Aquesta és l'última entrada d'aquest bloc. A partir d'ara ens trobareu a can Wordpress. Continuarem publicant a La Mirandolina. Ep! Alerta! Que l'adreça ha canviat una mica, eh?
Al nou bloc hi trobareu els mateixos continguts ja publicats en aquest espai però sigueu una mica pacients, que els canvis no es fan en dos dies!
Aquesta setmana he descobert dos artistes que m'han agradat especialment: Gregory Porter i Ben l'Oncle Soul.
Gregory Porter es perfila com una figura emergent del jazz vocal. Ha enregistrat Water, 1960 What? i Be good. D'aquest últim disc, m'agrada especialment la cançó 'Be Good (Lion's song)'.
Pel que fa a Ben l'Oncle Soul, és en realitat el francès Benjamin Duterde (Tours, 1984). I precisament el dia 1 de març va actuar a la Sala Apolo dins del festival Mil·lenni. Ha publicat Soul Wash,Ben l'Oncle Soul i Live Paris. El primer conté bàsicament versions (no us deixeu perdre una versió del famós 'Barbie Girl', d'Aqua, o la de 'Sympathique', que va popularitzar Pink Martini). Us deixo el vídeo de 'Soulman', però alerta, que s'enganxa!
J'ai pas le regard de Spike Lee J'ai pas l'génie de De Vinci J'ai pas les pieds sur Terre, la patience de ma banquière J'ai pas ces choses-là.
J'ai pas la sagesse de Gandhi, L'assurance de Mohammed Ali J'ai pas l'âme d'un gangster, la bonté de l'Abbé Pierre, Ni l'aura de GuevaraJe n'suis qu'un Soulman Écoute ça, Baby J'suis pas un Superman, Loin de là Juste moi, mes délires, j'n'ai rien d'autre à offrir Mais je sais qu'en fait c'est déjà ça
J'ai pas l'physique des magazines, J'ai pas l'humour de Charlie Chaplin Je n'ai pas la science infuse Le savoir faire de Bocuse Non je n'ai ces choses là
J'ai pas la chance de Neil Armstrong J'ai pas la carrure de King Kong Plusieurs cordes à mon arc, la ferveur de Rosa Parks Ni le courage de Mandela
Moi j'aurais aimé être comme eux Être hors du commun J'ai bien essayé, J'ai fait d'mon mieux Mais quoique je fasse à la fin
Juste moi, mes délires, Mais je sais qu'en fait c'est déjà ça
Aquest cap de setmana es lliuraran els premis Òscar. Una de les pel·lícules nominades és La invención de Hugo, dirigida pel conegudíssim Martin Scorsese. Concretament, opta a onze nomnacions, entre les quals hi ha la de millor pel·lícula! La història s'inspira en el llibre The invention of Hugo Cabret, escrit per Brian Selznik l'any 2008. Una altre llargmetratge que també parteix d'un original en paper és Arrugas, que, tot i ser preseleccionada, finalment no optarà als Òscar. En aquest cas, es basa en una novel·la gràfica (un gènere en alça) de Paco Roca, el qual va obtenir el Premi Nacional de Còmic l'any 2008.
No descobreixo res dient que el cinema s'inspira sovint en la literatura. Ja ho sé. De vegades la influència és a la inversa. També sé que ho sabeu. Així doncs, en aquest cap de setmana en què literatura i cinema s'uneixen, em sembla encertat fer-me ressò del curtmetratge d'animació The fantastic flying books of Mr. Morris Lessmore, que parla de la passió pels llibres i de la vida que poden aportar en circumstàncies adverses. I tot això, protagonitzat per un personatge que s'inspira en Buster Keaton. Dediqueu-vos quinze minuts i gaudiu-ne. Val la pena.
T'agraden les biblioteques? I els bibliotecaris i bibliotecàries? Si és que sí, probablement t'agradarà llegir Signatura 400, la primera novel·la de la francesa Sophie Divry. Si no és el teu cas, potser val més que escullis un altre llibre. O no: podràs jutjar tu mateix si ha estat escrit per a tu només invertint-hi un parell d'hores, que és el que trigaràs a llegir-lo.
