Un Nadal una mica alegre

Tornant d'un dinar copiós de Sant Esteve, a la ràdio hi sona una polca. Penso que potser és una bestreta de les que el dia 1 es retransmeten des de Viena. Però no. M'hi fixo més i veig que la canten en anglès i que no és música simfònica. El locutor em dóna la clau: Bob Dylan ha tret un disc de nadales. Es diu Christmas in the heart i, segons diu el locutor que diuen els crítics musicals, es veu que alguns consideren que aquest àlbum és com una sortida de to del cantant nord-americà. A mi, que no segueixo gens Bob Dylan, m'ha encantat (tal vegada deu ser perquè no sóc crítica). Tot i que s'hi inclou una versió del mític "Tamborilero", aquella peça que va donar tanta fama a en Raphael,des del meu punt de vista, la millor és Must be Santa. Trobo que posa de bon humor en uns dies en què no tot és tan bonic com ens volen fer creure. En fi, que si el Nadal serveix per fer versions com aquesta, doncs benvingut sigui. Gaudiu-ne!

Sílvia Pérez Cruz, un altre cop

Fa alguns mesos, vaig penjar un vídeo de la polifacètica Sílvia Pérez Cruz cantant Bill Evans. Ara hi torno, però amb la peça Covant l'ou de la mort blanca, inspirada en un poema de Maria-Mercè Marçal. Aquesta cançó, inclosa al disc d'homenatge "Maria-Mercè Marçal. Catorze poemes, catorze cançons", ha guanyat la segona edició del premi Miquel Martí i Pol, que guardona poemes musicats.

Poema: Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000)|Música: Sílvia Pérez Cruz|Veu, guitarra i melòdica: Sílvia Pérez Cruz|Guitarra: Raül Fernández | Violoncel: Alba Haro | Dins el disc: Maria-Mercè Marçal. Catorze poemes, catorze cançons. | Direcció artística: Enric Hernàez | Gravat a l'estudi Rosazul | Enginyer de so: David Casamitjana | Coordinadora: Heura Marçal Serra

 

Amunt els ànims!

Per aixecar-me una mica la moral aquests dies fredots, aquest vídeo de Jens Lekman. Es tracta de la cançó You are the light del disc When I said I wanted to be your dog.

133è joc literari

Un altre joc de creació proposat per Jesús M. Tibau al seu bloc. Es tracta d'escriure un poema de 5 versos com a mínim dedicat a la tardor. No sé si me n'he sortit gaire bé...

Les sandàlies són lluny
i els torrons a tocar:
un impàs que s'esmuny
de suar a tremolar.

Dubtes de vestuari:
jeca, botes, barret.
Moment embrionari
de quan tot serà fred.

130è joc literari

Un altre joc de creació proposat per Jesús M. Tibau al seu bloc. Es tracta d'inventar la història del pobre animaló.

Havia sentit a dir que gran part de l'escalfor del cos humà es perd pel cap; per això aquell hivern hanvia decidit comprar-se un barret. Ara, passejava per la ciutat content, satisfet de l'adquisició que li cobria la calba.

—No, no —havia dit a la dependenta—, en vull un de més discret.

—Què li sembla aquest? El negre sempre fa molt elegant.

—És molt bonic, sí. Però no sé si m'escau... Vostè troba que aquestes plomes verdes no el fan massa extremat?

—Home, són la gràcia del barret. A més, no en trobarà cap altre com aquest. És una peça única.

—El cas és que m'hi trobo bé. Em fa interessant, oi?

—I tant! No s'ho pensi més, home. És com si l'hagués portat tota la vida.

I va sortir de la barreteria amb el cap cobert, ignorant que el seu enyorat Perroquet era més a prop del que es pensava.

Musiqueta de setembre

Com que aviat les aules s'omplen d'alumnes i tot recupera el ritme frenètic, algunes aportacions musicals per suportar millor aquest fatídic mes: setembre.

