25 de novembre 2011

Pärt, Barcelona i Björk

Fa un temps, a La casa en obres, en Raül Garrigasait va dedicar una entrada al músic Arvo Pärt. Aquesta publicació em va fer pensar les seves peces i vaig començar a escoltar més obres seves. El cert és que la primera vegada que em van enfrontar a una partitura d'Arvo Pärt (Estònia, 1935), el vaig maleir. Em costava d'entendre l'encaix de les veus i el que sonava no m'agradava gens. Suposo que per la dificultat que comportava va ser una decisió encertada deixar la peça per a un moment més propici. Van passar un parell o tres d'anys, i la partitura em va tornar a arribar. Suposo que perquè jo havia evolucionat musicalment parlant, el Magnificat (1989) de Pärt va començar a entrar-me com una cosa natural, amb unes harmonies que m'omplien tots els racons del cos: l'espai entre costelles, els narius, la distància entre els dits, l'aire entre els cabells. Experimenteu aquesta sensació:


De la Björk no en sé gran cosa; només que és una cantant i actriu islandesa una mica extravagant. Tanmateix, penso que hi tinc coses en comú, si em refio de l'entrevista que li va fer ella a l'Arvo Pärt. M'encanta com la Björk descriu les sensacions que li provoca la música de l'estonià, em sembla una manera molt gràfica i encertada de fer-ho. I per acabar-ho d'adobar, el vídeo inclou imatges de la Sagrada Família de Barcelona tant a l'inici com al final. Quin és el lligam entre aquests tres elements? Jo, de moment, encara no he descobert la incògnita. 


Us recomano enormement que, si voleu eixamplar el pit i la ment, no deixeu d'escoltar les seves obres. Són altament transformadores.

12 de novembre 2011

Ets dels que els deixes a mitges?

No sé quin és el teu cas, però a mi sempre m'ha fet peneta deixar un llibre a mitges, tal vegada perquè pensava que havia de ser capaç d'entendre'l, de no avorrir-me amb la lectura; si l'abandonava, tenia la sensació que el llibre m'havia vençut a mi o que jo no estava a l'alçada de la lectura i això, no ho amago, em feia ràbia. Però a mesura que et vas fent gran, t'adones que el temps s'escurça i que s'ha d'invertir bé; és a dir, que amb la quantitat de llibres que hi ha, si no pots continuar amb el que tens entre mans, val més abandonar-lo. I a tomb de tot això parla l'article que et recomano. Es tracta de "¿Leer o no leer?", que va aparèixer el 29 d'octubre al suplement Estilos, de La Vanguardia. Així doncs, tu ets dels que els deixes a mitges?

30 d’octubre 2011

La delicadesa

La delicadesa (Barcelona: La Magrana, 2011) és una novel·la escrita pel francès David Foekinos i ha estat la meva darrera lectura. És un llibre d'aquells que passen bé, que és agradable, com un vi que acompanya un àpat però sense sobresortir-ne. I tot i que crec que la discreció és sovint una gran virtut, en el cas d'aquesta novel·la em sembla que és un gran defecte. M'explico: és una història sense gran cosa de particular que, a mi, m'ha semblat que ratllava la mediocritat.
Foekinos ens explica la història de la Nathalie, una noia guapeta que troba la parella perfecta i que, inesperadament, la perd. Però aquesta noia guapeta té la sort de tornar a trobar l'amor de la seva vida en un antiheroi en tota regla. Com veieu és una història romàntica que reprodueix un dels arguments més gastats del món: una guapa vídua s'enamora d'algú que fins a aquell moment era absolutament invisible. De fet, quan encara no havia arribat a la cinquantena de pàgines llegides, ja em vaig imaginar que era davant d'una d'aquelles pel·lis romàntiques de diumenge a la tarda: la Julia Roberts o la Helen Hunt feien de Nathalie enamorant-se d'un paio tipus Jack Black.
I no sé gaire què més dir-ne perquè no hi he trobat ni suc ni bruc. Tal vegada el toc més original sigui la intercalació d'alguns capítols brevíssims que amplien alguna referència de les pàgines anteriors (la lletra d'una cançó, una recepta de cuina...). Això sí: ofereix algunes frases boniques per guardar a la llibreta de frases boniques; per exemple "Cal haver viscut durant anys en el no-res per entendre com de sobte una possibilitat et pot fer por". O aquesta altra, amb la qual entendrireu a qui la dediqueu: "Hi ha persones formidables que no coneixem en el moment adequat. I hi ha persones que són formidables perquè les coneixem en el moment adequat". En resum, si et va agradar Alguna cosa per recordar, també t'agradarà La delicadesa.