El llibre és el monòleg que manté una bibliotecària anònima amb un usuari que s'ha quedat tancat a la biblioteca. Ella és una persona sarcàstica i amb caràcter, que no accepta de bon grat haver-se d'encarregar de la secció dedicada a la geografia quan el que voldria és tenir cura dels llibres d'història. I a partir d'aquí, ens parla del sistema de classificació de Dewey, de com es va fer bibliotecària, i de la seva idea de la lectura, lectors i la seva feina:
En mi oficio, ¿sabe?, no hay nada más emocionante y gratificante que juzgar la clase de persona que tienes delante, tantear sus expectativas, dar entre las estanterías con el libro que anda buscando y hacer que se encuentren. Los dos juntos, libro y lector, en el momento adecuado de la vida de cada uno, eso puede producir chispas, una llamarada, una hoguera, puede cambiar una vida. Se lo juro.
Al costat de pensaments tan bonics com aquest, però, també despatxa perles una mica més enverinades, com ara:
Al fin y al cabo, ¿qué es un americano sino un europeo que ha perdido el barco de vuelta?
O bé:
La cultura no es un placer. La cultura es un esfuerzo permanente del ser para escapar de su vil condición de primate subcivilizado.
Sincerament, a mi el llibre m'ha agradat però sense arribar-me a entusiasmar; m'ha deixat més aviat freda. No sé exactament per què, però hi ha hagut alguna cosa que no m'ha acabat d'entrar. Potser un diàleg mínim amb l'usuari m'hi hauria ajudat. De tota manera, qui es pot resistir a una portada tan deliciosa com aquesta?
Agost. Vacances. Fa calor però busco una ombra. La trobo al balcó de casa i m'assec mirant el carrer, amb les cames recolzades a la barana. De fons, se sent l'espeterneig del raig a l'aigüera i el dringar dels plats bruts, que sembla que em criden. Però no els vull escoltar: prefereixo fer els deures d'estiu de l'escola. I aleshores, com si fos un tresor, obro La pequeña Dorrit, amb cura, i em transporto a la societat victoriana. L'agüera cada vegada és més lluny i la calor, ni la sento.
Avui, vint anys més tard, remouré capses i armaris per tornar-la a trobar i homenatjar Charles Dickens en el bicentenari del seu naixement. Amb aquest apunt em sumo a la iniciativa promoguda al Bloc de l'Assumpta.
Al bloc Espai de lectura, he trobat aquest vídeo sobre què fan els llibres d'una llibreria quan tanca portes cada dia. És una stop-motion realitzada per Sean Ohlenkamp i Lisa Blonder a la llibreria Type de Toronto. Espero que us agradi.
En Zezé és un nen de cinc anys viu com una mostela i curiós com una fura. Viu al Brasil, en un barri tan pobre que el bar del veïnat es diu Miseria y Hambre, amb uns quants germans i els seus pares. Però la situació a casa no és fàcil: el pare fa temps que no té feina i la mare treballa en una fàbrica i li queden poques hores per veure i ocupar-se dels seus fills. Però malgrat les condicions adverses, en Zezé és ple d'alegria i intenta sortir-se'n com pot: neteja botes, canta cançons pel carrer amb l'Ariovaldo o ven els seus balins. Però tot això no és suficient per contrarestar els cops que rep cada vegada que fa una barrabassada infantil a algú del barri o que diu alguna cosa que no hauria de dir. I és que ell simplement necessita algú que l'estimi, que li faci cas, que l'escolti, que no el deixi sol. I per això adopta com a millor amic un arbre, a qui bateja amb el nom de Minginho i amb qui té converses força interessants.
La història, narrada en la veu del mateix Zezé, conté moments de crueltat, però també fragments de tendresa commovedors on aflora la seva sensibilitat i el seu amor i la capacitat de raonar com un adult. En un moment en què es planteja matar al seu pare després d'una pallissa diu "Matar no quiere decir coger el revólver de Buck Jones, ¡y hacer bum! No es eso. Se mata en el corazón. Vas dejando de querer a la persona y un día se ha muerto". I és que en Zezé es veu obligat a madurar a marxes forçades.
