La paraula de Joan Solà

En record de Joan Solà, una anàlisi (feta amb l'eina Wordle) del seu discurs La paraula.

Vist el resultat, és evident quina va ser la seva passió.

Darreres lectures (2)

Segueixo amb comentaris sobre altres lectures:

Fin
Quan una no sap què llegir, es planta en una llibreria mitjana (molt millor que les de les grans superfícies, on vas a parar!) i es deixa aconsellar pel llibreter o llibretera de torn. De vegades, t'erren el gust, però he de dir que no va ser el cas. La novel·la del David Monteagudo em va tenir enganxada fins al final (tot i que no sóc gens afeccionada al suspens amb elements de ciència-ficció). M'imagino que deu ser cosa tant de la incertesa del que ha passat com de la naturalitat dels diàlegs i, en general, de la llegibilitat del text. Sovint encara penso en el desenllaç i la interpretació del que relata el llibre. Algú té alguna teoria al respecte? Jo no tinc resposta: a cada capítol la meva hipòtesi variava. En fi, una lectura altament recomanable.
Enllaços: L'hora del lector (TV3), vídeo

L'últim patriarca
No sóc devota dels llibres premiats, ja que sóc del parer que un premi no és necessàriament una garantia de qualitat. Tal vegada només em refiaria dels premis que atorguen els lectors, els que són com jo, els destinataris finals de l'obra. El cas és que aquesta novel·la, guanyadora del Ramon Llull del 2008, ha resultat ser una sorpresa prou agradable. M'ha agradat la història, les increïbles actituds dels personatges i la manera aparentment natural de narrar uns fets sovint brutals. Tanmateix, l'ús de la llengua que fa la Najat El Hachmi en alguns fragments em grinyola. Sóc l'única que ha tingut aquesta sensació? 

Un grito de amor desde el centro del mundo
Després de llegir algunes obres de Haruki Murakami, vaig voler investigar altres autors japonesos, i vaig topar amb aquesta novel·la de Kyoichi Katayama, una de les més llegides al país del sol naixent segons deia la contraportada del llibre. Bàsicament, Explica la història d'amor d'un noi i una noia adolescents, però des del meu punt de vista és un llibre completament prescindible. Només he trobat interessants els diàlegs entre l'avi i el nét. Deu ser que no era el moment per llegir-la?

El laberinto de las aceitunas

Com si es tractés d'una premonició,  fa tres setmanes vaig començar a llegir l'Eduardo Mendoza, recent premi Planeta 2010. Anteriorment, del mateix autor havia intentat distreure'm amb La ciudad de los prodigios i Sin noticias de Gurb, però no havia aconseguit anar gaire més enllà de la pàgina 30. Suposo que no em motivaven prou. Ara he recuperat de la pila dels llibres pendents de llegir aquesta novel·la (força divertida, per cert) que relata les peripècies per Barcelona d'una mena de detectiu esperpèntic a la recerca d'un maletí carregat de diners. Em recorda una mescla del Carvalho de Montalbán amb tocs del Marsé d'El amante bilingüe. A més, veient-ne el desenllaç, també m'ha fet venir al cap la trama d'El Internado (la sèrie d'Antena 3 que va emetre el darrer capítol la setmana passada). Els guionistes d'aquesta sèrie devien haver llegit aquesta novel·la? Mera coincidència?

Fulles de tardor

Aquí teniu Autumn Leaves, cantada per l'Eva Cassidy. És una de les cançons que no em cansaria mai d'escoltar. Gaudiu-la.

Darreres lectures (1)

Faig cinc cèntims de les últimes lectures que m'han passat per les mans, des del mes de juny, aproximadament.

Por qué fui secretario de Durruti. Memorias de un cura aragonés en las filas anarquistas

Relat que té com a protagonista el mateix autor, el capella Jesús Arnal. Ens explica les seves vivències a la Columna de Durruti com a secretari i protegit d'aquest dirigent. Un relat escrit amb senzillesa des de l'òptica de qui, a priori, no encaixa en la filosofia anarquista.

Seduccions de Marràqueix

Seguint amb les narracions autobiogràfiques, Josep Piera explica les experiències viscudes al Marroc ja fa alguns anys. Una bona lectura per introduir-se en aquest país africà, tant abans de viatjar-hi com després de tornar-ne.

Mil sols esplèndids
Com el títol indica, una novel·la esplèndida, de Khaled Hosseini. Abraça diverses dècades de la història de l'Afganistan amb tots els canvis que això comporta, especialment per a les dues dones protagonistes. Força recomanable.

Olor de colònia

Quan diverses persones et recomanen una cosa, és difícil resistir-s'hi i et vénen ganes de provar-ho. Doncs això és el que em va passar amb la novel·la de la Sílvia Alcàntara. Potser perquè ja passa quan esperes molt d'alguna cosa, vaig patir una certa decepció. No nego que la història està ben travada i que té alguns girs inesperats, però em va atabalar especialment la gran quantitat de personatges. Si la llegiu, fixeu-vos en com acaben i comencen els capítols. Si no, espereu a veure'n la versió cinematogràfica: auguro que n'hi haurà.