Impressions des de la tauleta de nit

DELICIOSO SUICIDIO EN GRUPO
Arto Paasilinna
Barcelona: Anagrama, 2006

Com ja passava en el comentari sobre la lectura de Travesuras de la niña mala, aquesta vegada dono la meva impressió sobre el primer llibre de Paasilinna que llegeixo, Delicioso suicidio en grupo. Aquesta road movie del finlandès tracta el suïcidi com un acte normal i pràcticament quotidià, almenys a Finlàndia, on n'hi ha un índex molt elevat. Potser precisament per aquest motiu és capaç de parlar-ne amb ironia i un punt d'humor negre que elimina qualsevol possibilitat d'una narració macabra.
El plantejament de què parteix és, des del meu punt de vista, força original i graciós: un anunci a la premsa per reunir els suïcides finlandesos amb l'objectiu de trobar una solució conjunta, i sobretot definitiva, a la preocupació que comprateixen. El resultat és una trobada que recorda les del tupperware. A partir d'aquest moment, s'inicia un periple que du els personatges pel Pol Nord, Suïssa i Portugal en un autocar de luxe. No desvetllaré si al final els protagonistes aconsegueixen l'objectiu de suïcidar-se col·lectivament o no, però sí que puc dir que potser a molts no ens faria cap mal fer un viatge en bus amb un munt de desconeguts. Prendre distància de les coses dóna l'oportunitat d'ampliar la perspectiva.
En qualsevol cas, amb viatge o sense, si us decidiu a llegir la novel·la, una cançó popular finlandesa podria servir-vos de música de fons. Per exemple aquesta: On suuri sun rantas autius [La riba és ampla i està desolada] o qualsevol obra de Sibelius. Pot anar bé per imaginar-se els paisatges pels quals transiten els protagonistes.

Altres opinions sobre el llibre:
Llegeixes o enriqueixes?
Los libros
Espai de llibres

La felicitat no és mai completa

Com a resposta a la proposta al 121è joc literari que proposa J. M. Tibau a Tens un racó dalt del món, heus aquí la meva aportació:


El menja-rates de professió avui ja ha fet la feina i ara, emmandrit com un turista de platja qualsevol, jeu satisfet i tip en el record d’unes escales per on ha empaitat les seves víctimes. No té amo, és lliure i va on li plau. I és l’enveja dels qui tenen un plat de pinso i els diuen on han de dormir. Se sent orgullós que ningú li hagi retallat mai les ungles: li donen caràcter i les millors preses. Quan somnia, però, imagina unes manyagues al sofà i unes esgarrapades a la porta de casa. La felicitat no és mai completa.

Buika, Chucho i Chavela Vargas

Al mes d'octubre es publicarà el disc El último trago, el repertori de Chavela Vargas versionat per Chucho Valdés i Concha Buika. De moment, ja se n'ha pogut fer un tast en alguns concerts. Perquè us feu una idea de per què espero amb ànsia que es publiqui el disc, una mostra de l'actuació al Festival de Peralada.

Impressions des de la tauleta de nit

TRAVESURAS DE LA NIÑA MALA
Mario Vargas Llosa
Madrid: Punto de lectura, 2006

Contràriament al que indica l'apartat A la tauleta de nit d'aquest blog, no he llegit, encara, Delicioso suicidio en grupo. Per una d'aquelles coses de la vida, Vargas Llosa i la seva niña mala van aparèixer al mes de juliol i em van captivar de tal manera, que em van fer abandonar Paasilinna. Confeso que Travesuras de la niña mala és el primer llibre de l'autor peruà que he llegit. A alguns, potser us semblarà un pecat no haver-ho fet abans, però hi ha tantes coses a fer i el temps és tan curt, que havia estat investigant altres camins. De fet, va ser una lectura recomanada per la dependenta de la llibreria Documenta (un lloc on, afortunadament, encara es pot parlar amb el llibreter sense tenir la sensació de ser al supermercat), a qui li agraeixo el suggeriment literari.
La novel·la explica la relació entre la niña mala i Ricardo Somocurcio, el niño bueno, des de l'adolescència fins a la mort d'un d'ells (no desvetllo qui, per si algú està interessat a llegir el llibre). Podríem dir que és una novel·la d'amor gens ensucrada, d'un amor diferent, obstinat i incondicional, ple de passió (no sempre corresposta) i, fins i tot, amb certa dosi d'erotisme. La història avança amb el rerefons polític i cultural de cada moment (des dels guerrillers del MIR a la movida dels anys vuitanta) i recorre diverses ciutats: Lima, París, Londres, Viena, Tòquio i Madrid. M'ha agradat especialment reconèixer-hi alguns dels llocs que cita, com ara Earl's Court, a Londres, i els Philbeach Gardens (enclavament de la meva darrera estada a la ciutat).
I tot això, amanit amb els personatges de tota mana que Vargas Llosa hi ha fet desfilar: un tros de pa conformista, una egocèntrica egoista i ambiciosa, una parella encantadora, diplomàtics, mafiosos pervertits, japoneses que no saben com dir que no, cavalls, traductors i intèrprets, etc.
Si hagués de posar música a la novel·la, no ho dubtaria ni un moment. Qui se'n vulgui fer una idea, pot escoltar Toda una vida o Esperaré, dues peces que resumeixen a la perfecció aquesta història de bolero entre la niña mala i el pichiruchi Ricardito.