No sabem fins a quin punt Mi planta de naranja lima és autobiogràfica, però sembla clar que l'autor, José Mauro de Vasconcelos (1920-1984), va recórrer als seus records, almenys pel que fa a la ubicació al barri de Bangú, a Rio de Janeiro, i a les vivències d'una família humil. Tal vegada aquesta connexió amb la realitat hagi fet que la novel·la sigui pràcticament un clàssic al Brasil, amb pel·lícula inclosa, de la qual en podeu veure un fragment en aquest vídeo.
Per últim, m'agradaria destacar un detall de l'edició que n'ha fet Libros del Asteroide. En aquests temps que sembla que s'ha perdut molt allò que se'n deia "les formes", m'ha agradat que un cop acabada la lectura, al final del llibre hi hagi aquest agraïment:
"Desde Libros del Asterioide queremos agradecerle el tiempo que ha dedicado a la lectura de Mi planta de naranja lima. Esperamos que el libro le haya gustado y le animanos a que, si así ha sido, lo recomiende a otro lector."
Potser a algú li pot semblar antiquat, però mira, en el meu cas la jugada els ha sortit bé: aquest apunt n'és la prova.
A mi sempre m'ha agradat la història. En realitat, jo volia ser arqueòloga, per excavar i descobrir fets del passat. Com que per circumstàncies que ara no vénen al cas em vaig dedicar a un altre àmbit, no és d'estranyar que sempre que puc dirigeixi la mirada cap a un edifici antic, escolti cançons d'una altra època o m'entretingui amb revistes d'història. Però a mi m'agrada la història en minúscules, la que expliquen els protagonistes en primera persona, la que parla de la vida quotidiana, la de la gent corrent i els seus petits fets que, encara que semblin insignificants, dibuixen una imatge viva i real del passat. Crec que a Homenatge a Catalunya George Orwell aconsegueix precisament això: que el lector s'imagini com van ser els dies de la Guerra Civil, almenys per als milicians del Partit Obrer Unificació Marxista (POUM), on ell militava.
George Orwell (1903-1950), pseudònim d'Eric Arthur Blair, va ser un escriptor britànic que, tot i tenir una condició social més aviat privilegiada, va voler viure algunes experiències en què la classe obrera era protagonista; així doncs, va conviure amb els miners del nord d'Anglaterra o va lluitar al front d'Aragó durant la Guerra Civil espanyola.
Tot i que sóc una persona tremendament pacífica (un sol crit ja em molesta), he llegit aquesta obra sobre la guerra, amb descripció de batalles, lluites i tirotejos, amb força interès. Segurament la seva visió dels fets d'aquells dies no és imparcial -en això no hi entro, no tinc prou dades per valorar-ho i, a més, qui participa en una guerra sempre pren partit- però em sembla un testimoni molt vàlid de les condicions de vida al front, especialment al bàndol republicà, i de la diversitat i ebullició d'idees llibertàries de la Barcelona dels anys trenta. Mentre el llegia no podia estar-me d'imaginar els meus avis en aquells època i em tornaven molts dels seus records.
El llibre, a més, també és un bon document històric sobre els fets del maig del 37, a Barcelona, quan es va produir una lluita entre diversos partits del bàndol republicà (socialistes, anarquistes, republicans, i comunistes). Precisament aquest 2012 farà 75 anys d'aquests enfrontaments. Amb el documental La Rambla: secrets d'un escenari (minut 08:20-10:30) podreu posar algunes imatges als fets del 37 i comprovareu que els edificis que Orwell menciona en la seva narració encara són ben drets (el Poliorama, el cafè Moka, l'edifici de la Telefònica...).
