En un dia com avui...

Em sembla que és el més adequat:

My Way

Hi ha dies que, mentre la son encara em surt per les orelles i se’m desprèn de la punta dels dits, passejo pel metro. Percebo que em moc a càmera lenta quan em creuo pel passadís passatgers de pas ferm que semblen tenir molt clar el seu destí. Jo, no.


Aleshores, sempre començo a sentir el nyig-nyigo d’un acordió tronat i em fa l’efecte que no és avui, sinó que visc en un altre dia, quan sonava un vals musette de fons. Però no m’aturo i, com un imant, l’acordió m’atrau i m’apressa el pas fins que aconsegueixo, de manera natural, acompassar-hi les passes. És inevitable. Sona My way, en una versió pràcticament irreconeixible, però no ho deu ser tant: algú que em passa pel costat en direcció contrària també la xiula. I llavors, de cop, just en el moment que sóc davant del músic, una fiblada fonda m’inunda i em regira. És tan sols un instant, però ha fet ferida. Estava convençuda que aquesta vegada no em passaria, que les fiblades anteriors ja m’hi havien fet crosta. Però es veu que no. I al paladar se’m forma el vers I did it my way. Llavors el pas se’m torna més segur i em veig capaç de qualsevol cosa. I did it my way. I, ingènuament, penso “avui sí, ja estic preparada”: I will do it my way. Tanmateix, sé que m’enganyo i que quan s’acabi el passadís m’hauré oblidat de la decisió. I llavors em dic que ho he d’escriure, perquè la lletra queda i el pensament és fugisser. Ho és tant que, tan bon punt he fet girar el torniquet de l’entrada del metro, ja he perdut la determinació. Ja no sento My way. Surto a la superfície i em bufeteja un aire calent que sembla l’ona expansiva d’una bomba que ha esclatat en algun punt del planeta fa tot just un segon. M’aïllo del món: ulleres de sol i auriculars. A l’Ipod hi sona

És primavera, i no perquè ho digui el Corte Inglés

Són les set de la tarda i el sol mandreja abans la posta. S'esfilagarsa entre el brancam per escalfar les façanes d'aquells edificis que mesos enrere només eren ciment vertical. Ara, amb llum d'arena de platja en calma i coco de palmera, els torna fins i tot bonics.
Als homes ens ha florit un somriure a la mirada i els mots càlids se'ns tornen a escolar entre les dents. Fa massa dies que callen. Així ens camuflem entre els ametllers rosats. Un cop despullats de les cuirasses d'hivern, deixem que el seu perfum ens arreli al pensament. I, aleshores, olorem el primer bany de sal i ens vénen als ulls

anhels de pell torrada,
desitjos de tirants,
la primera sandàlia calçada
i a l'horitzó, el llarg descans.

Aires renovats

Com podreu comprovar, aquest blog, amb l'arribada de la primavera ha canviat una mica . Encara estic en procés de proves, però... què us sembla? Jo trobo que hi ha tipografies massa grans i d'altres massa petites, però és que no acabo de saber com modificar-ho. Alguna ajuda?

Punts de partida, punts i final

L’altre dia vaig pensar; i sí, em vaig estranyar d’haver-ho fet, perquè no sóc gaire procliu a produir pensament. I vaig pensar el que ara explicaré.

Viatjava en metro i vaig haver de fer un transbordament; llavors em vaig adonar d’una cosa que segur que vosaltres (amb més producció de pensament que jo) ja havíeu entès. La cosa és que en el moment que vaig posar els peus a l’andana, em vaig dir: “Va, ja s’acaba el trajecte amb la verda i ara comença el de la groga”. Com a pensament no és gran cosa, ho sé, però acte seguit que aquesta idea em passés pel cervell, em vaig adonar que en aquell mateix moment i en aquell mateix lloc altres persones tot just començaven el seu trajecte o el finalitzaven definitivament. I aleshores vaig pensar que tot és qüestió de perspectiva i que cada enllaç de metro pot ser un nou punt de partida o el final d’alguna cosa. I que, en realitat, cada nou pas, cada petita decisió diària, pot ser el començament d’una nova oportunitat o la passa definitiva per allunyar-nos del que volem deixar enrere. Ara que fa poc que hem començat un any nou, que cadascú decideixi si vol que sigui un punt i a part, un punt i seguit o, fins i tot, un temps entre parèntesis.

La banalització de l'abraçada

En aquestes dates nadalenques, la gent s’abraça o fa que t’abracis amb certa freqüència. L’objectiu és felicitar-te les festes o acomiadar-se abans d’uns dies de vacances. A mi no em solen agradar aquesta mena d’actes. Tot i que jo respecto qui ho fa, jo no sóc gaire donada a abraçar i petonejar. En general, el contacte físic no és sant de la meva devoció. Podríem dir que, en aquest sentit, sóc més aviat asprota.



Em pregunto, però, si la meva eixutesa tàctil no és res més que el comportament “normal” davant de certes actituds edulcorades en excés. M’explico: tants petons quan una queda per fer un cafè amb els amics, quan tornes a veure els companys de feina després de les vacances, quan et trobes algun conegut pel carrer… no pot comportar altra cosa que una devaluació del petó i l’abraçada. Ja ho diuen les teories econòmiques: el valor d’un bé s’abarateix quan l’oferta augmenta.

Per això, les abraçades que la gent va repartint amb certa alegria (sobretot perquè són una de les poques coses gratuïtes que encara ens queda als humans) fan que em pregunti quin valor tenen els de debò: les que són profundament sentides, les que duren més de tres segons, les que realment són necessàries i reconfortants. Aquelles en què no voldries separar-te de l’altre. Per a mi, aquestes són les que valen. Les altres són una mera evolució de l’hola i l’adéu, absolutament prescindibles.

Per als qui sigueu partidaris de l’abraçada lliure, us deixo aquest vídeo i un web, potser hi trobareu la vostra filosofia de vida.



PD. Una abraçada ben forta i un petó enorme! =:-D

En la mateixa línia que el darrer post: Som tots uns desgraciats

"Som tots uns desgraciats" (Estanislau Verdet) al disc L'all ho és tot per als anglesos.