Altres opinions:
· La de l'autor (en francès)



15 d’octubre 2011

Kafka a la platja


Un dia (no recordo exactament qui) em va recomanar i Kafka a la platja. I jo me'l vaig comprar, el vaig deixar aparcat al prestatge durant uns mesos i ara, finalment, l'he llegit. Però si us he de ser sincera, no sé gaire què he llegit, perquè em sembla una anada d'olla considerable que m'ha deixat una mica perplexa.
Haruki Murakami planteja la història de dos personatges, en Kafka Tamura i en Nakata, que a priori no tenen res a veure. L'un, un adolescent que fuig de casa amb el desig de fer-se més fort i allunyar-se del seu pare. L'altre, un vell que s'ha tornat analfabet però que ha adquirit  capacitats extraordinàries, com ara parlar amb gats o predir fenòmens estranys.
A mesura que avança la narració, l'autor deixa anar uns fils invisibles que teixeixen una història més complexa del que inicialment semblava i que, a poc a poc, faran convergir els dos personatges, sense que mai s'acabin trobant. Aquestes pistes, a més, tenen la virtut d'aparèixer quan la història sembla que decau i fan que t'hi mantinguis enganxada en lloc d'abandonar la lectura.
Però tot el que passa és certament surrealista. L'escriptor japonès juga (o almenys a mi és el que em sembla) amb la idea d'un món paral·lel a la realitat, a cavall entre el passat, el present i el futur, on qualsevol esdeveniment i personatge, per estrany que sigui, hi encaixa amb una certa naturalitat. Tal vegada per això en algun moment aquesta dualitat m'ha recordat l'Alícia i les seves aventures al País de les Meravelles.
Si hagués de dir quin és el tema de la novel·la, potser em decantaria per la recerca de la identitat individual, ja que tots els personatges busquen ser algú, busquen ser com eren, busquen trobar-se bé tal com són o busquen ser una persona nova. El que sí que m'ha quedat clar és que en Kafka Tamura s'enfronta al seu destí, a la seva maledicció, a les seves pors i als seus interrogants i troba les respostes en allò prohibit fins a acabar l'última etapa del seu viatge en un bosc que, com si li permetés culminar un ritual d'iniciació, li obre les portes a l'edat adulta.
En resum, un llibre complex i diferent que, gràcies a la barreja d'elements, pot agradar tant als amants de la ciència-ficció com als lectors de novel·les romàntiques i, fins i tot, als que prefereixen històries amb un punt d'erotisme. 
Acabo amb un fragment que m'ha fet pensar: "Assegut sota aquest cel brillant, em torna a assaltar una por intensa. El cor se m'accelera i em costa respirar. Tot i viure sota tots aquests estels, no m'havia fixat mai en la seva existència. No hi havia pensat mai. I no tan sols en els estels. Quantes coses hi ha al món en què no m'he fixat mai? Quantes coses que no conec? Em sento desesperadament impotent. Per molt lluny que me'n vagi mai no em podré escapar d'aquesta impotència."
Si voleu llegir una cosa poc convencional, ja ho sabeu: Kafka us espera a la platja. I perquè us ambienteu si no l'heu llegit o el recordeu si ja ho heu fet, aquí teniu aquest vídeo:


Altres opinions:

01 d’octubre 2011

L'acabadora


Quina llàstima que ja hagi acabat la lectura de L'acabadora. M'ha agradat tant... La història i la manera de narrar-la -de vegades directa, de vegades subtil- m'han captivat.

Abans de comprar-me aquesta novel·la, no en sabia res: no coneixia l'autora (Michela Murgia), no sabia de què anava i no n'havia llegit cap ressenya. He de reconèixer que simplement la vaig escollir per la fotografia de la coberta. La imatge de la nena somrient i innocent, feliç traginant un càntir i una galleda en un paisatge que sembla una platja i una mà en primer terme, poc nítida, que sembla que la crida o que et demana que hi vagis, em van seduir.

No m'agradaria desvetllar grans coses sobre la història, però espero temptar-vos dient que està ambientada a la Sardenya dels anys cinquanta i que parla de la vida i la mort, de la tradició, dels silencis i les mirades, de la maternitat, del sentiment de pertinença, de la dignitat, dels amors... de tots els amors.

I amb una prosa senzilla però rica, Michela Murgia deixa anar perles com aquestes: "Ja tenia prou món per saber que la paraula heroi era el masculí singular de la paraula viudes". O bé, "Si l'astúcia, la força i la intel·ligència es podien vèncer amb les mateixes armes, l'estupidesa no tenia pitjor enemic que ella mateixa". I també "[...] quan van mal dades hi ha qui s'estima més fer-se creient abans que fort". I encara: "Les culpes, com les persones, comencen a existir si algú se n'adona."

En resum, no m'estranya que la novel·la hagi guanyat a Itàlia els premis Mondello i Campiello ja que és una obra per llegir i, sobretot, rellegir. Altament recomanable.

Per si en voleu fer un tast, aquí us deixo el primer capítol (extret del web de Proa), que podeu llegir mentre escolteu música tradicional sarda com aquesta:




Altres opinions:
· Lectures de l'Espolsada
· Nosaltres llegim
· Llegir en cas d'incendi

18 de setembre 2011

Si tu em dius vine, ho deixo tot...

