Si tu em dius vine, ho deixo tot...

Tinc al davant tres llibres: Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine, L'acabadora, i Tretze tristos tràngols. El rellotge marca 01:12 de la matinada i no sé per quin decidir-me. Al cap em ressona una cançó que apareix a L'home de la maleta: "Si tu me dices ven, lo dejo todo...". Trobo que és un senyal inequívoc del meu subconscient, una invitació a la lectura del darrer llibre de l'Albert Espinosa que, quan escric això, no sé què em depararà. Temo trobar-me amb un llibre comercial, d'aquells que es venen perquè l'autor ha tingut èxits precedents i ara viu de renda. Però, coi, l'Albert Espinosa és un paio que, inexplicablement, em cau bé. Ja li he llegit El món groc i m'agrada el que ha fet en el món audiovisual: Abuela de verano (el personatge del metge és genial), Planta 4a, Herois, No me digas que te bese porque te besaré i Polseres vermelles. Sé que el seu discurs sempre tomba i gira per allà mateix i, de vegades, m'empalaga, però li faig cas i "si tu em dius vine, ho deixo tot". 

10 dies més tard...

Acabo d'acabar la novel·la i no puc estar-me d'escriure ja el que m'ha semblat. Buf! Quina decepció! He tingut la sensació de ser davant d'un llibre suflé, la premsa l'ha inflat tant que, a parer meu, fàcilment es desinfla o, més ben dit, ha desinflat les meves expectatives. Explica la història d'un home que trenca la seva relació de parella justament el dia que rep l'encàrrec de trobar un nen que ha desaparegut de l'illa de Capri i, malgrat que no és el millor moment per buscar ningú (prou feina té ell a trobar-se a si mateix), accepta la feina. Per què? Doncs perquè de petit aquesta illa va ser molt important per a ell. I a partir d'aquí evoca les històries viscudes del passat amb dos personatges peculiars que el van forjar com a persona. En el fons, el nen desaparegut només és un pretext per poder explicar la resta. 

Tot i aquesta opinió no gaire positiva, com sempre passa en l'obra de l'Espinosa, hi ha algunes frases interessants, d'aquelles que s'apunten i sempre et fan quedar bé. Per exemple, "Aturar el món és decidir conscientment que sortiràs d'ell per millorar tu i millorar-lo. [...] Després el món et premia" o "La felicitat no existeix. Només existeix el fet de ser feliç cada dia". 

Altres opinions:

· CarmeJHuertas. Crítiques literàries
· Llegir llibres
· Els orfes del Senyor Boix

L'home de la maleta

Ara que l'estiu és a punt de fondre's, molts deveu estar fent o desfent maletes. Què més adient, doncs, que parlar de L'home de la maleta? L'home de la maleta és en Venerando, el personatge principal de la novel·la de Ramon Solsona (premi Sant Jordi 2010). En Venerando ens explica en primera persona la seva vida passada i present, marcada per la infantesa a la Casa de la Caritat, la trajectòria professional com a músic, la recerca de la seva identitat i la por a la soledat ara que és vidu i que ja té una edat. 

De fet, crec que es pot resumir el seu pensament quan afirma "Jo lo que no vull és viure sol. I encara menos morir-me sol. Els vells hi pensem molt, en aquestes coses". I per això decideix posar les seves pertinences més preuades en una maleta i anar a passar algunes temporades amb les seves tres filles. Arran d'aquestes estades, s'enfronta a tres models de família molt diferents, que el porten a comentar qüestions com l'adopció, l'homosexualitat o la vellesa amb la sinceritat dels qui s'han fet grans i els importa poc o gens el que els altres pensin de les seves opinions.

I tot això explicat amb un català incorrecte i viu, d'aquell que parlen els senyors de més de 60 anys que gasten samarreta imperi i es miren la vida amb un escuradents a la boca. Però també hi trobarem expressions i refranys oblidats (de vegades una mica posats amb calçador, tot s'ha de dir) com ara "ser un esgarrapacristos", "acabar el dia fet fosfatina" o "fer-se més llarg que la pixarada d'en Montoliu, que començava a l'hivern i acabava a l'estiu".

En resumides qüentes, que diria en Venerando, un llibre força entretingut que agradarà, especialment, als lectors de més de 50 anys. Podeu llegir-ne el primer capítol aquí.

Altres opinions:
· Nosaltres llegim
· Lo rogle de Josep M.
· Coses de la vida