133è joc literari

Un altre joc de creació proposat per Jesús M. Tibau al seu bloc. Es tracta d'escriure un poema de 5 versos com a mínim dedicat a la tardor. No sé si me n'he sortit gaire bé...

Les sandàlies són lluny
i els torrons a tocar:
un impàs que s'esmuny
de suar a tremolar.

Dubtes de vestuari:
jeca, botes, barret.
Moment embrionari
de quan tot serà fred.

130è joc literari

Un altre joc de creació proposat per Jesús M. Tibau al seu bloc. Es tracta d'inventar la història del pobre animaló.

Havia sentit a dir que gran part de l'escalfor del cos humà es perd pel cap; per això aquell hivern hanvia decidit comprar-se un barret. Ara, passejava per la ciutat content, satisfet de l'adquisició que li cobria la calba.

—No, no —havia dit a la dependenta—, en vull un de més discret.

—Què li sembla aquest? El negre sempre fa molt elegant.

—És molt bonic, sí. Però no sé si m'escau... Vostè troba que aquestes plomes verdes no el fan massa extremat?

—Home, són la gràcia del barret. A més, no en trobarà cap altre com aquest. És una peça única.

—El cas és que m'hi trobo bé. Em fa interessant, oi?

—I tant! No s'ho pensi més, home. És com si l'hagués portat tota la vida.

I va sortir de la barreteria amb el cap cobert, ignorant que el seu enyorat Perroquet era més a prop del que es pensava.

Musiqueta de setembre

Com que aviat les aules s'omplen d'alumnes i tot recupera el ritme frenètic, algunes aportacions musicals per suportar millor aquest fatídic mes: setembre.

Impressions des de la tauleta de nit

DELICIOSO SUICIDIO EN GRUPO
Arto Paasilinna
Barcelona: Anagrama, 2006

Com ja passava en el comentari sobre la lectura de Travesuras de la niña mala, aquesta vegada dono la meva impressió sobre el primer llibre de Paasilinna que llegeixo, Delicioso suicidio en grupo. Aquesta road movie del finlandès tracta el suïcidi com un acte normal i pràcticament quotidià, almenys a Finlàndia, on n'hi ha un índex molt elevat. Potser precisament per aquest motiu és capaç de parlar-ne amb ironia i un punt d'humor negre que elimina qualsevol possibilitat d'una narració macabra.
El plantejament de què parteix és, des del meu punt de vista, força original i graciós: un anunci a la premsa per reunir els suïcides finlandesos amb l'objectiu de trobar una solució conjunta, i sobretot definitiva, a la preocupació que comprateixen. El resultat és una trobada que recorda les del tupperware. A partir d'aquest moment, s'inicia un periple que du els personatges pel Pol Nord, Suïssa i Portugal en un autocar de luxe. No desvetllaré si al final els protagonistes aconsegueixen l'objectiu de suïcidar-se col·lectivament o no, però sí que puc dir que potser a molts no ens faria cap mal fer un viatge en bus amb un munt de desconeguts. Prendre distància de les coses dóna l'oportunitat d'ampliar la perspectiva.
En qualsevol cas, amb viatge o sense, si us decidiu a llegir la novel·la, una cançó popular finlandesa podria servir-vos de música de fons. Per exemple aquesta: On suuri sun rantas autius [La riba és ampla i està desolada] o qualsevol obra de Sibelius. Pot anar bé per imaginar-se els paisatges pels quals transiten els protagonistes.

Altres opinions sobre el llibre:
Llegeixes o enriqueixes?
Los libros
Espai de llibres

La felicitat no és mai completa

Com a resposta a la proposta al 121è joc literari que proposa J. M. Tibau a Tens un racó dalt del món, heus aquí la meva aportació:


El menja-rates de professió avui ja ha fet la feina i ara, emmandrit com un turista de platja qualsevol, jeu satisfet i tip en el record d’unes escales per on ha empaitat les seves víctimes. No té amo, és lliure i va on li plau. I és l’enveja dels qui tenen un plat de pinso i els diuen on han de dormir. Se sent orgullós que ningú li hagi retallat mai les ungles: li donen caràcter i les millors preses. Quan somnia, però, imagina unes manyagues al sofà i unes esgarrapades a la porta de casa. La felicitat no és mai completa.

Buika, Chucho i Chavela Vargas

Al mes d'octubre es publicarà el disc El último trago, el repertori de Chavela Vargas versionat per Chucho Valdés i Concha Buika. De moment, ja se n'ha pogut fer un tast en alguns concerts. Perquè us feu una idea de per què espero amb ànsia que es publiqui el disc, una mostra de l'actuació al Festival de Peralada.

Impressions des de la tauleta de nit

TRAVESURAS DE LA NIÑA MALA
Mario Vargas Llosa
Madrid: Punto de lectura, 2006

Contràriament al que indica l'apartat A la tauleta de nit d'aquest blog, no he llegit, encara, Delicioso suicidio en grupo. Per una d'aquelles coses de la vida, Vargas Llosa i la seva niña mala van aparèixer al mes de juliol i em van captivar de tal manera, que em van fer abandonar Paasilinna. Confeso que Travesuras de la niña mala és el primer llibre de l'autor peruà que he llegit. A alguns, potser us semblarà un pecat no haver-ho fet abans, però hi ha tantes coses a fer i el temps és tan curt, que havia estat investigant altres camins. De fet, va ser una lectura recomanada per la dependenta de la llibreria Documenta (un lloc on, afortunadament, encara es pot parlar amb el llibreter sense tenir la sensació de ser al supermercat), a qui li agraeixo el suggeriment literari.
La novel·la explica la relació entre la niña mala i Ricardo Somocurcio, el niño bueno, des de l'adolescència fins a la mort d'un d'ells (no desvetllo qui, per si algú està interessat a llegir el llibre). Podríem dir que és una novel·la d'amor gens ensucrada, d'un amor diferent, obstinat i incondicional, ple de passió (no sempre corresposta) i, fins i tot, amb certa dosi d'erotisme. La història avança amb el rerefons polític i cultural de cada moment (des dels guerrillers del MIR a la movida dels anys vuitanta) i recorre diverses ciutats: Lima, París, Londres, Viena, Tòquio i Madrid. M'ha agradat especialment reconèixer-hi alguns dels llocs que cita, com ara Earl's Court, a Londres, i els Philbeach Gardens (enclavament de la meva darrera estada a la ciutat).
I tot això, amanit amb els personatges de tota mana que Vargas Llosa hi ha fet desfilar: un tros de pa conformista, una egocèntrica egoista i ambiciosa, una parella encantadora, diplomàtics, mafiosos pervertits, japoneses que no saben com dir que no, cavalls, traductors i intèrprets, etc.
Si hagués de posar música a la novel·la, no ho dubtaria ni un moment. Qui se'n vulgui fer una idea, pot escoltar Toda una vida o Esperaré, dues peces que resumeixen a la perfecció aquesta història de bolero entre la niña mala i el pichiruchi Ricardito.

Altres opinions sobre el llibre:
Sin calzón
Letras libres