—No, no —havia dit a la dependenta—, en vull un de més discret.
—Què li sembla aquest? El negre sempre fa molt elegant.
—És molt bonic, sí. Però no sé si m'escau... Vostè troba que aquestes plomes verdes no el fan massa extremat?
—Home, són la gràcia del barret. A més, no en trobarà cap altre com aquest. És una peça única.
—El cas és que m'hi trobo bé. Em fa interessant, oi?
—I tant! No s'ho pensi més, home. És com si l'hagués portat tota la vida.
I va sortir de la barreteria amb el cap cobert, ignorant que el seu enyorat Perroquet era més a prop del que es pensava.
1 comentaris:
moltes gràcies de nou per la teva participació
Publica un comentari a l'entrada