Arran del mar

Torna'm el goig de vestir-me de plata,
quan l'ombra m'enyori
i caigui la tarda.

Desastres naturals

(Per a tu)
La natura és així, bonica i natural; inesperada i salvatge: un volcà en erupció, un terratrèmol, un tsunami, un diluvi... Desastres naturals.

Inevitables per al curs de la vida, impossibles d’evitar des de la nostra fragilitat humana. Ho arrasen tot, sense miraments; i deixen un rastre profund, que triga a dissimular-se i res no torna a ser com abans. Primer la lava, després l’esquerda i després l’aigua. Et sents sola i desemparada. Les muralles de la ciutat han caigut, el passeig de les palmeres ha desaparegut sota el mar, el pont s’ha esquerdat i tu t’has inundat. I no hi pots fer res.

Desastre natural.

T’ho mires i no ho entens. Busques en l’horitzó i no hi trobes explicació ni res que et serveixi per tornar a casa: la ciutat ja no té muralles; on és la palmera més alta?; com passaràs a l’altra banda sense pont?; i l’aigua t'ofega i no et deixa veure on trepitges...! Estàs perduda.

Desastre natural.

I passen moltes nits i tot és negre i tot és fred. I tot és més fred i és més negre. I quan et sembla que ja no hi ha dies, que les muralles no s’alçaran, que les palmeres es podriran, que el pont no es reconstruirà i que l’aigua no disminuirà, surt un bri de sol. Que eixuga l’aigua, que reviu la palmera, que asseca la terra per aixecar el pont i que fa sòlida l’argila per construir les muralles. I tot torna a començar. Sempre tot torna a començar. Però ara els homes refan les cases lluny del riu i aixequen muralles més resistents. Perquè n’han après, perquè la natura ensenya, bonica i salvatge com és. En fi... Desastres naturals.

Mirades

Mirades fugisseres, mirades corredisses. Mirades que volen i dolen, que donen i prenen. Fregament mínim però intens entre dos.