El poder de la paraula

Aquests dies de Nadal he aprofitat per veure algunes pel·lícules. Una d'aquestes ha estat Mis tardes con Margueritte (en català, crec que l'han traduïda Els meus vespres amb la Margueritte, que tampoc no té res a veure amb el títol original, La tête en friche). Explica la història entre en Germain i la Margueritte. Ell, interpretat per Gérard Depardieu, és un home poc instruït que es defensa com pot en aquesta vida; ella, Gisèle Casadesus, una iaia encantadora i culta fascinada pels llibres. A partir d'una trobada casual en un parc, els dos personatges comencen una relació que canviarà les seves vides.
Des del meu punt de vista, la pel·lícula parla de la lectura com a eina transformadora, ja que a través de llegir-li en veu alta, la Margueritte aconsegueix que en Germain guanyi especialment autoestima i seguretat en si mateix a l'hora d'anar pel món. Però no només ho aconsegueix amb la lectura; si fos així, podria haver titulat aquesta entrada El poder de la paraula escrita; en la pel·lícula també tenen importància totes les converses entre els dos protagonistes. I no és d'estranya, ja que el director és Jean Becker, el mateix de Converses amb el meu jardiner i La fortuna de viure.
Segurament és una història naïf i poc realista, però és bonica. Se m'ocorre que potser seria un bon film per passar als centres d'ensenyament per tal de reflexionar sobre la importància de la lectura. I perquè llegiu una mica, us deixo un extracte del llibre de Marie-Sabine Roger que ha inspirat la pel·lícula. Desconec si n'hi ha la traducció al català. En castellà, l'ha publicat Duomo Ediciones.

Nit de Reis

M'ha semblat que en una nit com la d'avui era adient aquesta cançó de Glaucs:

La nit de reis
(A. Rexach J. Bardagí Ll. Alsina)

Un any per encetar

Els Pets deien en aquesta cançó que "a fora hi ha un dia a punt d'estrenar". Afortunadament, nosaltres tenim un any a punt d'estrenar. Feliç 2011!

Els Pets, Tantes coses a fer

El que toca per Nadal

Pampallugues de colors

i una neula arran de taula.

Al voltant, parents, torrons

i alegria a cada galta.

La Mirandolina, desembre 2010

Criatures extraordinàries

Quan era joveneta vaig anar un parell de vegades a passar uns dies a un poble de Castelló. Com que no hi havia gran cosa a fer, em vaig dedicar a passejar per una zona seca on (oh, sorpresa!) vaig trobar alguns fòssils. Sempre m'han agradat les coses antigues i aquella descoberta em va entusiasmar tant, que encara conservo aquells fragments de pedra. Potser per això m'ha agradat la història de Criatures extraordinàries: un relat a dues veus, les de Mary Anning i Elisabeth Philpot, que ens expliquen la seva passió pels fòssils a l'Anglaterra de principis del segle XIX. Però Tracy Chevalier no només parla de paleontologia, sinó que en fa l'excusa per fer el retrat d'una època en què el coneixement científic era cosa d'homes i era tot un atreviment que dues dones tinguessin ànsies de saber i gosessin qüestionar amb els seus descobriments el que explicava la Bíblia sobre la creació del món.
El relat, situat majoritàriament a la població de Lyme Regis, també narra la història d'amistat (esquitxada en alguns moments per certa gelosia) entre les dues protagonistes. Malgrat ser d'estrats socials diferents, la relació entre M. Anning i E. Philpot és sòlida, ja que totes dues comparteixen objectius. Chevalier es basa en la vida real d'aquestes dues pioneres per construir una novel·la en què no passen grans coses, però on cada fòssil descobert és un pas més cap a una nova manera d'entendre el món.
El títol (des del meu punt de vista molt més encertat en la versió catalana que no pas en la castellana, Las huellas de la vida) suposo que es refereix als sorprenents ictiosaures i plesiosaures que troben aquestes dues dones; al meu entendre, però, també fa l'ullet a les curioses i intel·ligents protagonistes, que van ser dues dones tan extraordinàries per a l'època com la descoberta d'espècimens desconeguts.