Aquests disturbis i la persecució als membres del POUM, van marcar la seva visió de la situació. Si bé en la primera part del llibre Orwell explica amb il·lusió l'arribada a Barcelona i la confraternització dels diversos grups en les files republicanes del front d'Aragó, en la segona es fa palès el desencís i arriba a afirmar: "Aquesta guerra és una entabanada com qualsevol altra". Malauradament, veig que no hem avançat gaire, ja que avui també vivim una entabanada rere l'altra o, com diu aquell, "Tot és una enganyifa dels de dalt".
Ara ja només em queda veure'n la versió cinematogràfica que va fer-ne Ken Loach l'any 1995. Inspirant-se en Homenatge a Catalunya va dirigir Terra i llibertat (Land and freedom, en el títol original). I per si algú es vol llegir l'obra, aquí teniu dos enllaços:
No sé quin és el teu cas, però a mi sempre m'ha fet peneta deixar un llibre a mitges, tal vegada perquè pensava que havia de ser capaç d'entendre'l, de no avorrir-me amb la lectura; si l'abandonava, tenia la sensació que el llibre m'havia vençut a mi o que jo no estava a l'alçada de la lectura i això, no ho amago, em feia ràbia. Però a mesura que et vas fent gran, t'adones que el temps s'escurça i que s'ha d'invertir bé; és a dir, que amb la quantitat de llibres que hi ha, si no pots continuar amb el que tens entre mans, val més abandonar-lo. I a tomb de tot això parla l'article que et recomano. Es tracta de "¿Leer o no leer?", que va aparèixer el 29 d'octubre al suplement Estilos, de La Vanguardia. Així doncs, tu ets dels que els deixes a mitges?
La delicadesa (Barcelona: La Magrana, 2011)és una novel·la escrita pel francès David Foekinos i ha estat la meva darrera lectura. És un llibre d'aquells que passen bé, que és agradable, com un vi que acompanya un àpat però sense sobresortir-ne. I tot i que crec que la discreció és sovint una gran virtut, en el cas d'aquesta novel·la em sembla que és un gran defecte. M'explico: és una història sense gran cosa de particular que, a mi, m'ha semblat que ratllava la mediocritat.
Foekinos ens explica la història de la Nathalie, una noia guapeta que troba la parella perfecta i que, inesperadament, la perd. Però aquesta noia guapeta té la sort de tornar a trobar l'amor de la seva vida en un antiheroi en tota regla. Com veieu és una història romàntica que reprodueix un dels arguments més gastats del món: una guapa vídua s'enamora d'algú que fins a aquell moment era absolutament invisible. De fet, quan encara no havia arribat a la cinquantena de pàgines llegides, ja em vaig imaginar que era davant d'una d'aquelles pel·lis romàntiques de diumenge a la tarda: la Julia Roberts o la Helen Hunt feien de Nathalie enamorant-se d'un paio tipus Jack Black.
I no sé gaire què més dir-ne perquè no hi he trobat ni suc ni bruc. Tal vegada el toc més original sigui la intercalació d'alguns capítols brevíssims que amplien alguna referència de les pàgines anteriors (la lletra d'una cançó, una recepta de cuina...). Això sí: ofereix algunes frases boniques per guardar a la llibreta de frases boniques; per exemple "Cal haver viscut durant anys en el no-res per entendre com de sobte una possibilitat et pot fer por". O aquesta altra, amb la qual entendrireu a qui la dediqueu: "Hi ha persones formidables que no coneixem en el moment adequat. I hi ha persones que són formidables perquè les coneixem en el moment adequat". En resum, si et va agradar Alguna cosa per recordar, també t'agradarà La delicadesa.
Un dia (no recordo exactament qui) em va recomanar i Kafka a la platja. I jo me'l vaig comprar, el vaig deixar aparcat al prestatge durant uns mesos i ara, finalment, l'he llegit. Però si us he de ser sincera, no sé gaire què he llegit, perquè em sembla una anada d'olla considerable que m'ha deixat una mica perplexa.
