23 de març 2012

ENS TRASLLADEM!



********************
ENS TRASLLADEM!
********************


Aquesta és l'última entrada d'aquest bloc. A partir d'ara ens trobareu a can Wordpress. Continuarem publicant a La Mirandolina. Ep! Alerta! Que l'adreça ha canviat una mica, eh?


Al nou bloc hi trobareu els mateixos continguts ja publicats en aquest espai però sigueu una mica pacients, que els canvis no es fan en dos dies! 


Voleu veure com està quedant el piset?


17 de març 2012

Poesia per a un dia, avui

Avui, 17 de març, és el dia de poesia catalana a internet. M'hi afegeixo amb aquests versos.

brentbat /Free Photos


Eugènia


Diré llimones,
pomes rosades, roses,
sal i petxines
i es pensaran que passes
entre els jardins i l'ona.


Carles Riba

04 de març 2012

Descobriments musicals

Aquesta setmana he descobert dos artistes que m'han agradat especialment: Gregory Porter i Ben l'Oncle Soul.
Gregory Porter es perfila com una figura emergent del jazz vocal. Ha enregistrat Water, 1960 What? i Be good. D'aquest últim disc, m'agrada especialment la cançó 'Be Good (Lion's song)'.



Pel que fa a Ben l'Oncle Soul, és en realitat el francès Benjamin Duterde (Tours, 1984). I precisament el dia 1 de març va actuar a la Sala Apolo dins del festival Mil·lenni. Ha publicat Soul Wash, Ben l'Oncle Soul i Live Paris. El primer conté bàsicament versions (no us deixeu perdre una versió del famós 'Barbie Girl', d'Aqua, o la de 'Sympathique', que va popularitzar Pink Martini). Us deixo el vídeo de 'Soulman', però alerta, que s'enganxa!


BEN L'ONCLE SOUL - Soulman

J'ai pas le regard de Spike Lee
J'ai pas l'génie de De Vinci
J'ai pas les pieds sur Terre,
la patience de ma banquière
J'ai pas ces choses-là.

J'ai pas la sagesse de Gandhi,
L'assurance de Mohammed Ali
J'ai pas l'âme d'un gangster,
la bonté de l'Abbé Pierre,
Ni l'aura de Guevara
Je n'suis qu'un Soulman
Écoute ça, Baby
J'suis pas un Superman,
Loin de là
Juste moi, mes délires,
j'n'ai rien d'autre à offrir
Mais je sais qu'en fait c'est déjà ça


J'ai pas l'physique des magazines,
J'ai pas l'humour de Charlie Chaplin
Je n'ai pas la science infuse
Le savoir faire de Bocuse
Non je n'ai ces choses là

J'ai pas la chance de Neil Armstrong
J'ai pas la carrure de King Kong
Plusieurs cordes à mon arc,
la ferveur de Rosa Parks
Ni le courage de Mandela


Moi j'aurais aimé être comme eux
Être hors du commun
J'ai bien essayé,
J'ai fait d'mon mieux
Mais quoique je fasse à la fin

Juste moi, mes délires,
Mais je sais qu'en fait c'est déjà ça



(Font: Nuestros vecinos del norte)

25 de febrer 2012

The fantastic flying books


Aquest cap de setmana es lliuraran els premis Òscar. Una de les pel·lícules nominades és La invención de Hugo, dirigida pel conegudíssim Martin Scorsese. Concretament, opta a onze nomnacions, entre les quals hi ha la de millor pel·lícula! La història s'inspira en el llibre The invention of Hugo Cabret, escrit per Brian Selznik l'any 2008. Una altre llargmetratge que també parteix d'un original en paper és Arrugas, que, tot i ser preseleccionada, finalment no optarà als Òscar. En aquest cas, es basa en una novel·la gràfica (un gènere en alça) de Paco Roca, el qual va obtenir el Premi Nacional de Còmic l'any 2008.

No descobreixo res dient que el cinema s'inspira sovint en la literatura. Ja ho sé. De vegades la influència és a la inversa. També sé que ho sabeu. Així doncs, en aquest cap de setmana en què literatura i cinema s'uneixen, em sembla encertat fer-me ressò del curtmetratge d'animació The fantastic flying books of Mr. Morris Lessmore, que parla de la passió pels llibres i de la vida que poden aportar en circumstàncies adverses. I tot això, protagonitzat per un personatge que s'inspira en Buster Keaton. Dediqueu-vos quinze minuts i gaudiu-ne. Val la pena.





