05 de desembre 2010

La decisió de Brandes

Ja fa alguns anys vaig llegir El silenci dels arbres, de l'Eduard Márquez, una novel·la no gaire extensa que em va deixar un bon record. Des d'aleshores tenia ganesde llegir-li algun altre text i, com ja acostuma a passar, l'oportunitat se'm va presentar un dia mentre buscava no sé quin altre llibre a la prestatgeria d'una biblioteca. "Aquesta és la meva: si m'he topat amb el llibre, senyal que és l'hora d'endinsar-m'hi." Avui parlo, doncs, de La decisió de Brandes.
La novel·la, d'unes 120 pàgines, explica el repàs vital que fa un pintor instal·lat a París després d'haver fugit de l'Alemanya nazi i de saber que li queda poc temps de vida. Els records se li disparen quan un representant de Göring se li presenta a l'estudi i li demana un quadre de Cranach per a la col·lecció del dirigent alemany a canvi de tornar-li la seva obra confiscada.  Pels seus records hi passen la seva dona Alma, l'exdona, els pares, el seu fill Konrad i les duríssimes vivències a les trinxeres. I tot això amanit amb referències constants a l'art i a pintors de diverses èpoques (Cranach, Friedrich, Matisse, Raphael, Braque...).

Copio dos dels fragments que m'han fet pensar:

Curiosament, d'ençà que tinc els dies comptats, sento que m'he convertit en el recer dels absents; dels records, aïllats, arbitraris i imprecisos, dels qui m'han precedit. Records que desapareixeran amb mi, perquè l'Alma i jo no vam tenir fills. Ens hauria agradat, però era massa tard. Ara em tranquil·litzaria saber que alguna cosa de mi perdura en algú. Un tret físic, una forma de somriure o de moure les mans, una expressió. O la memòria de l'Alma. O la meva. O les històries del pare. Però sóc l'última baula d'una genealogia d'ombres. Després de mi, només hi haurà lloc per a l'oblit.
És per això que tenim fills? Perquè una part nostra perduri? Per no sentir-nos sols al final del camí? És per aquest fi "egoista"?

Ens va fer entendre que un bon mestre és només el trampolí i que, tard o d'hora, cal saltar sol. Sense por d'estavellar-se. El professor Kegel no ens sermonejava quan ens equivocàvem o quan no seguíem al peu de la lletra les seves instruccions. És més, quan ens veia desanimats perquè, fent la nostra, ens havíem ficat en un cul-de-sac, la resposta era sempre la mateixa: "No et queixis. Ja saps més del que sabies abans de començar: per on no has de tirar."
Em sembla fantàstica la definició que fa del  que ha de ser un bon mestre. I trobo encara més genial que l'error es transformi en un camí d'aprenentatge. Malauradament, sovint ens oblidem que per encertar primer cal errar el camí.

En resum, La decisió de Brandes és una història de supervivència i dignitat que entronca amb la temàtica del Silenci dels arbres.

Més informació:  Lletra (UOC)  | De llibres TV3)  |  Vilaweb

13 de novembre 2010

"Lo siento, te quiero"

Filmin  és un web que ofereix la possibilitat de veure en línia pel·lícules de cine independent. Aquest servei, però, és de pagament. En canvi, es pot disposar gratuïtament d'un munt de curtmetratges.  Dels darrers que he vist, m'ha agradat Lo siento, te quiero. L'ha dirigit l'actriu barcelonina Leticia Dolera i parla de com ens afecten els sentiments que ens guardem. Us el recomano. Només són 11 minutets!


 
El vídeo és del web de RTVE. No sé per què, però no funciona inserir-lo des de Filmin.

07 de novembre 2010

"EmPAPAda"

Com que encara no he acabat la lectura que tinc entre mans, penso de què puc parlar aquesta setmana. De seguida em ve un tema al cap: el tema. Des de fa mesos, s'anuncia (es comenta, s'espera o es critica) la visita de Benet XVI a Barcelona per consagrar la Sagrada Família. No pretenc fer una valoració d'aquesta visita, sinó només constatar alguns aspectes curiosos de la nostra llengua en relació amb el pontífex. (Bé, ara m'adono que no puc dir mentides: el títol de l'entrada crec que em delata.) El cas és que tots i totes sembla que, de grat o per força, hem quedat ben "empapats" de la visita vaticana (amb tots els sentits possibles que sigueu capaços d'atribuir a la paraula). Però si feu una cerca al DIEC, veureu que "empapar" no hi apareix. És clar, és un mot de la llengua castellana. Tan bé que m'anava aquí per quadrar el tema...! Davant d'aquest petit entrebanc, he decidit buscar al mateix diccionari totes les paraules que contenen el segment papa. Els resultats no han pogut ser més sorprenents:


empapatxar, empapatx i desempapatxar
Sinònims d'empatxar, empatx i desempatxar.
No podem usar empapar, però empapatxar fa prou el fet.


papabenet
Confit molt petit.
El papa Benet existia abans que el senyor Ratzinger!

papadiners
Excusa per fer diners.
D'això no se'n pot dubtar!

papada
Allò que molts personatges famosos s'arreglen en una clínica d'estètica.
Si a en  P. Maragall se li atribuïen maragallades, el papa deu fer papades, oi?

papagai
Guacamai.
Cal llegir aquest mot d'una tirada, sobretot. Si no, es poden produir ensurts al Vaticà.

papafigues, papamosques, papaorelles, papaterra
Insectes i cucs.
Llàstima que a la llista no puguem afegir papanates. Com que va tan blanquet...!

repapar-se
Arrepapar-se.
Això és el que deu fer al papamòbil, quin gran invent!

paparra
Persona que molesta.
Sort que els seguidors no l'han aclamat dient: "Papa, ra, ra, ra!"

papau
Sinònim de papu; és a dir, ésser fantàstic amb què es fa por a les critaures.
Fins i tot alguns adults el temen!

