TRES PINZELLADES BREUS

EL PINZELL DE LA MIRNA

................................................................................................................................................................

En Marco m'ha ajudat a penjar el quadre al menjador, a sobre del piano. "Quina llàstima, no hauria de ser aquí", li he dit i ha assentit amb una mirada culpable.

Tot va començar quan va néixer en Carlo. En Marco no va pair mai que des de petit tingués una extraordinària capacitat innata per pintar. De seguida vaig saber que aquella facilitat no faria feliç ni el meu fill ni el seu pare.

Jo em vaig passar molts anys intentant que en Carlo s'afeccionés al futbol, però no hi va haver manera. Al final vaig haver d'admetre que ell també volia ser pintor, que necessitava ser-ho. Vaja, que ho duia escrit i era el seu destí. Moltes vegades vaig haver d'aguantar silencis eterns i densos mentre dinàvem i després llargues hores de solitud. Cadascun al seu estudi, s'oblidaven que jo patia, que m'estaven dividint, que cada vegada que s'enfrontaven havia de decidir-me per un bàndol i que triés el que triés sempre era injust per a l'altre. Me'ls estimava a tots dos, és clar. De diferent manera però me'ls estimava tant... Ara tot ha canviat.

Avui els silencis són menys freqüents però fan més mal. Em fan sentir culpable del que va passar, jo no volia però les cartes ho deien i contra les cartes no s'hi pot lluitar. Són superiors a la voluntat humana. Em vaig equivocar. Vaig pensar que anar-hi seria la manera d'arreglar les coses, que deixarien enrere ressentiments i enveges i que així es tindrien el respecte que es mereixien. Vaig voler anar contra el destí i no el vaig poder canviar. No ho pot fer ningú.

Aquella tarda estava molt contenta, per fi en Carlo aconseguiria el que feia tant de temps somiava. Però també m'entristia en Marco. El vaig veure encès, nerviós. Abans d'anar-me'n vaig passar pel seu taller a dir-li adéu amb l'esperança que al final es decidiria i m'acompanyaria. En obrir la porta em vaig adonar que no ho faria. Despentinat, amb un pinzell a cada mà, pintava amb força, amb colors tan densos com els silencis. Però només feia ratlles que s'entrellaçaven. Em vaig acomiadar i no em va tornar contesta. Vaig marxar molt neguitosa. Era evident que alguna cosa no anava bé, ell no havia pintat mai d'aquella manera.

EL PINZELL D'EN CARLO

................................................................................................................................................................

Jo no era feliç. No només per l’ambient tens que vivíem a casa sinó per la indiferència que mostrava el meu pare cap a mi. No tenia cap més fill, i jo semblava importar-li ben poc. Ben poc com a fill. Com a pintor em considerava el seu rival. Per a mi, en canvi, a més de ser el meu enemic davant la tela era, per sobre de tot, el meu pare.

Però jo li feia cada dia més nosa. Des que havia nascut mai m’havia deixat entrar al seu taller. No m’havia ensenyat mai res del seu art, tot ho havia après a l’Escola de Belles Arts i potser creia que ja en sabia massa i que no em calien les seves explicacions. Li perdono que no s’hagués acostat ni una sola vegada al meu estudi. Potser la meva obra l’espantava, tal vegada s’horroritzava de veure els meus traços enèrgics, aquell estil que ell feia tant de temps que buscava. Però no li perdonaré mai que no em fes de pare, que les mirades sempre anessin dirigides al pintor i no al fill. Amb l’ajuda de la mare havia intentat canviar aquesta situació però ell es mantenia en la seva postura freda i distant.

Davant d’aquesta indiferència provocada per la gelosia i l’orgull de no voler ser professionalment inferior a un fill, vaig decidir no dir res de la meva primera exposició. Si volien venir a la inauguració, prou que ho sabrien. Me n’havien sentit parlar moltes vegades per telèfon amb el galerista.