19 de febrer 2012

Signatura 400

T'agraden les biblioteques? I els bibliotecaris i bibliotecàries? Si és que sí, probablement t'agradarà llegir Signatura 400, la primera novel·la de la francesa Sophie Divry. Si no és el teu cas, potser val més que escullis un altre llibre. O no: podràs jutjar tu mateix si ha estat escrit per a tu només invertint-hi un parell d'hores, que és el que trigaràs a llegir-lo.
El llibre és el monòleg que manté una bibliotecària anònima amb un usuari que s'ha quedat tancat a la biblioteca. Ella és una persona sarcàstica i amb caràcter, que no accepta de bon grat haver-se d'encarregar de la secció dedicada a la geografia quan el que voldria és tenir cura dels llibres d'història. I a partir d'aquí, ens parla del sistema de classificació de Dewey, de com es va fer bibliotecària, i de la seva idea de la lectura, lectors i la seva feina:
En mi oficio, ¿sabe?, no hay nada más emocionante y gratificante que juzgar la clase de persona que tienes delante, tantear sus expectativas, dar entre las estanterías con el libro que anda buscando y hacer que se encuentren. Los dos juntos, libro y lector, en el momento adecuado de la vida de cada uno, eso puede producir chispas, una llamarada, una hoguera, puede cambiar una vida. Se lo juro.
Al costat de pensaments tan bonics com aquest, però, també despatxa perles una mica més enverinades, com ara:
Al fin y al cabo, ¿qué es un americano sino un europeo que ha perdido el barco de vuelta?
O bé:
La cultura no es un placer. La cultura es un esfuerzo permanente del ser para escapar de su vil condición de primate subcivilizado.
Sincerament, a mi el llibre m'ha agradat però sense arribar-me a entusiasmar; m'ha deixat més aviat freda. No sé exactament per què, però hi ha hagut alguna cosa que no m'ha acabat d'entrar. Potser un diàleg mínim amb l'usuari m'hi hauria ajudat. De tota manera, qui es pot resistir a una portada tan deliciosa com aquesta? 

Altres opinions:

07 de febrer 2012

Recordant Dickens


Agost. Vacances. Fa calor però busco una ombra. La trobo al balcó de casa i m'assec mirant el carrer, amb les cames recolzades a la barana. De fons, se sent l'espeterneig del raig a l'aigüera i el dringar dels plats bruts, que sembla que em criden. Però no els vull escoltar: prefereixo fer els deures d'estiu de l'escola. I aleshores, com si fos un tresor, obro La pequeña Dorrit, amb cura, i em transporto a la societat victoriana. L'agüera cada vegada és més lluny i la calor, ni la sento.
Avui, vint anys més tard, remouré capses i armaris per tornar-la a trobar i homenatjar Charles Dickens en el bicentenari del seu naixement. Amb aquest apunt em sumo a la iniciativa promoguda al Bloc de l'Assumpta.

03 de febrer 2012

The joy of books

Al bloc Espai de lectura, he trobat aquest vídeo sobre què fan els llibres d'una llibreria quan tanca portes cada dia. És una stop-motion realitzada per Sean Ohlenkamp i Lisa Blonder a la llibreria Type de Toronto. Espero que us agradi.

29 de gener 2012

Mi planta de naranja lima



En Zezé és un nen de cinc anys viu com una mostela i curiós com una fura. Viu al Brasil, en un barri tan pobre que el bar del veïnat es diu Miseria y Hambre, amb uns quants germans i els seus pares. Però la situació a casa no és fàcil: el pare fa temps que no té feina i la mare treballa en una fàbrica i li queden poques hores per veure i ocupar-se dels seus fills. Però malgrat les condicions adverses, en Zezé és ple d'alegria i intenta sortir-se'n com pot: neteja botes, canta cançons pel carrer amb l'Ariovaldo o ven els seus balins. Però tot això no és suficient per contrarestar els cops que rep cada vegada que fa una barrabassada infantil a algú del barri o que diu alguna cosa que no hauria de dir. I és que ell simplement necessita algú que l'estimi, que li faci cas, que l'escolti, que no el deixi sol. I per això adopta com a millor amic un arbre, a qui bateja amb el nom de Minginho i amb qui té converses força interessants.

La història, narrada en la veu del mateix Zezé, conté moments de crueltat, però també fragments de tendresa commovedors on aflora la seva sensibilitat i el seu amor i la capacitat de raonar com un adult. En un moment en què es planteja matar al seu pare després d'una pallissa diu "Matar no quiere decir coger el revólver de Buck Jones, ¡y hacer bum! No es eso. Se mata en el corazón. Vas dejando de querer a la persona y un día se ha muerto".  I és que en Zezé es veu obligat a madurar a marxes forçades. 