Ja ho diuen que una llengua reflecteix una concepció del món, oi?

31 d’octubre 2010

La paraula de Joan Solà

En record de Joan Solà, una anàlisi (feta amb l'eina Wordle) del seu discurs La paraula.


Vist el resultat, és evident quina va ser la seva passió.

22 d’octubre 2010

Darreres lectures (2)

Segueixo amb comentaris sobre altres lectures:

Fin
Quan una no sap què llegir, es planta en una llibreria mitjana (molt millor que les de les grans superfícies, on vas a parar!) i es deixa aconsellar pel llibreter o llibretera de torn. De vegades, t'erren el gust, però he de dir que no va ser el cas. La novel·la del David Monteagudo em va tenir enganxada fins al final (tot i que no sóc gens afeccionada al suspens amb elements de ciència-ficció). M'imagino que deu ser cosa tant de la incertesa del que ha passat com de la naturalitat dels diàlegs i, en general, de la llegibilitat del text. Sovint encara penso en el desenllaç i la interpretació del que relata el llibre. Algú té alguna teoria al respecte? Jo no tinc resposta: a cada capítol la meva hipòtesi variava. En fi, una lectura altament recomanable.
Enllaços: L'hora del lector (TV3), vídeo

L'últim patriarca
No sóc devota dels llibres premiats, ja que sóc del parer que un premi no és necessàriament una garantia de qualitat. Tal vegada només em refiaria dels premis que atorguen els lectors, els que són com jo, els destinataris finals de l'obra. El cas és que aquesta novel·la, guanyadora del Ramon Llull del 2008, ha resultat ser una sorpresa prou agradable. M'ha agradat la història, les increïbles actituds dels personatges i la manera aparentment natural de narrar uns fets sovint brutals. Tanmateix, l'ús de la llengua que fa la Najat El Hachmi en alguns fragments em grinyola. Sóc l'única que ha tingut aquesta sensació? 

Un grito de amor desde el centro del mundo
Després de llegir algunes obres de Haruki Murakami, vaig voler investigar altres autors japonesos, i vaig topar amb aquesta novel·la de Kyoichi Katayama, una de les més llegides al país del sol naixent segons deia la contraportada del llibre. Bàsicament, Explica la història d'amor d'un noi i una noia adolescents, però des del meu punt de vista és un llibre completament prescindible. Només he trobat interessants els diàlegs entre l'avi i el nét. Deu ser que no era el moment per llegir-la?

El laberinto de las aceitunas
Com si es tractés d'una premonició,  fa tres setmanes vaig començar a llegir l'Eduardo Mendoza, recent premi Planeta 2010. Anteriorment, del mateix autor havia intentat distreure'm amb La ciudad de los prodigios i Sin noticias de Gurb, però no havia aconseguit anar gaire més enllà de la pàgina 30. Suposo que no em motivaven prou. Ara he recuperat de la pila dels llibres pendents de llegir aquesta novel·la (força divertida, per cert) que relata les peripècies per Barcelona d'una mena de detectiu esperpèntic a la recerca d'un maletí carregat de diners. Em recorda una mescla del Carvalho de Montalbán amb tocs del Marsé d'El amante bilingüe. A més, veient-ne el desenllaç, també m'ha fet venir al cap la trama d'El Internado (la sèrie d'Antena 3 que va emetre el darrer capítol la setmana passada). Els guionistes d'aquesta sèrie devien haver llegit aquesta novel·la? Mera coincidència?

17 d’octubre 2010

Fulles de tardor

Aquí teniu Autumn Leaves, cantada per l'Eva Cassidy. És una de les cançons que no em cansaria mai d'escoltar. Gaudiu-la.

Darreres lectures (1)

Faig cinc cèntims de les últimes lectures que m'han passat per les mans, des del mes de juny, aproximadament.

Por qué fui secretario de Durruti. Memorias de un cura aragonés en las filas anarquistas
Relat que té com a protagonista el mateix autor, el capella Jesús Arnal. Ens explica les seves vivències a la Columna de Durruti com a secretari i protegit d'aquest dirigent. Un relat escrit amb senzillesa des de l'òptica de qui, a priori, no encaixa en la filosofia anarquista.

Seduccions de Marràqueix
Seguint amb les narracions autobiogràfiques, Josep Piera explica les experiències viscudes al Marroc ja fa alguns anys. Una bona lectura per introduir-se en aquest país africà, tant abans de viatjar-hi com després de tornar-ne.

Mil sols esplèndids
Com el títol indica, una novel·la esplèndida, de Khaled Hosseini. Abraça diverses dècades de la història de l'Afganistan amb tots els canvis que això comporta, especialment per a les dues dones protagonistes. Força recomanable.


Olor de colònia
Quan diverses persones et recomanen una cosa, és difícil resistir-s'hi i et vénen ganes de provar-ho. Doncs això és el que em va passar amb la novel·la de la Sílvia Alcàntara. Potser perquè ja passa quan esperes molt d'alguna cosa, vaig patir una certa decepció. No nego que la història està ben travada i que té alguns girs inesperats, però em va atabalar especialment la gran quantitat de personatges. Si la llegiu, fixeu-vos en com acaben i comencen els capítols. Si no, espereu a veure'n la versió cinematogràfica: auguro que n'hi haurà.