Recordant els Sant Jordi

Corrien els anys vuitanta i jo ja anava a l'escola, a una escola d'aquelles que ara se'n diuen "rurals" perquè hi havia dos cursos per aula. Alguns el terme rural l'apliquen a allò que és tradicional, poc innovador, allunyat de tot el que representa l'urbs: el moviment frenètic, l'estímul constant, l'obertura, la modernitat, el progrés... Doncs bé, d'aquesta escola on vaig tenir la sort de passar els meus primers deu anys dins del sistema educatiu, en tinc records molt bons i gratificants, que dubto que una escola més "urbanitzada" m'hagués pogut oferir: un pati de pedretes, que s'acabava allà on començava un camp de blat i el sorral que donava pas al bosc; un cirerer, una mimosa i dues fonts d'aigua; l'hort i els minijardins; els mestres que encara saludo pel carrer i el seu entusiasme; i els Sant Jordi. 

Il·lustració d'Iraida Llucià Bagüés extreta del bloc Poesia infantil i juvenil

No sé ben bé per què, però aquest 23 d'abril, veient la fal·lera signaturística dels lectors i els autors (o potser hauria de dir les editorials?), se m'ha fet present el record dels meus Sant Jordi escolars. Eren tot un esdeveniment, tenien de tot: escrivíem contes i poemes i els publicàvem a la revista de l'escola, la Romanalla. Hi fèiem les il·lustracions pertinents, en creàvem la portada, en fèiem les còpies, les enquadernàvem i, si mal  no recordo, les veníem i tot!

En segon lloc, llegíem una novel·la infantil o juvenil, segons l'edat, i ens preparàvem un qüestionari per a l'autor o autora. El dia convingut, l'escriptor visitava l'escola, ens reuníem tots els alumnes i li plantejàvem les preguntes que havíem acordat. Era el meu moment preferit! Després d'aquella mena d'assemblea, fèiem cua perquè ens signés l'exemplar que havíem llegit. I marxàvem a casa amb un munt d'experiències per explicar i amb la sensació d'haver pogut parlar amb qui t'havia fet somniar durant uns dies. Mercè Company, Joles Senell (Pep Albanell), Sebastià Sorribas, Josep Vallverdú, Emili Teixidor o Joaquim Carbó són alguns dels que van passar per la meva escola. Segur que en alguna caixa encara hi guardo aquestes primeres lectures.

Per últim, es feia un concurs literari. Recordo que a la placeta, davant de tot el poble, es donaven els premis i que jo era la nena més feliç del món quan n'havia rebut algun: un llibre i material escolar. Així em van fomentar el gust per la lectura. Això sí que eren Sant Jordis! 

****

Per si us ve de gust sentir una cançó escrita per al dia de Sant Jordi, aquí teniu "Els dracs no mengen vegetals", del grup 4t 1a, que us podeu descarregar gratuïtament.

Las culturas fracasadas

Les meves granes de llegir alguns dels llibres que anunciava a l'entrada Amb ganes de... es comencen a apaivagar. De moment, he llegit Las culturas fracasadas, damunt la taula hi ha El arte de volar  i tinc La tieta Mame a mig llegir. Aquesta entrada la dedico, doncs, al llibre de José Antonio Marina, l'únic dels tres sobre el qual puc opinar.

Encara no sé gaire per què, però puc dir que Las culturas fracasadas. El talento y la estupidez de las sociedades és un llibre que m'ha agradat, tot i que no acostumo a llegir assaig. Però és que el senyor Marina ho fa fàcil. Amb això no vull dir que ho hagi entès tot, al contrari! Hi ha un munt d'arguments referenciats amb la teoria filosòfica pertinent que se m'escapen i alguns conceptes que se m'han fet opacs, però és que no en sé més. Tanmateix, això no m'ha impedit seguir el raonament del que planteja, ja que en un moment o altre l'autor acaba fent-te una mena de resum amb paraules més "mundanes". O potser he entès aquests fragments perquè m'han semblat del tot aplicables a vivències del moment o conegudes. Heus aquí, doncs, alguns del fragments que he subratllat i en el que m'han fet pensar:

-Per entendre la violenta societat consumista, "El consumismo se basa en la excitación continua de deseos que no se van a poder satisfacer, lo que acaba siempre en frustración, que es la antesala de la violencia." 

-Perquè una societat gaudeixi de la intel·ligència social, postula la llei del progrés ètic: "Cuando una sociedad se libera de la pobreza extrema, de la ignorancia, del miedo, del dogmatismo y del odio tribal, su inteligencia social evoluciona hacia un sistema normativo que se caracteriza, al menos, por defender los derechos individuales, el rechazo a las desigualdades no justificadas, la participación en el poder político, las seguridades jurídicas, la racionalidad como modo de resolver conflictos, la función social de la propiedad y las políticas de ayuda". Som una societat amb aquest tipus d'intel·ligència?

-A tomb amb els darrers canvis en alguns països islàmics, "[...] los sistemas evolucionan interiormente. Por ejemplo, la evolución hacia un islam liberal y democrático sólo pueden hacerla los propios musulmanes. No se puede imponer desde fuera, porque suele producir rechazo, como los trasplantes de órganos." He trobat molt encertada la comparació final. I també m'ha transportat a aquesta realitat política el fragment següent: "[...] todo gobernante necesita contar con algún tipo de complicidad por parte del súbdito. No hay tirano solitario.'El gobernante -escribe Hartmann- no existe por sí mismo, sino en la comunidad. Como individuo no tiene ningún poder. Sólo tiene poder como representate de la voluntad de la comunidad. Éste es un poder prestado.'" Algú hauria de recordar als governants precisament aquesta provisionalitat del poder que els ha concedit la ciutadania.

-Una paradoxa dels nostres dies: "[...] viviremos cada vez más en red. He aquí un ejemplo de las contradicciones que vivimos. Queremos al mismo tiempo homogeneizarnos y diferenciarnos." Y Garner, parlant precisament dels efectes de la xarxa diu "Se reconoce que raramente, o nunca, los humanos productivos trabajan solos." La clau d'una societat intel·ligent sembla que ha de ser la cooperació.

-I la col·laboració és la solució per superar aquest estat de crisi? Saint-Éxupery diu "En la vida no hay soluciones. Sólo hay fuerzas en marcha: es preciso crearlas y entonces vendrán las soluciones." 

I si no arribem a ser mai una societat intel·ligent, quin problema hi ha? Tal vegada cap? "Problema es un obstáculo que nos corta el paso. No hay, pues, problemas si no queremos ir a ninguna parte." On volem anar nosaltres? Tenim algun objectiu? Espero que sí, a mi m'agradaria pensar que sí que hi ha algun problema en la nostra societat, perquè la nostra meta hauria de ser ser millors.

Reproducció de la ressenya publicada a Culturas, suplement

de La Voz de Galicia. Extret del bloc Casa das Letras

En resum, em sembla una bona lectura adequada per a tothom que vulgui  pensar en els nostres temps. Un llibre per llegir i, sobretot, rellegir. També podeu obtenir-ne més informació al web Creación social, que impulsa l'autor.

Fer-se gran (o més gran)

En un dia com avui, per a mi té sentit aquesta cançó: