Una plaga de orugas és la continuació d'El antropólogo inocente, que em va agradar força. Pereza és una obra breu que pretén defensar que la mandra hauria de regir les nostres vides (a mi no calen arguments gaire convincents per combregar amb aquesta fe). Ara bé, passada la gràcia inicial, també se'm va fer una mica pesadot. Devia ser que em feia mandra llegir-lo? Pel que fa a La Societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, es tracta d'una novel·la epistolar sobre el valor de salvació que té la literatura, o la lletra impresa en general. O almenys aquesta n'és la meva lectura. He de reconèixer que quan vaig obrir el llibre i em vaig adonar que tot eren cartes vaig pensar que havia fet una mala tria; ara, però, puc dir que me l'estic empassant amb lleugeresa i que m'ha fet reprendre les ganes d'escriure cartes com les d'abans: amb bona lletra, algun formulisme i amb el delit de respondre i esperar el correu amb il·lusió. Llàstima que en alguns passatges, però, em falli la traducció. Al Diari d'un llibre vell en podreu llegir una ressenya més acurada que la meva.
Una plaga de orugas és la continuació d'El antropólogo inocente, que em va agradar força. Pereza és una obra breu que pretén defensar que la mandra hauria de regir les nostres vides (a mi no calen arguments gaire convincents per combregar amb aquesta fe). Ara bé, passada la gràcia inicial, també se'm va fer una mica pesadot. Devia ser que em feia mandra llegir-lo? Pel que fa a La Societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, es tracta d'una novel·la epistolar sobre el valor de salvació que té la literatura, o la lletra impresa en general. O almenys aquesta n'és la meva lectura. He de reconèixer que quan vaig obrir el llibre i em vaig adonar que tot eren cartes vaig pensar que havia fet una mala tria; ara, però, puc dir que me l'estic empassant amb lleugeresa i que m'ha fet reprendre les ganes d'escriure cartes com les d'abans: amb bona lletra, algun formulisme i amb el delit de respondre i esperar el correu amb il·lusió. Llàstima que en alguns passatges, però, em falli la traducció. Al Diari d'un llibre vell en podreu llegir una ressenya més acurada que la meva.
Tornant d'un dinar copiós de Sant Esteve, a la ràdio hi sona una polca. Penso que potser és una bestreta de les que el dia 1 es retransmeten des de Viena. Però no. M'hi fixo més i veig que la canten en anglès i que no és música simfònica. El locutor em dóna la clau: Bob Dylan ha tret un disc de nadales. Es diu Christmas in the heart i, segons diu el locutor que diuen els crítics musicals, es veu que alguns consideren que aquest àlbum és com una sortida de to del cantant nord-americà. A mi, que no segueixo gens Bob Dylan, m'ha encantat (tal vegada deu ser perquè no sóc crítica). Tot i que s'hi inclou una versió del mític "Tamborilero", aquella peça que va donar tanta fama a en Raphael,des del meu punt de vista, la millor és Must be Santa. Trobo que posa de bon humor en uns dies en què no tot és tan bonic com ens volen fer creure. En fi, que si el Nadal serveix per fer versions com aquesta, doncs benvingut sigui. Gaudiu-ne!
Fa alguns mesos, vaig penjar un vídeo de la polifacètica Sílvia Pérez Cruz cantant Bill Evans. Ara hi torno, però amb la peça Covant l'ou de la mort blanca, inspirada en un poema de Maria-Mercè Marçal. Aquesta cançó, inclosa al disc d'homenatge "Maria-Mercè Marçal. Catorze poemes, catorze cançons", ha guanyat la segona edició del premi Miquel Martí i Pol, que guardona poemes musicats.
Un altre joc de creació proposat per Jesús M. Tibau al seu bloc. Es tracta d'escriure un poema de 5 versos com a mínim dedicat a la tardor. No sé si me n'he sortit gaire bé...
i els torrons a tocar:
un impàs que s'esmuny
de suar a tremolar.
Dubtes de vestuari:
jeca, botes, barret.
Moment embrionari
de quan tot serà fred.
Un altre joc de creació proposat per Jesús M. Tibau al seu bloc. Es tracta d'inventar la història del pobre animaló.