Tinc al davant tres llibres: Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine, L'acabadora, i Tretze tristos tràngols. El rellotge marca 01:12 de la matinada i no sé per quin decidir-me. Al cap em ressona una cançó que apareix a L'home de la maleta: "Si tu me dices ven, lo dejo todo...". Trobo que és un senyal inequívoc del meu subconscient, una invitació a la lectura del darrer llibre de l'Albert Espinosa que, quan escric això, no sé què em depararà. Temo trobar-me amb un llibre comercial, d'aquells que es venen perquè l'autor ha tingut èxits precedents i ara viu de renda. Però, coi, l'Albert Espinosa és un paio que, inexplicablement, em cau bé. Ja li he llegit El món groc i m'agrada el que ha fet en el món audiovisual: Abuela de verano (el personatge del metge és genial), Planta 4a, Herois, No me digas que te bese porque te besaré i Polseres vermelles. Sé que el seu discurs sempre tomba i gira per allà mateix i, de vegades, m'empalaga, però li faig cas i "si tu em dius vine, ho deixo tot". 

10 dies més tard...

Acabo d'acabar la novel·la i no puc estar-me d'escriure ja el que m'ha semblat. Buf! Quina decepció! He tingut la sensació de ser davant d'un llibre suflé, la premsa l'ha inflat tant que, a parer meu, fàcilment es desinfla o, més ben dit, ha desinflat les meves expectatives. Explica la història d'un home que trenca la seva relació de parella justament el dia que rep l'encàrrec de trobar un nen que ha desaparegut de l'illa de Capri i, malgrat que no és el millor moment per buscar ningú (prou feina té ell a trobar-se a si mateix), accepta la feina. Per què? Doncs perquè de petit aquesta illa va ser molt important per a ell. I a partir d'aquí evoca les històries viscudes del passat amb dos personatges peculiars que el van forjar com a persona. En el fons, el nen desaparegut només és un pretext per poder explicar la resta. 

Tot i aquesta opinió no gaire positiva, com sempre passa en l'obra de l'Espinosa, hi ha algunes frases interessants, d'aquelles que s'apunten i sempre et fan quedar bé. Per exemple, "Aturar el món és decidir conscientment que sortiràs d'ell per millorar tu i millorar-lo. [...] Després el món et premia" o "La felicitat no existeix. Només existeix el fet de ser feliç cada dia". 

Altres opinions:
· CarmeJHuertas. Crítiques literàries
· Llegir llibres
· Els orfes del Senyor Boix




07 de setembre 2011

L'home de la maleta

Ara que l'estiu és a punt de fondre's, molts deveu estar fent o desfent maletes. Què més adient, doncs, que parlar de L'home de la maleta? L'home de la maleta és en Venerando, el personatge principal de la novel·la de Ramon Solsona (premi Sant Jordi 2010). En Venerando ens explica en primera persona la seva vida passada i present, marcada per la infantesa a la Casa de la Caritat, la trajectòria professional com a músic, la recerca de la seva identitat i la por a la soledat ara que és vidu i que ja té una edat. 
De fet, crec que es pot resumir el seu pensament quan afirma "Jo lo que no vull és viure sol. I encara menos morir-me sol. Els vells hi pensem molt, en aquestes coses". I per això decideix posar les seves pertinences més preuades en una maleta i anar a passar algunes temporades amb les seves tres filles. Arran d'aquestes estades, s'enfronta a tres models de família molt diferents, que el porten a comentar qüestions com l'adopció, l'homosexualitat o la vellesa amb la sinceritat dels qui s'han fet grans i els importa poc o gens el que els altres pensin de les seves opinions.
I tot això explicat amb un català incorrecte i viu, d'aquell que parlen els senyors de més de 60 anys que gasten samarreta imperi i es miren la vida amb un escuradents a la boca. Però també hi trobarem expressions i refranys oblidats (de vegades una mica posats amb calçador, tot s'ha de dir) com ara "ser un esgarrapacristos", "acabar el dia fet fosfatina" o "fer-se més llarg que la pixarada d'en Montoliu, que començava a l'hivern i acabava a l'estiu".
En resumides qüentes, que diria en Venerando, un llibre força entretingut que agradarà, especialment, als lectors de més de 50 anys. Podeu llegir-ne el primer capítol aquí.

Altres opinions:
· Nosaltres llegim
· Lo rogle de Josep M.
· Coses de la vida


30 d’agost 2011

Cuaderno de Sol o el 15M il·lustrat

Tombant per aquí i clicant per allà, des del Còmic Joves Emprenedors Socials (que podeu llegir en català i en castellà) he anat a petar al Cuaderno de Sol. Aquest quadern recull en imatges les impressions del dibuixant Enrique Flores durant els dies de les concentracions del moviment del 15M a la plaça del Sol de Madrid. Us el deixo aquí perquè hi feu un cop d'ull. Són més de 100 pàgines il·lustrades.


I si us ha agradat, podeu veure més quaderns amb il·lustracions dels seus viatges al web 4Ojos, que comparteix amb la també dibuixant Antonia Santolaya, o a Youtube. Gaudiu-ne!
 Per cert, coneixeu algun quadern similar referent a la plaça de Catalunya?