Altres opinions sobre el llibre:
Sin calzón
Letras libres

Impressions des de la tauleta de nit

LA CONJURA DE LOS NECIOS
John Kennedy Toole
Barcelona: Anagrama, 1982

Fa poques setmanes vaig iniciar la lectura d'aquesta novel·la. Per culpa d'una edició de lletra massa petita i, sobretot, pel rebuig que em provoca el personatge principal, decideixo abandonar el llibre després d'un centenar llarg de pàgines. Sento que ara no és el moment d'apreciar l'obra de Kennedy Toole. Tot i això, reconec la gran imaginació de l'autor per crear uns personatges i unes situacions realment esperpèntiques, de vegades tant que entronquen amb la realitat.

Selecció musical "veraniega"

Perquè us feu una idea de quina és la meva situació i de quines músiques inspiren el moment, heus aquí una petita selecció. Heu de tenir l'Spotify instal·lat per sentir-los.

Mediterráneo (Los Rebeldes)
Verano, verano (El Fary)
Summertime (Angelique Kidjo)
Vacaciones de verano (Fórmula V)
Viva las vacaciones (El Payo Juan Manuel)
In the summertime (Shaggy)

"Por 25 pesetas" digueu: quines cançons posaran música a les vostres vacances? Un, dos, tres, responda otra vez :·P

Per acabar el dia, Satie

Erik Satie - Away - Monkmus

Principis

N'hi ha que diuen que val més no tenir principis. D'aquesta manera, no els has de trair mai ni hi has de ser fidel. Ben mirat no és una mala opció: evites amb més facilitat l'incòmode sentiment de culpa. Em pregunto, però, si decidir no tenir principis no és, alhora, una contradicció. Al meu mode de veure, qui afirma no tenir-ne actua, com a mínim, segons aquest principi.
Crec que en el fons és inevitable tenir principis. Principi és l'inici de qualsevol cosa, perquè això sí que no és discutible: tot el que acaba és perquè ha començat i tot el que comença s'acaba (per sort o per desgràcia). Aleshores, si tot té un principi, com podem dir que val més prescindir-ne?

113è joc literari

Un altre joc de creació proposat per Jesús M. Tibau al seu bloc. Es tracta de no utilitzar la lletra i.

S'acosta, ple de menges, una mena de carro amb una roda davant de l'altra. El so rovellat de la cadena en cada pedalada recorda que, per avançar, cal fer un esforç. Però el nyec-nyec acompassat s'atura de cop: ha punxat. Les peces que encapçalaven el carro són a terra, escampades per moltes coordenades, algunes senceres, d’altres esberlades. Ja no podrà fer-ne gaspatxo.

Impressions des de la tauleta de nit

L'ÚLTIM HOME QUE PARLAVA CATALÀ
Carles Casajuana.
Barcelona: Planeta, 2009

La contraportada parla de setge immobiliari i a la literatura. Poc del primer i menys del segon, des del meu punt de vista. Malgrat això, són interessants les reflexions sobre la situació de la llengua i la literatura catalanes. Una novel·la que no requereix grans dosis de concentració per llegir-la. El final és, potser, el més fluix.


Algunes frases del llibre

"El victimisme és una droga tan bona com qualsevol altra per ajudar a passar la nit d'un dissabte." (p.108)

"Encara no sap que esperar que una novel·la, sobretot la primera, tingui ressò és tan ridícul com tirar-se un pet dalt d'una muntanya i parar l'orella per sentir l'eco." (p. 129)

"¿Què li haurà de dir, que la paperera és el millor amic de tot bon escriptor?" (p. 129)

Què n'he après

Que, a l'hora d'acabar el nostre horari laboral, utilitzem plegar perquè era el que feien els dependents i les dependentes de botigues de teles cada dia abans de tancar: doblegar totes les peces de roba per endreçar-les al prestatge corresponent. Això demostra la gran importància que va tenir la indústria tèxtil a casa nostra.

Música dedicada

Heus aquí algunes cançons que, al títol, duen el meu nom. Per sentir-les, feu clic a l'enllaç. Cal que tingueu l'Spotify instal·lat.

Maria Elena (Cesaria Evora, Café Atlántico)
[-Són macos els boleros, oi? -Bueno...]