Haruki Murakami planteja la història de dos personatges, en Kafka Tamura i en Nakata, que a priori no tenen res a veure. L'un, un adolescent que fuig de casa amb el desig de fer-se més fort i allunyar-se del seu pare. L'altre, un vell que s'ha tornat analfabet però que ha adquirit capacitats extraordinàries, com ara parlar amb gats o predir fenòmens estranys.
A mesura que avança la narració, l'autor deixa anar uns fils invisibles que teixeixen una història més complexa del que inicialment semblava i que, a poc a poc, faran convergir els dos personatges, sense que mai s'acabin trobant. Aquestes pistes, a més, tenen la virtut d'aparèixer quan la història sembla que decau i fan que t'hi mantinguis enganxada en lloc d'abandonar la lectura.
Però tot el que passa és certament surrealista. L'escriptor japonès juga (o almenys a mi és el que em sembla) amb la idea d'un món paral·lel a la realitat, a cavall entre el passat, el present i el futur, on qualsevol esdeveniment i personatge, per estrany que sigui, hi encaixa amb una certa naturalitat. Tal vegada per això en algun moment aquesta dualitat m'ha recordat l'Alícia i les seves aventures al País de les Meravelles.
Si hagués de dir quin és el tema de la novel·la, potser em decantaria per la recerca de la identitat individual, ja que tots els personatges busquen ser algú, busquen ser com eren, busquen trobar-se bé tal com són o busquen ser una persona nova. El que sí que m'ha quedat clar és que en Kafka Tamura s'enfronta al seu destí, a la seva maledicció, a les seves pors i als seus interrogants i troba les respostes en allò prohibit fins a acabar l'última etapa del seu viatge en un bosc que, com si li permetés culminar un ritual d'iniciació, li obre les portes a l'edat adulta.
En resum, un llibre complex i diferent que, gràcies a la barreja d'elements, pot agradar tant als amants de la ciència-ficció com als lectors de novel·les romàntiques i, fins i tot, als que prefereixen històries amb un punt d'erotisme.
Acabo amb un fragment que m'ha fet pensar: "Assegut sota aquest cel brillant, em torna a assaltar una por intensa. El cor se m'accelera i em costa respirar. Tot i viure sota tots aquests estels, no m'havia fixat mai en la seva existència. No hi havia pensat mai. I no tan sols en els estels. Quantes coses hi ha al món en què no m'he fixat mai? Quantes coses que no conec? Em sento desesperadament impotent. Per molt lluny que me'n vagi mai no em podré escapar d'aquesta impotència."
Si voleu llegir una cosa poc convencional, ja ho sabeu: Kafka us espera a la platja. I perquè us ambienteu si no l'heu llegit o el recordeu si ja ho heu fet, aquí teniu aquest vídeo:
Quina llàstima que ja hagi acabat la lectura de L'acabadora. M'ha agradat tant... La història i la manera de narrar-la -de vegades directa, de vegades subtil- m'han captivat.
Abans de comprar-me aquesta novel·la, no en sabia res: no coneixia l'autora (Michela Murgia), no sabia de què anava i no n'havia llegit cap ressenya. He de reconèixer que simplement la vaig escollir per la fotografia de la coberta. La imatge de la nena somrient i innocent, feliç traginant un càntir i una galleda en un paisatge que sembla una platja i una mà en primer terme, poc nítida, que sembla que la crida o que et demana que hi vagis, em van seduir.
No m'agradaria desvetllar grans coses sobre la història, però espero temptar-vos dient que està ambientada a la Sardenya dels anys cinquanta i que parla de la vida i la mort, de la tradició, dels silencis i les mirades, de la maternitat, del sentiment de pertinença, de la dignitat, dels amors... de tots els amors.
I amb una prosa senzilla però rica, Michela Murgia deixa anar perles com aquestes: "Ja tenia prou món per saber que la paraula heroi era el masculí singular de la paraula viudes". O bé, "Si l'astúcia, la força i la intel·ligència es podien vèncer amb les mateixes armes, l'estupidesa no tenia pitjor enemic que ella mateixa". I també "[...] quan van mal dades hi ha qui s'estima més fer-se creient abans que fort". I encara: "Les culpes, com les persones, comencen a existir si algú se n'adona."