15 d’agost 2011

Jesús m'estima

Tranquil·litat! No us penseu que he vist la llum i que ja tinc el kit complet de peregrina per anar a veure Benet XVI a Madrid. El que passa és que Jesús m'estima és la meva darrera lectura. Es tracta d'un llibre de David Safier, l'autor alemany de qui vaig parlar no fa gaire arran de Maleït karma. I sí, ja sé que vaig dir que trigaria un temps a submergir-me de nou en l'humor de les novel·les de Safier, però he tornat a ensopegar amb la mateixa pedra. Ja ho tenim, això, els humans. El cas és que amb aquesta lectura he confirmat que el seu humor i el meu no convergeixen. De fet, he trobat el llibre més aviat avorrit i previsible, tot i que es vengui com a "diversió en estat pur". 
Com si es tractés d'un exercici narratiu, l'autor desubica Jesús (o Joshua) en l'espai i el temps i el transporta a Malente en ple segle XXI. Això sí: li conserva l'ofici de fuster i el suport de l'arcàngel Gabriel. Però el veritable protagonista no és ell, sinó la Marie, una dona que viu la trentena a l'estil Bridget Jones. 
I què passa quan el fuster i la Marie s'enamoren? Doncs que Jesús ha de lluitar entre el seu amor i la seva veritable missió a la Terra: dur a terme la batalla de l'Apocalipsi contra Satanàs. 
I tot aquest argument està complementat amb tires còmiques que dibuixa la germana de la Marie i uns capítols titulats Entreactes, la funció dels quals no he entès. Si a tot el que acabo de dir hi afegim que el text en català podria ser millor (siguem una mica més curosos en la correcció, si us plau, que hi ha molts errors que un simple corrector automàtic detectaria!) és fàcil concloure que, a parer meu, el món no s'hauria perdut gran cosa si Jesús m'estima no s'hagués escrit mai.

Altres opinions:
· L'illa dels llibres
· Say what you want
· L'escorxador

29 de juliol 2011

Estius d'infantesa

Ara que ja em començo a fer gran i ja fa temps que parlo amb els companys i companyes de generació dels dibuixos que vèiem quan érem petits, dels gelats que ens menjàvem, de les cançons que ens agradaven o dels jocs a què jugàvem, m'ha semblat una bona idea compartir aquest vídeoclip de Delafé y Las Flores Azules. Es tracta de "1984", una oda als estius dels vuitanta amb un munt de referents i una estètica molt adient. Potser els meus estius d'infantesa no eren exactament així, però me'ls recorda força.

1984, de Delafé y las flores azules

17 de juliol 2011

El caçador d'estels

Fa tot just un any, llegia Mil sols esplèndits i, com si aquest juliol fos una repetició de l'anterior, també he dedicat estones lectores a un altre llibre de Khaled Hosseini (Kabul, 1965): El caçador d'estels. Ambientat igualment a l'Afganistan, la novel·la ens explica la història de dos nens inseparables de petits que la culpa i la por acaben portant-los per dos camins molt diferents.
Jo no sóc de les de llagrimeta fàcil, però en alguns passatges he de confessar que he estat a punt de treure el mocador. I tot això sense que em semblés una història ensucrada; al contrari: hi ha escenes molt dures que m'han quedat a la retina. 
Tot i que aquesta novel·la no sigui una novetat editorial, si no l'heu llegida us la recomano per a aquest estiu. Transmet alguns valors que de vegades sembla que s'estan perdent, com ara la lleialtat i el perdó. I per als qui no sigueu lectors, en podeu veure la versió cinematogràfica. Aquest n'és el tràiler:

04 de juliol 2011

No em deixis mai

Vaig arribar un dia a casa i a la tele feien "Días de cine". Mentre sopava, parlaven de les estrenes de la setmana. Una d'aquestes estrenes era "Nunca me abandones". La història em va semblar interessant i vaig pensar que podria estar bé: la vida d'uns adolescents en una mena d'orfenat anglès, que no ho acaba de ser ben bé. Em vaig dir que l'aniria a veure al cine, però com m'acostuma a passar, al final no ho vaig fer. 
Unes setmanes més tard, mentre passejava entre les piles de llibres d'una llibreria, vaig veure que hi havia la novel·la. Bé, de fet, que la pel·líncula estava basada en aquest títol de Kazuo Ishiguro. La persona que m'acompanyava em va dir que era un llibre fantàstic i, refiant-me del seu criteri literari, quan va arribar Sant Jordi me'n vaig comprar la versió en català, publicada per La Butxaca.
No sé si ha estat cosa meva o del llibre, però m'ha ben decebut. No li he trobat el què: no he connectat gens amb la història ni amb els personatges, persones clonades com pollastres de granja per ser donants. Els protagonistes, les seves actituds i tot allò que els passa m'han semblat molt infantils i crec que es podria haver aprofundit molt més en el tema. Ha estat d'aquells llibres que, mentre el llegia pensava: "No sé pas per què perds el temps en aquesta lectura, amb la quantitat de llibres interessants que hi ha!".
Potser alguns trobareu que el llibre val la pena i que la història és genial. Jo  que me n'alegro, però a mi no m'ho ha semblat. Per a mi, sense cap mena de dubte, és una novel·la completament prescindible. I perquè no tingueu només un punt de vista, us deixo l'enllaç a d'altres comentaris:

Ah! Per cert, una cosa que em fa molta ràbia és que les cobertes dels llibres dels quals se n'ha fet una pel·lícula estiguin il·lustrades amb imatges dels actors. No trobeu que coarten la imaginació del lector?