Ligia Elena(Orquestra Platería, Barcelona)

For Elena (Enrio Morricone, Cinema Paradiso)

Elena's song (Cansion pa la Elena) (Mojinos Escocíos, Pa pito el mío)

A la barana dels teus dits

Heus aquí la meva humil aportació poètica (?) a la proposta de Jesús M. Tibau.
Avicies
La tendresa
Amb
Besades sorprenents.
Abraces
Riures tímids
Amb
Nusos d'oli ungits.
Allunyes
Dolors foscos
Entre
Llençols sedosos.
Sacseges
Tots dos cossos
Entre
Ulls fogosos.
Suïcides
Danses futures
I
T'allunyes,
Sadollat.

***

A la barana dels teus dits
imagino l'infinit.
A la barana dels teus dits
hi ha la meva frontera.
A la barana dels teus dits,
floreixen els geranis
i respiren les nits.

Bales de pirateria contra descàrregues d'armes

Llegeixo que jutgen un informàtic per haver creat programes que permeten l'intercanvi d'arxius entre internautes. Fins aquí, no hi ha cap conflicte. El problema ve quan aquests documents que es transfereixen són música o pel·lícules amb drets d'autor. Arribats en aquest punt, l'Associació de Productors de Música d'Espanya (Promusicae) i les multinacionals Warner, Universal, Emi i Sony acusen l'informàtic "d'armar amb les seves aplicacions els pirates de la xarxa". I jo em pregunto: tan nociu és l'intercanvi d'informació entre persones per jutjar aquest noi quan, en canvi, ningú jutja l'inventor del revòlver, de les bales, dels míssils, de les bombes químiques... que sí que armen pirates molt més poderosos amb un efecte mortal innegable i que, a més, sovint es financen amb fons públics?

Smile-II

M'ha posat de bon humor i m'ha transportat a una plaça de festa major d'estiu.

Smile

104è joc literari

Heus aquí la meva participació en el 104è joc literari de J. M. Tibau proposa al seu bloc.


A vista d'ocell

Tornava a casa després d'haver sobrevolat els camps de blat que verdejaven i d'haver-me endinsat bosc enllà per aconseguir algunes llavors per alimentar-me; va ser aleshores quan la vaig veure. Al principi, a primer cop d'ull, vaig dubtar: era aquell el meu arbre de dues branques? No, no podia ser: el meu arbre de dues branques era alt i innaccessible per a una criatura com aquella; a més, al mig, en la concavitat d'unió de les bigues d'aquell pollancre, hi havia començat a construir el niu. I ara, allà, en lloc del garbuix de branquillons a mig disposar, hi havia una nena.
Vaig aterrar a l'arbre següent, amb l'esperança d'haver tingut una visió equivocada, però aquest arbre tenia cinc branques i era molt frondós. No, l'arbre de dues branques que ara també incloïa una nena era el meu, i tant!, el que jo havia escollit després de migrar des de terres més fredes.
Vaig girar cua -mai tan ben dit- i m'hi vaig plantar al davant. Em vaig veure obligat a batre fortament les ales i a piular sorollosament perquè la nineta aixequés els ulls absorts del llibre.


-Perdona, maca, però fins fa poc això era casa meva, saps? -vaig dir amb to xulesc per tal d'imposar-me a algú que amb un cop de mà podia retorçar-me el coll fins a fer-me emmudir per sempre.
-Com dius? -em va respondre sense estranyar-se ni un moment d'estar parlant amb una garsa.
-Dic que ets una usurpadora, una okupa; aquí hi havia el meu niu, els fonaments de casa meva, vaja!
-Ostres! Ho sento! -va exclamar amb un fil de veu mentre abaixava la mirada per donar permís a les galtes per tornar-se vermelles de vergonya- No me n'havia adonat. Em pensava que era un niu abandonat.
-Doncs no, preciosa. O sigui que, si no et fa res, això és propietat privada. Però... com t'hi has enfilat fins aquí dalt?
-És fàcil. Allà baix el món és tan complicat i inhumà que, quan en vull fugir, només em cal posar en dansa la imaginació i em transporto a qualsevol lloc. Sóc aquí, però mira, no em veus ara dalt d'aquell núvol en forma de col-i-flor?

Impressions des de la tauleta de nit

CRIATURES OBSTINADES
Aimee Bender. Traducció de Dolors Udina.
Barcelona: Club Editor, 2008

Contes imaginatius amb un un fons de realitat molt més evident del que aparenten. Especialment recomanables, El rellotge de la mort; Final de línia; Fruita i paraules; Cap de planxa; El cas del saler i la pebrera; i El primer actor.

