19 d’abril 2009

104è joc literari

Heus aquí la meva participació en el 104è joc literari de J. M. Tibau proposa al seu bloc.


A vista d'ocell

Tornava a casa després d'haver sobrevolat els camps de blat que verdejaven i d'haver-me endinsat bosc enllà per aconseguir algunes llavors per alimentar-me; va ser aleshores quan la vaig veure. Al principi, a primer cop d'ull, vaig dubtar: era aquell el meu arbre de dues branques? No, no podia ser: el meu arbre de dues branques era alt i innaccessible per a una criatura com aquella; a més, al mig, en la concavitat d'unió de les bigues d'aquell pollancre, hi havia començat a construir el niu. I ara, allà, en lloc del garbuix de branquillons a mig disposar, hi havia una nena.
Vaig aterrar a l'arbre següent, amb l'esperança d'haver tingut una visió equivocada, però aquest arbre tenia cinc branques i era molt frondós. No, l'arbre de dues branques que ara també incloïa una nena era el meu, i tant!, el que jo havia escollit després de migrar des de terres més fredes.
Vaig girar cua -mai tan ben dit- i m'hi vaig plantar al davant. Em vaig veure obligat a batre fortament les ales i a piular sorollosament perquè la nineta aixequés els ulls absorts del llibre.


-Perdona, maca, però fins fa poc això era casa meva, saps? -vaig dir amb to xulesc per tal d'imposar-me a algú que amb un cop de mà podia retorçar-me el coll fins a fer-me emmudir per sempre.
-Com dius? -em va respondre sense estranyar-se ni un moment d'estar parlant amb una garsa.
-Dic que ets una usurpadora, una okupa; aquí hi havia el meu niu, els fonaments de casa meva, vaja!
-Ostres! Ho sento! -va exclamar amb un fil de veu mentre abaixava la mirada per donar permís a les galtes per tornar-se vermelles de vergonya- No me n'havia adonat. Em pensava que era un niu abandonat.
-Doncs no, preciosa. O sigui que, si no et fa res, això és propietat privada. Però... com t'hi has enfilat fins aquí dalt?
-És fàcil. Allà baix el món és tan complicat i inhumà que, quan en vull fugir, només em cal posar en dansa la imaginació i em transporto a qualsevol lloc. Sóc aquí, però mira, no em veus ara dalt d'aquell núvol en forma de col-i-flor?

12 d’abril 2009

Impressions des de la tauleta de nit


CRIATURES OBSTINADES
Aimee Bender. Traducció de Dolors Udina.
Barcelona: Club Editor, 2008

Contes imaginatius amb un un fons de realitat molt més evident del que aparenten. Especialment recomanables, El rellotge de la mort; Final de línia; Fruita i paraules; Cap de planxa; El cas del saler i la pebrera; i El primer actor.

11 d’abril 2009

Una delicatessen

Intèrprets:
Silvia Pérez, veu; Joan Díaz, piano; Giulia Valle, contrabaix; Ramón Ángel Rey, bateria.

06 d’abril 2009

En un dia com avui...

Em sembla que és el més adequat:

My Way

Hi ha dies que, mentre la son encara em surt per les orelles i se’m desprèn de la punta dels dits, passejo pel metro. Percebo que em moc a càmera lenta quan em creuo pel passadís passatgers de pas ferm que semblen tenir molt clar el seu destí. Jo, no.


Aleshores, sempre començo a sentir el nyig-nyigo d’un acordió tronat i em fa l’efecte que no és avui, sinó que visc en un altre dia, quan sonava un vals musette de fons. Però no m’aturo i, com un imant, l’acordió m’atrau i m’apressa el pas fins que aconsegueixo, de manera natural, acompassar-hi les passes. És inevitable. Sona My way, en una versió pràcticament irreconeixible, però no ho deu ser tant: algú que em passa pel costat en direcció contrària també la xiula. I llavors, de cop, just en el moment que sóc davant del músic, una fiblada fonda m’inunda i em regira. És tan sols un instant, però ha fet ferida. Estava convençuda que aquesta vegada no em passaria, que les fiblades anteriors ja m’hi havien fet crosta. Però es veu que no. I al paladar se’m forma el vers I did it my way. Llavors el pas se’m torna més segur i em veig capaç de qualsevol cosa. I did it my way. I, ingènuament, penso “avui sí, ja estic preparada”: I will do it my way. Tanmateix, sé que m’enganyo i que quan s’acabi el passadís m’hauré oblidat de la decisió. I llavors em dic que ho he d’escriure, perquè la lletra queda i el pensament és fugisser. Ho és tant que, tan bon punt he fet girar el torniquet de l’entrada del metro, ja he perdut la determinació. Ja no sento My way. Surto a la superfície i em bufeteja un aire calent que sembla l’ona expansiva d’una bomba que ha esclatat en algun punt del planeta fa tot just un segon. M’aïllo del món: ulleres de sol i auriculars. A l’Ipod hi sona