En resum, no m'estranya que la novel·la hagi guanyat a Itàlia els premis Mondello i Campiello ja que és una obra per llegir i, sobretot, rellegir. Altament recomanable.
Per si en voleu fer un tast, aquí us deixo el primer capítol (extret del web de Proa), que podeu llegir mentre escolteu música tradicional sarda com aquesta:
Tinc al davant tres llibres: Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine,L'acabadora, i Tretze tristos tràngols. El rellotge marca 01:12 de la matinada i no sé per quin decidir-me. Al cap em ressona una cançó que apareix a L'home de la maleta: "Si tu me dices ven, lo dejo todo...". Trobo que és un senyal inequívoc del meu subconscient, una invitació a la lectura del darrer llibre de l'Albert Espinosa que, quan escric això, no sé què em depararà. Temo trobar-me amb un llibre comercial, d'aquells que es venen perquè l'autor ha tingut èxits precedents i ara viu de renda. Però, coi, l'Albert Espinosa és un paio que, inexplicablement, em cau bé. Ja li he llegit El món groc i m'agrada el que ha fet en el món audiovisual: Abuela de verano(el personatge del metge és genial), Planta 4a, Herois, No me digas que te bese porque te besaré i Polseres vermelles. Sé que el seu discurs sempre tomba i gira per allà mateix i, de vegades, m'empalaga, però li faig cas i "si tu em dius vine, ho deixo tot".
10 dies més tard...
Acabo d'acabar la novel·la i no puc estar-me d'escriure ja el que m'ha semblat. Buf! Quina decepció! He tingut la sensació de ser davant d'un llibre suflé, la premsa l'ha inflat tant que, a parer meu, fàcilment es desinfla o, més ben dit, ha desinflat les meves expectatives. Explica la història d'un home que trenca la seva relació de parella justament el dia que rep l'encàrrec de trobar un nen que ha desaparegut de l'illa de Capri i, malgrat que no és el millor moment per buscar ningú (prou feina té ell a trobar-se a si mateix), accepta la feina. Per què? Doncs perquè de petit aquesta illa va ser molt important per a ell. I a partir d'aquí evoca les històries viscudes del passat amb dos personatges peculiars que el van forjar com a persona. En el fons, el nen desaparegut només és un pretext per poder explicar la resta.
Tot i aquesta opinió no gaire positiva, com sempre passa en l'obra de l'Espinosa, hi ha algunes frases interessants, d'aquelles que s'apunten i sempre et fan quedar bé. Per exemple, "Aturar el món és decidir conscientment que sortiràs d'ell per millorar tu i millorar-lo. [...] Després el món et premia" o "La felicitat no existeix. Només existeix el fet de ser feliç cada dia".
Ara que l'estiu és a punt de fondre's, molts deveu estar fent o desfent maletes. Què més adient, doncs, que parlar de L'home de la maleta? L'home de la maleta és en Venerando, el personatge principal de la novel·la de Ramon Solsona (premi Sant Jordi 2010). En Venerando ens explica en primera persona la seva vida passada i present, marcada per la infantesa a la Casa de la Caritat, la trajectòria professional com a músic, la recerca de la seva identitat i la por a la soledat ara que és vidu i que ja té una edat.
De fet, crec que es pot resumir el seu pensament quan afirma "Jo lo que no vull és viure sol. I encara menos morir-me sol. Els vells hi pensem molt, en aquestes coses". I per això decideix posar les seves pertinences més preuades en una maleta i anar a passar algunes temporades amb les seves tres filles. Arran d'aquestes estades, s'enfronta a tres models de família molt diferents, que el porten a comentar qüestions com l'adopció, l'homosexualitat o la vellesa amb la sinceritat dels qui s'han fet grans i els importa poc o gens el que els altres pensin de les seves opinions.