Una delicatessen

Silvia Pérez, veu; Joan Díaz, piano; Giulia Valle, contrabaix; Ramón Ángel Rey, bateria.

En un dia com avui...

Em sembla que és el més adequat:

My Way

Hi ha dies que, mentre la son encara em surt per les orelles i se’m desprèn de la punta dels dits, passejo pel metro. Percebo que em moc a càmera lenta quan em creuo pel passadís passatgers de pas ferm que semblen tenir molt clar el seu destí. Jo, no.


Aleshores, sempre començo a sentir el nyig-nyigo d’un acordió tronat i em fa l’efecte que no és avui, sinó que visc en un altre dia, quan sonava un vals musette de fons. Però no m’aturo i, com un imant, l’acordió m’atrau i m’apressa el pas fins que aconsegueixo, de manera natural, acompassar-hi les passes. És inevitable. Sona My way, en una versió pràcticament irreconeixible, però no ho deu ser tant: algú que em passa pel costat en direcció contrària també la xiula. I llavors, de cop, just en el moment que sóc davant del músic, una fiblada fonda m’inunda i em regira. És tan sols un instant, però ha fet ferida. Estava convençuda que aquesta vegada no em passaria, que les fiblades anteriors ja m’hi havien fet crosta. Però es veu que no. I al paladar se’m forma el vers I did it my way. Llavors el pas se’m torna més segur i em veig capaç de qualsevol cosa. I did it my way. I, ingènuament, penso “avui sí, ja estic preparada”: I will do it my way. Tanmateix, sé que m’enganyo i que quan s’acabi el passadís m’hauré oblidat de la decisió. I llavors em dic que ho he d’escriure, perquè la lletra queda i el pensament és fugisser. Ho és tant que, tan bon punt he fet girar el torniquet de l’entrada del metro, ja he perdut la determinació. Ja no sento My way. Surto a la superfície i em bufeteja un aire calent que sembla l’ona expansiva d’una bomba que ha esclatat en algun punt del planeta fa tot just un segon. M’aïllo del món: ulleres de sol i auriculars. A l’Ipod hi sona

És primavera, i no perquè ho digui el Corte Inglés

Són les set de la tarda i el sol mandreja abans la posta. S'esfilagarsa entre el brancam per escalfar les façanes d'aquells edificis que mesos enrere només eren ciment vertical. Ara, amb llum d'arena de platja en calma i coco de palmera, els torna fins i tot bonics.
Als homes ens ha florit un somriure a la mirada i els mots càlids se'ns tornen a escolar entre les dents. Fa massa dies que callen. Així ens camuflem entre els ametllers rosats. Un cop despullats de les cuirasses d'hivern, deixem que el seu perfum ens arreli al pensament. I, aleshores, olorem el primer bany de sal i ens vénen als ulls

anhels de pell torrada,
desitjos de tirants,
la primera sandàlia calçada
i a l'horitzó, el llarg descans.

Aires renovats

Com podreu comprovar, aquest blog, amb l'arribada de la primavera ha canviat una mica . Encara estic en procés de proves, però... què us sembla? Jo trobo que hi ha tipografies massa grans i d'altres massa petites, però és que no acabo de saber com modificar-ho. Alguna ajuda?

Punts de partida, punts i final

L’altre dia vaig pensar; i sí, em vaig estranyar d’haver-ho fet, perquè no sóc gaire procliu a produir pensament. I vaig pensar el que ara explicaré.

Viatjava en metro i vaig haver de fer un transbordament; llavors em vaig adonar d’una cosa que segur que vosaltres (amb més producció de pensament que jo) ja havíeu entès. La cosa és que en el moment que vaig posar els peus a l’andana, em vaig dir: “Va, ja s’acaba el trajecte amb la verda i ara comença el de la groga”. Com a pensament no és gran cosa, ho sé, però acte seguit que aquesta idea em passés pel cervell, em vaig adonar que en aquell mateix moment i en aquell mateix lloc altres persones tot just començaven el seu trajecte o el finalitzaven definitivament. I aleshores vaig pensar que tot és qüestió de perspectiva i que cada enllaç de metro pot ser un nou punt de partida o el final d’alguna cosa. I que, en realitat, cada nou pas, cada petita decisió diària, pot ser el començament d’una nova oportunitat o la passa definitiva per allunyar-nos del que volem deixar enrere. Ara que fa poc que hem començat un any nou, que cadascú decideixi si vol que sigui un punt i a part, un punt i seguit o, fins i tot, un temps entre parèntesis.