No sabem fins a quin punt Mi planta de naranja lima és autobiogràfica, però sembla clar que l'autor, José Mauro de Vasconcelos (1920-1984), va recórrer als seus records, almenys pel que fa a la ubicació al barri de Bangú, a Rio de Janeiro, i a les vivències d'una família humil. Tal vegada aquesta connexió amb la realitat hagi fet que la novel·la sigui pràcticament un clàssic al Brasil, amb pel·lícula inclosa, de la qual en podeu veure un fragment en aquest vídeo.



Per últim, m'agradaria destacar un detall de l'edició que n'ha fet Libros del Asteroide. En aquests temps que sembla que s'ha perdut molt allò que se'n deia "les formes", m'ha agradat que un cop acabada la lectura, al final del llibre hi hagi aquest agraïment: 

"Desde Libros del Asterioide queremos agradecerle el tiempo que ha dedicado a la lectura de Mi planta de naranja lima. Esperamos que el libro le haya gustado y le animanos a que, si así ha sido, lo recomiende a otro lector."

Potser a algú li pot semblar antiquat, però mira, en el meu cas la jugada els ha sortit bé: aquest apunt n'és la prova.

Més opinions a:


08 de gener 2012

Homenatge a Catalunya


A mi sempre m'ha agradat la història. En realitat, jo volia ser arqueòloga, per excavar i descobrir fets del passat. Com que per circumstàncies que ara no vénen al cas em vaig dedicar a un altre àmbit, no és d'estranyar que sempre que puc dirigeixi la mirada cap a un edifici antic, escolti cançons d'una altra època o m'entretingui amb revistes d'història. Però a mi m'agrada la història en minúscules, la que expliquen els protagonistes en primera persona, la que parla de la vida quotidiana, la de la gent corrent i els seus petits fets que, encara que semblin insignificants, dibuixen una imatge viva i real del passat. Crec que a Homenatge a Catalunya George Orwell aconsegueix precisament això: que el lector s'imagini com van ser els dies de la Guerra Civil, almenys per als milicians del Partit Obrer Unificació Marxista (POUM), on ell militava.
George Orwell (1903-1950), pseudònim d'Eric Arthur Blair, va ser un escriptor britànic que, tot i tenir una condició social més aviat privilegiada, va voler viure algunes experiències en què la classe obrera era protagonista; així doncs, va conviure amb els miners del nord d'Anglaterra o va lluitar al front d'Aragó durant la Guerra Civil espanyola.
Tot i que sóc una persona tremendament pacífica (un sol crit ja em molesta), he llegit aquesta obra sobre la guerra, amb descripció de batalles, lluites i tirotejos, amb força interès. Segurament la seva visió dels fets d'aquells dies no és imparcial -en això no hi entro, no tinc prou dades per valorar-ho i, a més, qui participa en una guerra sempre pren partit- però em sembla un testimoni molt vàlid de les condicions de vida al front, especialment al bàndol republicà, i de la diversitat i ebullició d'idees llibertàries de la Barcelona dels anys trenta. Mentre el llegia no podia estar-me d'imaginar els meus avis en aquells època i em tornaven molts dels seus records.
El llibre, a més, també és un bon document històric sobre els fets del maig del 37, a Barcelona, quan es va produir una lluita entre diversos partits del bàndol republicà (socialistes, anarquistes, republicans, i comunistes). Precisament aquest 2012 farà 75 anys d'aquests enfrontaments. Amb el documental La Rambla: secrets d'un escenari (minut 08:20-10:30) podreu posar algunes imatges als fets del 37 i comprovareu que els edificis que Orwell menciona en la seva narració encara són ben drets (el Poliorama, el cafè Moka, l'edifici de la Telefònica...).



Aquests disturbis i la persecució als membres del POUM, van marcar la seva visió de la situació. Si bé en la primera part del llibre Orwell explica amb il·lusió l'arribada a Barcelona i la confraternització dels diversos grups en les files republicanes del front d'Aragó, en la segona es fa palès el desencís i arriba a afirmar: "Aquesta guerra és una entabanada com qualsevol altra". Malauradament, veig que no hem avançat gaire, ja que avui també vivim una entabanada rere l'altra o, com diu aquell, "Tot és una enganyifa dels de dalt".
Ara ja només em queda veure'n la versió cinematogràfica que va fer-ne Ken Loach l'any 1995. Inspirant-se en Homenatge a Catalunya va dirigir Terra i llibertat (Land and freedom, en el títol original). I per si algú es vol llegir l'obra, aquí teniu dos enllaços: