A vista d'ocell
Tornava a casa després d'haver sobrevolat els camps de blat que verdejaven i d'haver-me endinsat bosc enllà per aconseguir algunes llavors per alimentar-me; va ser aleshores quan la vaig veure. Al principi, a primer cop d'ull, vaig dubtar: era aquell el meu arbre de dues branques? No, no podia ser: el meu arbre de dues branques era alt i innaccessible per a una criatura com aquella; a més, al mig, en la concavitat d'unió de les bigues d'aquell pollancre, hi havia començat a construir el niu. I ara, allà, en lloc del garbuix de branquillons a mig disposar, hi havia una nena.
Vaig aterrar a l'arbre següent, amb l'esperança d'haver tingut una visió equivocada, però aquest arbre tenia cinc branques i era molt frondós. No, l'arbre de dues branques que ara també incloïa una nena era el meu, i tant!, el que jo havia escollit després de migrar des de terres més fredes.
Vaig girar cua -mai tan ben dit- i m'hi vaig plantar al davant. Em vaig veure obligat a batre fortament les ales i a piular sorollosament perquè la nineta aixequés els ulls absorts del llibre.
-Perdona, maca, però fins fa poc això era casa meva, saps? -vaig dir amb to xulesc per tal d'imposar-me a algú que amb un cop de mà podia retorçar-me el coll fins a fer-me emmudir per sempre.
-Com dius? -em va respondre sense estranyar-se ni un moment d'estar parlant amb una garsa.
-Dic que ets una usurpadora, una okupa; aquí hi havia el meu niu, els fonaments de casa meva, vaja!
-Ostres! Ho sento! -va exclamar amb un fil de veu mentre abaixava la mirada per donar permís a les galtes per tornar-se vermelles de vergonya- No me n'havia adonat. Em pensava que era un niu abandonat.
-Doncs no, preciosa. O sigui que, si no et fa res, això és propietat privada. Però... com t'hi has enfilat fins aquí dalt?
-És fàcil. Allà baix el món és tan complicat i inhumà que, quan en vull fugir, només em cal posar en dansa la imaginació i em transporto a qualsevol lloc. Sóc aquí, però mira, no em veus ara dalt d'aquell núvol en forma de col-i-flor?
Entrades
