La padrineta

Passatemps einstenià

Al blog de Carles Aparicio hi he trobat això:

Einstein, de jove, va escriure una endevinalla perquè només la pogués resoldre el 2% de la població. Ets entre aquest reduït percentatge?

Premisses:

1. En un carrer hi ha 5 cases pintades de colors diferents i disposades en fila.

2. A cada casa viu una persona de diferent nacionalitat.

3. Els amos d’aquestes cases beuen begudes diferents, fumen marques de tabac diferents i tenen una mascota diferent.

Pistes:

1. El britànic viu en la casa vermella.

2. El suec té un gos.

3. El danès beu te.

4. La casa verda és a l’esquerra de la casa blanca.

5. L’amo de la casa verda beu cafè.

6. La persona que fuma Pall Mall cria pardals.

7. L’amo de la casa groga fuma Dunhill.

8. L’home que viu a la casa del centre beu llet.

9. El norueg viu a la primera casa.

10. L’home que fuma Blends viu al costat del que té gats.

11. L’home que té cavalls viu al costat de l’home que fuma Dunhill.

12. L’home que fuma Blue Master beu cervesa.

13. L'alemany fuma Prince.

14. El noruec viu al costat de la casa blava.

15. L’home que fuma Blends té un veí que beu aigua.

 

La qüestió és: qui té un peix per mascota?

TEMPUS FUGIT

Per què els caps de setmana només tenen dos dies? Són taaaaaaaaaaan curts!!

L'amor etern

N'hi ha que creuen en l'amor etern. Pobrets! No hi ha mentida més gran que aquesta. Comprovem-ho:

etern Que no té principi ni fi, de duració infinita. (DIEC)

Si acceptem que aquesta n'és la definició, un amor etern és absolutament incompatible amb els que suposadament l'han de sentir: els éssers vius. I és que precisament els éssers vius sí que tenen principi i fi (per això ara som vius i d'aquí a quatre dies som morts). Aleshores, qui coi s'ho va treure de la màniga? Perquè va ser llest, eh, tot i que l'amor etern no pugui existir en aquest planeta, ha estat una mentida exitosa, no trobeu?
Però encara hi ha una cosa millor i totalment rocambolesca: la vida eterna! De què, moreno? No crec que hi hagi cap altra parella de paraules que es repel•leixin tant quan són de costat. Si la vida fos eterna, en diríem eternitat, crec. I aleshores, en lloc de dir "Com va la vida?" preguntaríem coses com ara "Com va l'eternitat?" i diríem "Hola, eternitat meva o "quina eternitat de merda!". I si pensar "Quina vida de merda!" ja espanta, no us dic res si pensem en "eternitat".

PD. Aquest text l'he escrit en plenes facultats mentals i sense ajuda de substàncies diferents de l'àcid acetilsalicílic.

HOMO PHOTOGRAPHICUS

Fa un parell de dies "discutia" sobre la necessitat-mania-utilitat de fer fotografies, especialment durant els viatges. Tot i que no sóc de les que prem el gallet de la càmera a l'estil japonès, reconec que m'agrada immortalitzar el moment; però no sóc gaire de paisatges i monuments (per a això es van inventar les postals, no?), sinó que tendeixo a fotografiar gent, la gent amb qui comparteixo l'experiència. Per què? Perquè aquesta no la trobo ni en la millor postal del món.
L'objectiu, però, quin és? En el meu cas, només n'hi ha un: poder activar la memòria del record mirant la foto una setmana, cinc mesos o deu anys després.
Alguns pensen que els records de debò no cal que passin per una càmera perquè ja ens queden impresos al cervell. D'acord, és una manera de veure-ho. A mi, nostàlgica de mena, m'agrada remirar les fotos fetes. Encara que em retornin un record trist perquè el moment és irrevivible, em retornen les sensacions i, encara que sigui només per això, ja em són útils.
Espero que, malgrat el pas del temps, el record de la meva persona sigui prou per mantenir-me en la memòria dels qui no disparen. Jo, per si algun dia el cervell em juga una mala passada neuronal, continuaré fent fotos, imprimint-les i remirant-les, com a mínim un cop al mes. És una de les meves medicines.

Molèsties i manies

Jo ja començo a tenir una edat i no suporto segons què. Per exemple, odio que la gent posi els peus al seient del tren, de l'autobús, del tramvia... I a tu, què és el que més et molesta de la gent?