I tot això explicat amb un català incorrecte i viu, d'aquell que parlen els senyors de més de 60 anys que gasten samarreta imperi i es miren la vida amb un escuradents a la boca. Però també hi trobarem expressions i refranys oblidats (de vegades una mica posats amb calçador, tot s'ha de dir) com ara "ser un esgarrapacristos", "acabar el dia fet fosfatina" o "fer-se més llarg que la pixarada d'en Montoliu, que començava a l'hivern i acabava a l'estiu".
En resumides qüentes, que diria en Venerando, un llibre força entretingut que agradarà, especialment, als lectors de més de 50 anys. Podeu llegir-ne el primer capítol aquí.
Tombant per aquí i clicant per allà, des del Còmic Joves Emprenedors Socials (que podeu llegir en català i en castellà) he anat a petar al Cuaderno de Sol. Aquest quadern recull en imatges les impressions del dibuixant Enrique Flores durant els dies de les concentracions del moviment del 15M a la plaça del Sol de Madrid. Us el deixo aquí perquè hi feu un cop d'ull. Són més de 100 pàgines il·lustrades.
I si us ha agradat, podeu veure més quaderns amb il·lustracions dels seus viatges al web 4Ojos, que comparteix amb la també dibuixant Antonia Santolaya, o a Youtube. Gaudiu-ne!
Per cert, coneixeu algun quadern similar referent a la plaça de Catalunya?
Tranquil·litat! No us penseu que he vist la llum i que ja tinc el kit complet de peregrina per anar a veure Benet XVI a Madrid. El que passa és que Jesús m'estima és la meva darrera lectura. Es tracta d'un llibre de David Safier, l'autor alemany de qui vaig parlar no fa gaire arran deMaleït karma. I sí, ja sé que vaig dir que trigaria un temps a submergir-me de nou en l'humor de les novel·les de Safier, però he tornat a ensopegar amb la mateixa pedra. Ja ho tenim, això, els humans. El cas és que amb aquesta lectura he confirmat que el seu humor i el meu no convergeixen. De fet, he trobat el llibre més aviat avorrit i previsible, tot i que es vengui com a "diversió en estat pur".
Com si es tractés d'un exercici narratiu, l'autor desubica Jesús (o Joshua) en l'espai i el temps i el transporta a Malente en ple segle XXI. Això sí: li conserva l'ofici de fuster i el suport de l'arcàngel Gabriel. Però el veritable protagonista no és ell, sinó la Marie, una dona que viu la trentena a l'estil Bridget Jones.
I què passa quan el fuster i la Marie s'enamoren? Doncs que Jesús ha de lluitar entre el seu amor i la seva veritable missió a la Terra: dur a terme la batalla de l'Apocalipsi contra Satanàs.
I tot aquest argument està complementat amb tires còmiques que dibuixa la germana de la Marie i uns capítols titulats Entreactes, la funció dels quals no he entès. Si a tot el que acabo de dir hi afegim que el text en català podria ser millor (siguem una mica més curosos en la correcció, si us plau, que hi ha molts errors que un simple corrector automàtic detectaria!) és fàcil concloure que, a parer meu, el món no s'hauria perdut gran cosa si Jesús m'estima no s'hagués escrit mai.
Ara que ja em començo a fer gran i ja fa temps que parlo amb els companys i companyes de generació dels dibuixos que vèiem quan érem petits, dels gelats que ens menjàvem, de les cançons que ens agradaven o dels jocs a què jugàvem, m'ha semblat una bona idea compartir aquest vídeoclip de Delafé y Las Flores Azules. Es tracta de "1984", una oda als estius dels vuitanta amb un munt de referents i una estètica molt adient. Potser els meus estius d'infantesa no eren exactament així, però me'ls recorda força.
Fa tot just un any, llegia Mil sols esplèndits i, com si aquest juliol fos una repetició de l'anterior, també he dedicat estones lectores a un altre llibre de Khaled Hosseini (Kabul, 1965): El caçador d'estels. Ambientat igualment a l'Afganistan, la novel·la ens explica la història de dos nens inseparables de petits que la culpa i la por acaben portant-los per dos camins molt diferents.