No em va sorprendre gens veure entrar la mare a la sala. M’estimava massa per deixar-me sol en un dia tan important. Vam estar comentant algunes de les obres de l’escultor amb qui exposava. Quan em vaig girar per saludar un dels convidats, el vaig veure a la porta de l’entrada. Vaig pensar que aquell era el moment de fer les paus i començar a ser el que no havíem estat mai: pare i fill; però a mesura que m’hi anava acostat, em sentia confús i no sabia si aturar-me o continuar. La manera com em mirava em va frenar. Tenia els ulls esbatanats i no deixava de fregar-se les mans amb nerviosisme. Semblava que volia dir-me alguna cosa però que no podia.

Al fons, vaig sentir una veu que li deia “Una obra excel·lent, vital, molt contundent per a un pintor jove com ell. Enhorabona, el teu fill és molt bo”. Vaig veure de seguida que aquella era la frase que el meu pare havia estat esperant tot la vida, però l’hauria volguda sentir com a elogi a la seva obra. Ell mai no havia exposat perquè estava segur que només aconseguiria frases de compliment.

Em vaig sentir culpable de la seva desgràcia. Qualsevol pare hagués estat orgullós de les bones crítiques del fill, qualsevol menys ell. Vaig poder-li notar la humiliació en la mirada. Vaig fer una passa més i sense saber exactament com, em vaig trobar estès a terra. Quan em vaig voler aixecar, no em sentia la mà dreta, estava inerta, com morta. El diagnòstic mèdic va ser definitiu: la lesió era molt greu, massa per poder continuar sostenint un pinzell entre els dits.

No em recordo de què va fer el pare llavors. Només sé que a partir d’aquell moment va començar a ser-me indiferent fins fa tres dies, quan vaig decidir acabar el que ell havia començat.

EL PINZELL D'EN MARCO

................................................................................................................................................................

Ara sé que la ira pot ser mortal. Jo no volia fer-ho, de cap de les maneres, era el meu únic fill i no li volia fer mal per res del món. Però suposo que va ser la part irracional que tots tenim, la que en aquells moments es va apoderar de les meves mans i em va fer llençar-li l'escultura de marbre. Després de sentir el comentari afalagador d'un crític no vaig poder resistir-ho més. Em vaig encendre per dins i instintivament vaig dirigir-me, absent, a la figura del mig de la sala.

La vaig llençar amb tota la força acumulada per la ràbia, la frustració i la impotència. Tota la que els meus braços van ser capaços de suportar, procurant no fallar en el llençament a la mà dreta. Quan vaig sentir els crits d’en Carlo, em vaig quedar paralitzat i les mans em van començar a tremolar. Vaig notar que la Mirna em perforava amb la mirada.

Ell sempre havia estat millor, però em resignava a admetre-ho. Volia creure que en Carlo tenia èxit perquè era jove, perquè passava per un bon moment de creativitat, perquè tot plegat només eren casualitats. Però m'enganyava. La Mirna m'ho havia dit sempre, gairebé des que havia nascut. Ella veia aquestes coses en les mirades. Moltes vegades m'havia insistit a llegir-me les cartes, però jo no hi creia. Estava segur que el que ella llegia eren els meus ulls, i l'odi que reflectien no es podia dissimular.

Una setmana després de l'exposició vaig entrar al seu estudi d'amagat, com havia fet tantes altres vegades. Volia veure el gran mural que estava fent, en volia aprendre la tècnica. Feia una estona que havia sentit com deia a la Mirna que se n'anava, que no l'esperéssim per sopar. Però me'l vaig trobar a l'estudi. Ara sé per què ella li va suplicar que no marxés.

Allà dalt, penjant de la bastida observava la seva obra amb un pinzell a la boca. La nota deia: "Perdoneu-me per no haver sabut ser un deixeble. Només sé pintar i si l'enveja o el destí m'han volgut prendre el do, em concedeixo l'honor de deixar aquesta vida que jo no puc convertir en quadre. Gràcies, pare, per permetre que fos el teu mestre".

I és així com vaig saber que la ira era mortal.