era el moment de fer les paus i començar a ser el que no havíem estat mai: pare i fill; però a mesura que m’hi anava acostat, em sentia confús i no sabia si aturar-me o continuar. La manera com em mirava em va frenar. Tenia els ulls esbatanats i no deixava de fregar-se les mans amb nerviosisme. Semblava que volia dir-me alguna cosa però que no podia.

Al fons, vaig sentir una veu que li deia “Una obra excel·lent, vital, molt contundent per a un pintor jove com ell. Enhorabona, el teu fill és molt bo”. Vaig veure de seguida que aquella era la frase que el meu pare havia estat esperant tot la vida, però l’hauria volguda sentir com a elogi a la seva obra. Ell mai no havia exposat perquè estava segur que només aconseguiria frases de compliment.

Em vaig sentir culpable de la seva desgràcia. Qualsevol pare hagués estat orgullós de les bones crítiques del fill, qualsevol menys ell. Vaig poder-li notar la humiliació en la mirada. Vaig fer una passa més i sense saber exactament com, em vaig trobar estès a terra. Quan em vaig voler aixecar, no em sentia la mà dreta, estava inerta, com morta. El diagnòstic mèdic va ser definitiu: la lesió era molt greu, massa per poder continuar sostenint un pinzell entre els dits.

No em recordo de què va fer el pare llavors. Només sé que a partir d’aquell moment va començar a ser-me indiferent fins fa tres dies, quan vaig decidir acabar el que ell havia començat.

EL PINZELL D'EN MARCO

................................................................................................................................................................

Ara sé que la ira pot ser mortal. Jo no volia fer-ho, de cap de les maneres, era el meu únic fill i no li volia fer mal per res del món. Però suposo que va ser la part irracional que tots tenim, la que en aquells moments es va apoderar de les meves mans i em va fer llençar-li l'escultura de marbre. Després de sentir el comentari afalagador d'un crític no vaig poder resistir-ho més. Em vaig encendre per dins i instintivament vaig dirigir-me, absent, a la figura del mig de la sala.

La vaig llençar amb tota la força acumulada per la ràbia, la frustració i la impotència. Tota la que els meus braços van ser capaços de suportar, procurant no fallar en el llençament a la mà dreta. Quan vaig sentir els crits d’en Carlo, em vaig quedar paralitzat i les mans em van començar a tremolar. Vaig notar que la Mirna em perforava amb la mirada.

Ell sempre havia estat millor, però em resignava a admetre-ho. Volia creure que en Carlo tenia èxit perquè era jove, perquè passava per un bon moment de creativitat, perquè tot plegat només eren casualitats. Però m'enganyava. La Mirna m'ho havia dit sempre, gairebé des que havia nascut. Ella veia aquestes coses en les mirades. Moltes vegades m'havia insistit a llegir-me les cartes, però jo no hi creia. Estava segur que el que ella llegia eren els meus ulls, i l'odi que reflectien no es podia dissimular.

Una setmana després de l'exposició vaig entrar al seu estudi d'amagat, com havia fet tantes altres vegades. Volia veure el gran mural que estava fent, en volia aprendre la tècnica. Feia una estona que havia sentit com deia a la Mirna que se n'anava, que no l'esperéssim per sopar. Però me'l vaig trobar a l'estudi. Ara sé per què ella li va suplicar que no marxés.

Allà dalt, penjant de la bastida observava la seva obra amb un pinzell a la boca. La nota deia: "Perdoneu-me per no haver sabut ser un deixeble. Només sé pintar i si l'enveja o el destí m'han volgut prendre el do, em concedeixo l'honor de deixar aquesta vida que jo no puc convertir en quadre. Gràcies, pare, per permetre que fos el teu mestre".

I és així com vaig saber que la ira era mortal.

Les meves històries

2007-02-04T00:33:00.000+01:00

Els silencis es trenquen? La bellesa és interior? I el món, és de la minoria de vencedors?

Qui ets? Jo sóc jo, però i tu? Ho saps? Ho saben els altres? N'estàs segur?