01 de maig 2011

La tieta Mame

Com havia dit no fa gaire, La tieta Mame em tenia ocupada des de feia uns dies. És indubtable qui és la protagonista de la història: el títol i la portada del llibre ho deixen ben clar. I és que la tieta Mame és una dona generosa, moderna, excèntrica, capriciosa i lliure que s'ha de fer càrrec del seu nebodet Patrick quan es queda orfe. Si situem aquesta relació als Estats Units dels anys vint en un entorn de família adinerada i hi afegim un conjunt de situacions divertides i esperpèntiques, el resultat és una novel·la simpàtica que et fa somriure en diversos moments amb un ritme que no decau. A parer meu, el capítol més divertit és "La tieta Mame i la crida a les armes", on un grup de marrecs sotmeten la protagonista a entremaliadures dignes de Daniel el Trapella.
Desconec si retrata la vida de l'autor, Edward Everett Tanner II, però si tenim en compte que usa com a pseudònim el mateix nom que el protagonista (Patrick Dennis), que el fill que apareix al final també comparteix el nom amb el seu fill real i que això de dir-se "Tanner II" denota un cert aire de casa rica, podria molt ben ser. Tot i que l'obra és del 1955, es podria adaptar perfectament a fer-ne una versió per al cinema i no quedaria gens antiquada. De fet, sembla que aquest text va inspirar una obra de teatre a Broadway, un musical i la pel·lícula Auntie Mame (1958). La novel·la va ser un èxit tan aclaparador, que se'n va escriure també una continuació: Around the world with auntie Mame. No sé si s'ha fet la traducció d'aquesta segona part o si es està previst fer-ho, però penso que seria una bona idea. I ara que esmento la traducció, vull destacar la tasca de Francesc Parcerisas, que crec que ha fet una molt bona feina.
En resum, una lectura molt entretinguda mentre de fons us deixeu acompanyar per peces musicals com aquestes
 ....
Una curiositat
Cap al final de la novel·la, hi trobem aquest fragment, que m'ha cridat l'atenció: "Va ser la batussa més estúpida i vulgar que he vist mai. És la mea d'escena que et podrien muntar una colla de meuques en un tuguri de Barcelona...". Curiós, no?

25 d’abril 2011

Recordant els Sant Jordi

Corrien els anys vuitanta i jo ja anava a l'escola, a una escola d'aquelles que ara se'n diuen "rurals" perquè hi havia dos cursos per aula. Alguns el terme rural l'apliquen a allò que és tradicional, poc innovador, allunyat de tot el que representa l'urbs: el moviment frenètic, l'estímul constant, l'obertura, la modernitat, el progrés... Doncs bé, d'aquesta escola on vaig tenir la sort de passar els meus primers deu anys dins del sistema educatiu, en tinc records molt bons i gratificants, que dubto que una escola més "urbanitzada" m'hagués pogut oferir: un pati de pedretes, que s'acabava allà on començava un camp de blat i el sorral que donava pas al bosc; un cirerer, una mimosa i dues fonts d'aigua; l'hort i els minijardins; els mestres que encara saludo pel carrer i el seu entusiasme; i els Sant Jordi. 
Il·lustració d'Iraida Llucià Bagüés extreta del bloc Poesia infantil i juvenil
No sé ben bé per què, però aquest 23 d'abril, veient la fal·lera signaturística dels lectors i els autors (o potser hauria de dir les editorials?), se m'ha fet present el record dels meus Sant Jordi escolars. Eren tot un esdeveniment, tenien de tot: escrivíem contes i poemes i els publicàvem a la revista de l'escola, la Romanalla. Hi fèiem les il·lustracions pertinents, en creàvem la portada, en fèiem les còpies, les enquadernàvem i, si mal  no recordo, les veníem i tot!
En segon lloc, llegíem una novel·la infantil o juvenil, segons l'edat, i ens preparàvem un qüestionari per a l'autor o autora. El dia convingut, l'escriptor visitava l'escola, ens reuníem tots els alumnes i li plantejàvem les preguntes que havíem acordat. Era el meu moment preferit! Després d'aquella mena d'assemblea, fèiem cua perquè ens signés l'exemplar que havíem llegit. I marxàvem a casa amb un munt d'experiències per explicar i amb la sensació d'haver pogut parlar amb qui t'havia fet somniar durant uns dies. Mercè Company, Joles Senell (Pep Albanell), Sebastià Sorribas, Josep Vallverdú, Emili Teixidor o Joaquim Carbó són alguns dels que van passar per la meva escola. Segur que en alguna caixa encara hi guardo aquestes primeres lectures.
Per últim, es feia un concurs literari. Recordo que a la placeta, davant de tot el poble, es donaven els premis i que jo era la nena més feliç del món quan n'havia rebut algun: un llibre i material escolar. Així em van fomentar el gust per la lectura. Això sí que eren Sant Jordis! 