Jo no sóc de les de llagrimeta fàcil, però en alguns passatges he de confessar que he estat a punt de treure el mocador. I tot això sense que em semblés una història ensucrada; al contrari: hi ha escenes molt dures que m'han quedat a la retina.
Tot i que aquesta novel·la no sigui una novetat editorial, si no l'heu llegida us la recomano per a aquest estiu. Transmet alguns valors que de vegades sembla que s'estan perdent, com ara la lleialtat i el perdó. I per als qui no sigueu lectors, en podeu veure la versió cinematogràfica. Aquest n'és el tràiler:
Vaig arribar un dia a casa i a la tele feien "Días de cine". Mentre sopava, parlaven de les estrenes de la setmana. Una d'aquestes estrenes era "Nunca me abandones". La història em va semblar interessant i vaig pensar que podria estar bé: la vida d'uns adolescents en una mena d'orfenat anglès, que no ho acaba de ser ben bé. Em vaig dir que l'aniria a veure al cine, però com m'acostuma a passar, al final no ho vaig fer.
Unes setmanes més tard, mentre passejava entre les piles de llibres d'una llibreria, vaig veure que hi havia la novel·la. Bé, de fet, que la pel·líncula estava basada en aquest títol de Kazuo Ishiguro. La persona que m'acompanyava em va dir que era un llibre fantàstic i, refiant-me del seu criteri literari, quan va arribar Sant Jordi me'n vaig comprar la versió en català, publicada per La Butxaca.
No sé si ha estat cosa meva o del llibre, però m'ha ben decebut. No li he trobat el què: no he connectat gens amb la història ni amb els personatges, persones clonades com pollastres de granja per ser donants. Els protagonistes, les seves actituds i tot allò que els passa m'han semblat molt infantils i crec que es podria haver aprofundit molt més en el tema. Ha estat d'aquells llibres que, mentre el llegia pensava: "No sé pas per què perds el temps en aquesta lectura, amb la quantitat de llibres interessants que hi ha!".
Potser alguns trobareu que el llibre val la pena i que la història és genial. Jo que me n'alegro, però a mi no m'ho ha semblat. Per a mi, sense cap mena de dubte, és una novel·la completament prescindible. I perquè no tingueu només un punt de vista, us deixo l'enllaç a d'altres comentaris:
Ah! Per cert, una cosa que em fa molta ràbia és que les cobertes dels llibres dels quals se n'ha fet una pel·lícula estiguin il·lustrades amb imatges dels actors. No trobeu que coarten la imaginació del lector?
T'agraden les biblioteques? I els bibliotecaris i bibliotecàries? Si és que sí, probablement t'agradarà llegir Signatura 400, la primera novel·la de la francesa Sophie Divry. Si no és el teu cas, potser val més que escullis un altre llibre. O no: podràs jutjar tu mateix si ha estat escrit per a tu només invertint-hi un parell d'hores, que és el que trigaràs a llegir-lo.
Foekinos ens explica la història de la Nathalie, una noia guapeta que troba la parella perfecta i que, inesperadament, la perd. Però aquesta noia guapeta té la sort de tornar a trobar l'amor de la seva vida en un antiheroi en tota regla. Com veieu és una història romàntica que reprodueix un dels arguments més gastats del món: una guapa vídua s'enamora d'algú que fins a aquell moment era absolutament invisible. De fet, quan encara no havia arribat a la cinquantena de pàgines llegides, ja em vaig imaginar que era davant d'una d'aquelles pel·lis romàntiques de diumenge a la tarda: la Julia Roberts o la Helen Hunt feien de Nathalie enamorant-se d'un paio tipus Jack Black.
Fa tot just un any, llegia Mil sols esplèndits i, com si aquest juliol fos una repetició de l'anterior, també he dedicat estones lectores a un altre llibre de Khaled Hosseini (Kabul, 1965): El caçador d'estels. Ambientat igualment a l'Afganistan, la novel·la ens explica la història de dos nens inseparables de petits que la culpa i la por acaben portant-los per dos camins molt diferents.
Entrades