Maridatge musical
Si us animeu a llegir la novel·la, us recomano que ho feu escoltant aquestes peces, escrites aproximadament en l'època en què s'esdevé la història:
John Field (1782-1837), Piano concertos, núm. 2 i 4
John Field (1782-1837), Nocturnes

La decisió de Brandes

Ja fa alguns anys vaig llegir El silenci dels arbres, de l'Eduard Márquez, una novel·la no gaire extensa que em va deixar un bon record. Des d'aleshores tenia ganesde llegir-li algun altre text i, com ja acostuma a passar, l'oportunitat se'm va presentar un dia mentre buscava no sé quin altre llibre a la prestatgeria d'una biblioteca. "Aquesta és la meva: si m'he topat amb el llibre, senyal que és l'hora d'endinsar-m'hi." Avui parlo, doncs, de La decisió de Brandes.
La novel·la, d'unes 120 pàgines, explica el repàs vital que fa un pintor instal·lat a París després d'haver fugit de l'Alemanya nazi i de saber que li queda poc temps de vida. Els records se li disparen quan un representant de Göring se li presenta a l'estudi i li demana un quadre de Cranach per a la col·lecció del dirigent alemany a canvi de tornar-li la seva obra confiscada.  Pels seus records hi passen la seva dona Alma, l'exdona, els pares, el seu fill Konrad i les duríssimes vivències a les trinxeres. I tot això amanit amb referències constants a l'art i a pintors de diverses èpoques (Cranach, Friedrich, Matisse, Raphael, Braque...).

Copio dos dels fragments que m'han fet pensar:

Curiosament, d'ençà que tinc els dies comptats, sento que m'he convertit en el recer dels absents; dels records, aïllats, arbitraris i imprecisos, dels qui m'han precedit. Records que desapareixeran amb mi, perquè l'Alma i jo no vam tenir fills. Ens hauria agradat, però era massa tard. Ara em tranquil·litzaria saber que alguna cosa de mi perdura en algú. Un tret físic, una forma de somriure o de moure les mans, una expressió. O la memòria de l'Alma. O la meva. O les històries del pare. Però sóc l'última baula d'una genealogia d'ombres. Després de mi, només hi haurà lloc per a l'oblit.

És per això que tenim fills? Perquè una part nostra perduri? Per no sentir-nos sols al final del camí? És per aquest fi "egoista"?

Ens va fer entendre que un bon mestre és només el trampolí i que, tard o d'hora, cal saltar sol. Sense por d'estavellar-se. El professor Kegel no ens sermonejava quan ens equivocàvem o quan no seguíem al peu de la lletra les seves instruccions. És més, quan ens veia desanimats perquè, fent la nostra, ens havíem ficat en un cul-de-sac, la resposta era sempre la mateixa: "No et queixis. Ja saps més del que sabies abans de començar: per on no has de tirar."

Em sembla fantàstica la definició que fa del  que ha de ser un bon mestre. I trobo encara més genial que l'error es transformi en un camí d'aprenentatge. Malauradament, sovint ens oblidem que per encertar primer cal errar el camí.

En resum, La decisió de Brandes és una història de supervivència i dignitat que entronca amb la temàtica del Silenci dels arbres.

Més informació:  Lletra (UOC)  | De llibres TV3)  |  Vilaweb

"Lo siento, te quiero"

Filmin  és un web que ofereix la possibilitat de veure en línia pel·lícules de cine independent. Aquest servei, però, és de pagament. En canvi, es pot disposar gratuïtament d'un munt de curtmetratges.  Dels darrers que he vist, m'ha agradat Lo siento, te quiero. L'ha dirigit l'actriu barcelonina Leticia Dolera i parla de com ens afecten els sentiments que ens guardem. Us el recomano. Només són 11 minutets!

 

El vídeo és del web de RTVE. No sé per què, però no funciona inserir-lo des de Filmin.