****
Per si us ve de gust sentir una cançó escrita per al dia de Sant Jordi, aquí teniu "Els dracs no mengen vegetals", del grup 4t 1a, que us podeu descarregar gratuïtament.

19 d’abril 2011

Las culturas fracasadas

Les meves granes de llegir alguns dels llibres que anunciava a l'entrada Amb ganes de... es comencen a apaivagar. De moment, he llegit Las culturas fracasadas, damunt la taula hi ha El arte de volar  i tinc La tieta Mame a mig llegir. Aquesta entrada la dedico, doncs, al llibre de José Antonio Marina, l'únic dels tres sobre el qual puc opinar.
Encara no sé gaire per què, però puc dir que Las culturas fracasadas. El talento y la estupidez de las sociedades és un llibre que m'ha agradat, tot i que no acostumo a llegir assaig. Però és que el senyor Marina ho fa fàcil. Amb això no vull dir que ho hagi entès tot, al contrari! Hi ha un munt d'arguments referenciats amb la teoria filosòfica pertinent que se m'escapen i alguns conceptes que se m'han fet opacs, però és que no en sé més. Tanmateix, això no m'ha impedit seguir el raonament del que planteja, ja que en un moment o altre l'autor acaba fent-te una mena de resum amb paraules més "mundanes". O potser he entès aquests fragments perquè m'han semblat del tot aplicables a vivències del moment o conegudes. Heus aquí, doncs, alguns del fragments que he subratllat i en el que m'han fet pensar:

-Per entendre la violenta societat consumista, "El consumismo se basa en la excitación continua de deseos que no se van a poder satisfacer, lo que acaba siempre en frustración, que es la antesala de la violencia." 

-Perquè una societat gaudeixi de la intel·ligència social, postula la llei del progrés ètic: "Cuando una sociedad se libera de la pobreza extrema, de la ignorancia, del miedo, del dogmatismo y del odio tribal, su inteligencia social evoluciona hacia un sistema normativo que se caracteriza, al menos, por defender los derechos individuales, el rechazo a las desigualdades no justificadas, la participación en el poder político, las seguridades jurídicas, la racionalidad como modo de resolver conflictos, la función social de la propiedad y las políticas de ayuda". Som una societat amb aquest tipus d'intel·ligència?

-A tomb amb els darrers canvis en alguns països islàmics, "[...] los sistemas evolucionan interiormente. Por ejemplo, la evolución hacia un islam liberal y democrático sólo pueden hacerla los propios musulmanes. No se puede imponer desde fuera, porque suele producir rechazo, como los trasplantes de órganos." He trobat molt encertada la comparació final. I també m'ha transportat a aquesta realitat política el fragment següent: "[...] todo gobernante necesita contar con algún tipo de complicidad por parte del súbdito. No hay tirano solitario.'El gobernante -escribe Hartmann- no existe por sí mismo, sino en la comunidad. Como individuo no tiene ningún poder. Sólo tiene poder como representate de la voluntad de la comunidad. Éste es un poder prestado.'" Algú hauria de recordar als governants precisament aquesta provisionalitat del poder que els ha concedit la ciutadania.

-Una paradoxa dels nostres dies: "[...] viviremos cada vez más en red. He aquí un ejemplo de las contradicciones que vivimos. Queremos al mismo tiempo homogeneizarnos y diferenciarnos." Y Garner, parlant precisament dels efectes de la xarxa diu "Se reconoce que raramente, o nunca, los humanos productivos trabajan solos." La clau d'una societat intel·ligent sembla que ha de ser la cooperació.

-I la col·laboració és la solució per superar aquest estat de crisi? Saint-Éxupery diu "En la vida no hay soluciones. Sólo hay fuerzas en marcha: es preciso crearlas y entonces vendrán las soluciones." 

I si no arribem a ser mai una societat intel·ligent, quin problema hi ha? Tal vegada cap? "Problema es un obstáculo que nos corta el paso. No hay, pues, problemas si no queremos ir a ninguna parte." On volem anar nosaltres? Tenim algun objectiu? Espero que sí, a mi m'agradaria pensar que sí que hi ha algun problema en la nostra societat, perquè la nostra meta hauria de ser ser millors.
Reproducció de la ressenya publicada a Culturas, suplement
de La Voz de Galicia. Extret del bloc Casa das Letras

En resum, em sembla una bona lectura adequada per a tothom que vulgui  pensar en els nostres temps. Un llibre per llegir i, sobretot, rellegir. També podeu obtenir-ne més informació al web Creación social, que impulsa l'autor.

