Las culturas fracasadas

Les meves granes de llegir alguns dels llibres que anunciava a l'entrada Amb ganes de... es comencen a apaivagar. De moment, he llegit Las culturas fracasadas, damunt la taula hi ha El arte de volar  i tinc La tieta Mame a mig llegir. Aquesta entrada la dedico, doncs, al llibre de José Antonio Marina, l'únic dels tres sobre el qual puc opinar.

Encara no sé gaire per què, però puc dir que Las culturas fracasadas. El talento y la estupidez de las sociedades és un llibre que m'ha agradat, tot i que no acostumo a llegir assaig. Però és que el senyor Marina ho fa fàcil. Amb això no vull dir que ho hagi entès tot, al contrari! Hi ha un munt d'arguments referenciats amb la teoria filosòfica pertinent que se m'escapen i alguns conceptes que se m'han fet opacs, però és que no en sé més. Tanmateix, això no m'ha impedit seguir el raonament del que planteja, ja que en un moment o altre l'autor acaba fent-te una mena de resum amb paraules més "mundanes". O potser he entès aquests fragments perquè m'han semblat del tot aplicables a vivències del moment o conegudes. Heus aquí, doncs, alguns del fragments que he subratllat i en el que m'han fet pensar:

-Per entendre la violenta societat consumista, "El consumismo se basa en la excitación continua de deseos que no se van a poder satisfacer, lo que acaba siempre en frustración, que es la antesala de la violencia." 

-Perquè una societat gaudeixi de la intel·ligència social, postula la llei del progrés ètic: "Cuando una sociedad se libera de la pobreza extrema, de la ignorancia, del miedo, del dogmatismo y del odio tribal, su inteligencia social evoluciona hacia un sistema normativo que se caracteriza, al menos, por defender los derechos individuales, el rechazo a las desigualdades no justificadas, la participación en el poder político, las seguridades jurídicas, la racionalidad como modo de resolver conflictos, la función social de la propiedad y las políticas de ayuda". Som una societat amb aquest tipus d'intel·ligència?

-A tomb amb els darrers canvis en alguns països islàmics, "[...] los sistemas evolucionan interiormente. Por ejemplo, la evolución hacia un islam liberal y democrático sólo pueden hacerla los propios musulmanes. No se puede imponer desde fuera, porque suele producir rechazo, como los trasplantes de órganos." He trobat molt encertada la comparació final. I també m'ha transportat a aquesta realitat política el fragment següent: "[...] todo gobernante necesita contar con algún tipo de complicidad por parte del súbdito. No hay tirano solitario.'El gobernante -escribe Hartmann- no existe por sí mismo, sino en la comunidad. Como individuo no tiene ningún poder. Sólo tiene poder como representate de la voluntad de la comunidad. Éste es un poder prestado.'" Algú hauria de recordar als governants precisament aquesta provisionalitat del poder que els ha concedit la ciutadania.

-Una paradoxa dels nostres dies: "[...] viviremos cada vez más en red. He aquí un ejemplo de las contradicciones que vivimos. Queremos al mismo tiempo homogeneizarnos y diferenciarnos." Y Garner, parlant precisament dels efectes de la xarxa diu "Se reconoce que raramente, o nunca, los humanos productivos trabajan solos." La clau d'una societat intel·ligent sembla que ha de ser la cooperació.

-I la col·laboració és la solució per superar aquest estat de crisi? Saint-Éxupery diu "En la vida no hay soluciones. Sólo hay fuerzas en marcha: es preciso crearlas y entonces vendrán las soluciones." 

I si no arribem a ser mai una societat intel·ligent, quin problema hi ha? Tal vegada cap? "Problema es un obstáculo que nos corta el paso. No hay, pues, problemas si no queremos ir a ninguna parte." On volem anar nosaltres? Tenim algun objectiu? Espero que sí, a mi m'agradaria pensar que sí que hi ha algun problema en la nostra societat, perquè la nostra meta hauria de ser ser millors.

Reproducció de la ressenya publicada a Culturas, suplement

de La Voz de Galicia. Extret del bloc Casa das Letras

En resum, em sembla una bona lectura adequada per a tothom que vulgui  pensar en els nostres temps. Un llibre per llegir i, sobretot, rellegir. També podeu obtenir-ne més informació al web Creación social, que impulsa l'autor.

Fer-se gran (o més gran)

En un dia com avui, per a mi té sentit aquesta cançó:

