Fa dies (mesos!) que representa que llegeixo Les intermitències de la mort, de Saramago. Mentida! Fa temps que la vaig abandonar. Em va decebre, m'esperava una altra cosa, i també em va atabalar força la seva manera de narrar. Vaja, que no hi va haver feeling. D'aleshores ençà, només han passat per les meves mans dos llibres i mig: Una plaga de orugas (de l'antropòleg Nigel Barley), Pereza (de Wendy Wasserstein) i la lectura actual, La Societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey (de Mary Ann Shaffer).
Una plaga de orugas és la continuació d'El antropólogo inocente, que em va agradar força. Pereza és una obra breu que pretén defensar que la mandra hauria de regir les nostres vides (a mi no calen arguments gaire convincents per combregar amb aquesta fe). Ara bé, passada la gràcia inicial, també se'm va fer una mica pesadot. Devia ser que em feia mandra llegir-lo? Pel que fa a La Societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, es tracta d'una novel·la epistolar sobre el valor de salvació que té la literatura, o la lletra impresa en general. O almenys aquesta n'és la meva lectura. He de reconèixer que quan vaig obrir el llibre i em vaig adonar que tot eren cartes vaig pensar que havia fet una mala tria; ara, però, puc dir que me l'estic empassant amb lleugeresa i que m'ha fet reprendre les ganes d'escriure cartes com les d'abans: amb bona lletra, algun formulisme i amb el delit de respondre i esperar el correu amb il·lusió. Llàstima que en alguns passatges, però, em falli la traducció. Al Diari d'un llibre vell en podreu llegir una ressenya més acurada que la meva.