06 d’abril 2011

Fer-se gran (o més gran)

En un dia com avui, per a mi té sentit aquesta cançó:

27 de març 2011

Maleït karma

A finals d'any passat, vaig entrar en una llibreria i, seduïda pel que havia llegit i per alguna entrevista a l'autor, vaig decidir invertir alguns euros en la compra de Maleït karma, una novel·la de l'alemany David Safier. Com que necessitava una cosa de lectura lleugera, vaig pensar que si descrivien el llibre dient "Aplaudida arreu del món, Maleït karma és una història divertidíssima i hilarant" era el que em convenia llegir en aquell moment. El vaig començar il·lusionada i amb ganes de divertir-me (tal volta massa) i, com acostuma a passar en aquestes ocasions, m'ha decebut.
La història explica les diverses vides postmortem de la Kim Lange, una famosa periodista que en vida no es dedica prou a la seva família. La pobra dona fa com una mena de peregrinatge per diverses reencarnacions (des d'una formiga fins a una altra persona) amb l'esperança de poder recuperar l'amor del marit i de la filla, que havia menyspreat en vida. La novel·la pretén transmetre una moralina que, en els primer capítols, ja es veu a venir. És com en aquelles pel·lícules romanticones que, després de les tres primeres seqüències, ja saps què passarà als protagonistes i si acabaran junts o no.
Evidentment, no és alta literatura però se li ha de reconèixer, a parer meu, tres aspectes que m'han agradat: 1. L'estúpida mort accidental de la protagonista; 2. La darrera reencarnació; 3. Les notes a peu de pàgina de Giacomo Casanova, un personatge que també es va reencarnant.
Si algú em demana si en recomano la lectura, diria que depèn (com sempre i com en tantes coses). Depèn de què es busqui. Si es busca una lectura lleugereta, que no requereix altes dosis de concentració, doncs sí. Si es busca una lectura hilarant, doncs no. O almenys a mi no m'ha fet tanta gràcia com diu que ha de fer. Tal vegada l'humor alemany i el meu no coincideixen.
En fi, em sembla que de moment aparcaré la lectura de Jesús m'estima, del mateix autor, que també es ven com una història d'amor hilarant. Si el nivell humorístic és el mateix, val més que esperi un altre moment.

Altres opinions a:
· Cargada de libros

· Huracanes en papel
· Coses de la Clara



13 de març 2011

Un nou espai de lectura i molt més

Avui estic d'enhorabona. S'ha inaugurat la biblioteca municipal Contravent. Espero poder-ne gaudir durant molt temps i desitjo que es converteixi en un punt de trobada i d'aprenentatge dels veïns i veïnes.

Font: Línia Vallès

26 de febrer 2011

Amb ganes de...

Moltes de les entrades que faig en aquest bloc són per comentar lectures més o menys recents. Aquesta és, en canvi, per parlar dels darrers llibres que friso per llegir.

Háblame, musa, de aquel varón (Dulce Chacón | Punto de Lectura)
Amb l'adorable La voz dormida, aquesta autora extremenya em va captivar (llàstima que ens deixés l'any 2003). Espero que també ho faci amb aquesta altra novel·la sobre la incomunicació en la parella. De moment, el fragment inicial ja m'ha agradat.



La bambina filosòfica. Anatomia d'un fracàs (Vanna Vinci | Estrella Polar)
Còmic italià que alguns consideren que és la nova Mafalda. L'illa de llibres en fa un comentari que promet. El personatge diu coses tan encertades a parer meu com aquesta: "El desordre et permet tenir alguna esperança. L'ordre, cap."


Las culturas fracasadas (José Antonio Marina | Anagrama)
I més fracassos, en aquest cas l'anàlisi del talent i l'estupidesa de les societats a càrrec de J. A. Molina. Fullejant-ne les primeres pàgines hi trobo: "¿Cómo es posible que sucediera el horro nazi en una nación culta, desarrollada y refinada? [...] ¿Por qué si somos tan inteligentes hacemos tantas estupideces? [...] "¿Cómo podríamos liberarnos de la estupidez colectiva y llegar a ser sociedades más inteligentes?" Per pensar-hi.




Kafka a la platja (Haruki Murakami | Empúries)
Tothom me n'ha parlat tan bé, que no em vaig saber estar de comprar-lo.  Fa dies que m'espera al prestatge, potser massa!









El arte de volar (Antonio Altarriba / Kim | Edicions de Ponent)
Un altre còmic, que ha rebut diversos premis. Parteix del suïcidi del pare de l'autor l'any 2001 per explicar la història de tots aquells que anhelaven un món més just. I tot això amanit amb els dibuixos de Kim.






La tieta Mame (Patrick Dennis | Quaderns Crema)
Em va agradar el fragment que vaig llegir gràcies al programa "Tasta'm" de la campanya "Llegir ens fa més lliures", que va posar en marxa la Generalitat de Catalunya. Si a això hi afegim la recomanació del llibreter, com em puc resistir a viure les aventures d'un nen dels anys vint que es queda orfe i passa a ser educat per una tieta amb una visió poc convencional de la vida?


