Fa un parell de dies "discutia" sobre la necessitat-mania-utilitat de fer fotografies, especialment durant els viatges. Tot i que no sóc de les que prem el gallet de la càmera a l'estil japonès, reconec que m'agrada immortalitzar el moment; però no sóc gaire de paisatges i monuments (per a això es van inventar les postals, no?), sinó que tendeixo a fotografiar gent, la gent amb qui comparteixo l'experiència. Per què? Perquè aquesta no la trobo ni en la millor postal del món. L'objectiu, però, quin és? En el meu cas, només n'hi ha un: poder activar la memòria del record mirant la foto una setmana, cinc mesos o deu anys després.
Alguns pensen que els records de debò no cal que passin per una càmera perquè ja ens queden impresos al cervell. D'acord, és una manera de veure-ho. A mi, nostàlgica de mena, m'agrada remirar les fotos fetes. Encara que em retornin un record trist perquè el moment és irrevivible, em retornen les sensacions i, encara que sigui només per això, ja em són útils.
Espero que, malgrat el pas del temps, el record de la meva persona sigui prou per mantenir-me en la memòria dels qui no disparen. Jo, per si algun dia el cervell em juga una mala passada neuronal, continuaré fent fotos, imprimint-les i remirant-les, com a mínim un cop al mes. És una de les meves medicines.
Entrades
3 comentaris:
Sóc una mica del teu parer, mirandoli. Només que a mi em fa un pal terrible fer fotos, sobretot perquè no en sé gaire, mai tenen gràcia ni són divertides ni la gent surt gaire afavorida... Però com que sempre hi ha algun malalt que fa 300 fotos en un simple sopar...
En fin, pa gustos colores.
Y así despido la meva aportació tan brillant al teu bloc.
Jo sóc una fanàtica de les fotos, també. Als viatges semblo japonesa, fotografio cada pedra, encara que no sigui cap especialista en fotografia. Les fotos que més m'agraden són les que tenen vida, és a dir aquelles en què hi surt gent, però no la gent amb qui he viatjat sinó la gent del lloc on vaig. Això fa les fotos úniques i especials. També m'agraden les fotos de paisatges i monuments; tot i que existeixen les postals, les que tu fas són la teva mirada, que pot ser guenya, però és teva.
Si les neurones em juguen la mala passada d'oblidar-te, no crec que una foto pugui remeiar-ho.
Publica un comentari a l'entrada