Maleït karma

A finals d'any passat, vaig entrar en una llibreria i, seduïda pel que havia llegit i per alguna entrevista a l'autor, vaig decidir invertir alguns euros en la compra de Maleït karma, una novel·la de l'alemany David Safier. Com que necessitava una cosa de lectura lleugera, vaig pensar que si descrivien el llibre dient "Aplaudida arreu del món, Maleït karma és una història divertidíssima i hilarant" era el que em convenia llegir en aquell moment. El vaig començar il·lusionada i amb ganes de divertir-me (tal volta massa) i, com acostuma a passar en aquestes ocasions, m'ha decebut.
La història explica les diverses vides postmortem de la Kim Lange, una famosa periodista que en vida no es dedica prou a la seva família. La pobra dona fa com una mena de peregrinatge per diverses reencarnacions (des d'una formiga fins a una altra persona) amb l'esperança de poder recuperar l'amor del marit i de la filla, que havia menyspreat en vida. La novel·la pretén transmetre una moralina que, en els primer capítols, ja es veu a venir. És com en aquelles pel·lícules romanticones que, després de les tres primeres seqüències, ja saps què passarà als protagonistes i si acabaran junts o no.
Evidentment, no és alta literatura però se li ha de reconèixer, a parer meu, tres aspectes que m'han agradat: 1. L'estúpida mort accidental de la protagonista; 2. La darrera reencarnació; 3. Les notes a peu de pàgina de Giacomo Casanova, un personatge que també es va reencarnant.
Si algú em demana si en recomano la lectura, diria que depèn (com sempre i com en tantes coses). Depèn de què es busqui. Si es busca una lectura lleugereta, que no requereix altes dosis de concentració, doncs sí. Si es busca una lectura hilarant, doncs no. O almenys a mi no m'ha fet tanta gràcia com diu que ha de fer. Tal vegada l'humor alemany i el meu no coincideixen.
En fi, em sembla que de moment aparcaré la lectura de Jesús m'estima, del mateix autor, que també es ven com una història d'amor hilarant. Si el nivell humorístic és el mateix, val més que esperi un altre moment.

Altres opinions a:
· Cargada de libros

· Huracanes en papel
· Coses de la Clara

Un nou espai de lectura i molt més

Avui estic d'enhorabona. S'ha inaugurat la biblioteca municipal Contravent. Espero poder-ne gaudir durant molt temps i desitjo que es converteixi en un punt de trobada i d'aprenentatge dels veïns i veïnes.

Font: Línia Vallès

Amb ganes de...

Moltes de les entrades que faig en aquest bloc són per comentar lectures més o menys recents. Aquesta és, en canvi, per parlar dels darrers llibres que friso per llegir.

Háblame, musa, de aquel varón (Dulce Chacón | Punto de Lectura)

Amb l'adorable La voz dormida, aquesta autora extremenya em va captivar (llàstima que ens deixés l'any 2003). Espero que també ho faci amb aquesta altra novel·la sobre la incomunicació en la parella. De moment, el fragment inicial ja m'ha agradat.

La bambina filosòfica. Anatomia d'un fracàs (Vanna Vinci | Estrella Polar)

Còmic italià que alguns consideren que és la nova Mafalda. L'illa de llibres en fa un comentari que promet. El personatge diu coses tan encertades a parer meu com aquesta: "El desordre et permet tenir alguna esperança. L'ordre, cap."

Las culturas fracasadas (José Antonio Marina | Anagrama)
I més fracassos, en aquest cas l'anàlisi del talent i l'estupidesa de les societats a càrrec de J. A. Molina. Fullejant-ne les primeres pàgines hi trobo: "¿Cómo es posible que sucediera el horro nazi en una nación culta, desarrollada y refinada? [...] ¿Por qué si somos tan inteligentes hacemos tantas estupideces? [...] "¿Cómo podríamos liberarnos de la estupidez colectiva y llegar a ser sociedades más inteligentes?" Per pensar-hi.

Kafka a la platja (Haruki Murakami | Empúries)

Tothom me n'ha parlat tan bé, que no em vaig saber estar de comprar-lo.  Fa dies que m'espera al prestatge, potser massa!

El arte de volar (Antonio Altarriba / Kim | Edicions de Ponent)
Un altre còmic, que ha rebut diversos premis. Parteix del suïcidi del pare de l'autor l'any 2001 per explicar la història de tots aquells que anhelaven un món més just. I tot això amanit amb els dibuixos de Kim.

La tieta Mame (Patrick Dennis | Quaderns Crema)
Em va agradar el fragment que vaig llegir gràcies al programa "Tasta'm" de la campanya "Llegir ens fa més lliures", que va posar en marxa la Generalitat de Catalunya. Si a això hi afegim la recomanació del llibreter, com em puc resistir a viure les aventures d'un nen dels anys vint que es queda orfe i passa a ser educat per una tieta amb una visió poc convencional de la vida?


Ara la qüestió és: per quin de tots aquests continuo la lectura? Difícil, amb tanta varietat...

Passeu i llegiu

M'ha agradat molt aquest vídeo. Que consti, però, que no vull fer cap mena de publicitat de l'editorial que l'ha creat, eh?

Llegir en veu alta

Moltes de les entrades d'aquest bloc estan dedicades a la lectura. He de reconèixer, però, que sempre són lectures que he fet per a mi. Suposo que, llevat que tinguem criatures a qui llegir contes cada nit, el més habitual és fer-ho així, per a un mateix. Abans, amb l'analfabetisme, hi havia gent que es dedicava a llegir les cartes al seu destinatari. Ara, quan veiem un anunci que diu que es llegeixen les cartes, pensem immediament en la vidència. Penso que, llevat dels professionals de la televisió (lectors d'allò que en diuen telepromter) i dels qui s'encarreguen de fer les lectures a les parròquies, estem perdent l'hàbit de llegir en veu alta. I és una llàstima, perquè és un gran exercici a l'hora de millorar la comprensió lectora, que sembla que passa per un moment d'hores baixes. Us deixo amb un vídeo de Les Luthiers que posa de manifest aquesta petita reflexió.

Aquesta entrada m'ha estat inspirada per la publicada al Diari d'un llibre vell, que també reprodueix aquest vídeo.