Ara la qüestió és: per quin de tots aquests continuo la lectura? Difícil, amb tanta varietat...

12 de febrer 2011

Passeu i llegiu

M'ha agradat molt aquest vídeo. Que consti, però, que no vull fer cap mena de publicitat de l'editorial que l'ha creat, eh?


05 de febrer 2011

Llegir en veu alta

Moltes de les entrades d'aquest bloc estan dedicades a la lectura. He de reconèixer, però, que sempre són lectures que he fet per a mi. Suposo que, llevat que tinguem criatures a qui llegir contes cada nit, el més habitual és fer-ho així, per a un mateix. Abans, amb l'analfabetisme, hi havia gent que es dedicava a llegir les cartes al seu destinatari. Ara, quan veiem un anunci que diu que es llegeixen les cartes, pensem immediament en la vidència. Penso que, llevat dels professionals de la televisió (lectors d'allò que en diuen telepromter) i dels qui s'encarreguen de fer les lectures a les parròquies, estem perdent l'hàbit de llegir en veu alta. I és una llàstima, perquè és un gran exercici a l'hora de millorar la comprensió lectora, que sembla que passa per un moment d'hores baixes. Us deixo amb un vídeo de Les Luthiers que posa de manifest aquesta petita reflexió.




Aquesta entrada m'ha estat inspirada per la publicada al Diari d'un llibre vell, que també reprodueix aquest vídeo.

28 de gener 2011

La solitud dels nombres primers

Si mireu la columna de l'esquerra, veureu que fa dies hi diu que estic llegint El manuscrit de Virgili. Diríem que és una mitja veritat, ja que quan l'havia començat se'm va creuar pel camí La solitud dels nombres primers, i em va atrapar. Darrerament aquestes "intromissions" són freqüents, però mai inoportunes i sempre acaben tenint un bon resultat. El cas és que en aquesta ocasió també ha estat així: en pocs dies m'he endinsat en la vida del Mattia i l'Alice, els protagonistes creats per l'italià Paolo Giordano.
Suposo que em va atrapar des dels primers capítols, que em van semblar força cruels i que marquen de manera decisiva la vida dels personatges. L'autor ens presenta dues personalitats que, en el fons, no se saben deixar estimar. I això és senyal inequívoc que serà una història trista. Al final, acabes pensant que és una llàstima que siguin així i desitges que no et passi a tu.
Com els nombres primers, l'Alice i en Mattia són dos éssers especials, únics i irrepetibles, que només es poden comprendre i reconèixer entre ells. En resum, una bona novel·la amb la qual cadascú s'hi pot reconèixer en un moment o altre.

Maridatge musical
Si la llegiu, s'hi adiu força I am a bird now (Antony and the Johnsons)

20 de gener 2011

El perfum de l'estrangera



Sentia una ombra i no eres tu.
         Et tocava una mirada, i no era meva.
Olorava una abraçada de ningú.
        Degustaves el perfum de l'estrangera.

                                              

                                               La Mirandolina, gener 2011
                                                           Imatge: Trish1380

10 de gener 2011

El poder de la paraula


Aquests dies de Nadal he aprofitat per veure algunes pel·lícules. Una d'aquestes ha estat Mis tardes con Margueritte (en català, crec que l'han traduïda Els meus vespres amb la Margueritte, que tampoc no té res a veure amb el títol original, La tête en friche). Explica la història entre en Germain i la Margueritte. Ell, interpretat per Gérard Depardieu, és un home poc instruït que es defensa com pot en aquesta vida; ella, Gisèle Casadesus, una iaia encantadora i culta fascinada pels llibres. A partir d'una trobada casual en un parc, els dos personatges comencen una relació que canviarà les seves vides.
Des del meu punt de vista, la pel·lícula parla de la lectura com a eina transformadora, ja que a través de llegir-li en veu alta, la Margueritte aconsegueix que en Germain guanyi especialment autoestima i seguretat en si mateix a l'hora d'anar pel món. Però no només ho aconsegueix amb la lectura; si fos així, podria haver titulat aquesta entrada El poder de la paraula escrita; en la pel·lícula també tenen importància totes les converses entre els dos protagonistes. I no és d'estranya, ja que el director és Jean Becker, el mateix de Converses amb el meu jardiner i La fortuna de viure.
Segurament és una història naïf i poc realista, però és bonica. Se m'ocorre que potser seria un bon film per passar als centres d'ensenyament per tal de reflexionar sobre la importància de la lectura. I perquè llegiu una mica, us deixo un extracte del llibre de Marie-Sabine Roger que ha inspirat la pel·lícula. Desconec si n'hi ha la traducció al català. En castellà, l'ha publicat Duomo Ediciones.


05 de gener 2011

Nit de Reis

M'ha semblat que en una nit com la d'avui era adient aquesta cançó de Glaucs:


La nit de reis
(A. Rexach J. Bardagí Ll. Alsina)