La solitud dels nombres primers

Si mireu la columna de l'esquerra, veureu que fa dies hi diu que estic llegint El manuscrit de Virgili. Diríem que és una mitja veritat, ja que quan l'havia començat se'm va creuar pel camí La solitud dels nombres primers, i em va atrapar. Darrerament aquestes "intromissions" són freqüents, però mai inoportunes i sempre acaben tenint un bon resultat. El cas és que en aquesta ocasió també ha estat així: en pocs dies m'he endinsat en la vida del Mattia i l'Alice, els protagonistes creats per l'italià Paolo Giordano.

Suposo que em va atrapar des dels primers capítols, que em van semblar força cruels i que marquen de manera decisiva la vida dels personatges. L'autor ens presenta dues personalitats que, en el fons, no se saben deixar estimar. I això és senyal inequívoc que serà una història trista. Al final, acabes pensant que és una llàstima que siguin així i desitges que no et passi a tu.

Com els nombres primers, l'Alice i en Mattia són dos éssers especials, únics i irrepetibles, que només es poden comprendre i reconèixer entre ells. En resum, una bona novel·la amb la qual cadascú s'hi pot reconèixer en un moment o altre.

Maridatge musical
Si la llegiu, s'hi adiu força I am a bird now (Antony and the Johnsons)

El perfum de l'estrangera

Sentia una ombra i no eres tu.

         Et tocava una mirada, i no era meva.

Olorava una abraçada de ningú.

        Degustaves el perfum de l'estrangera.

                                              

                                               La Mirandolina, gener 2011

                                                           Imatge: Trish1380

El poder de la paraula

Aquests dies de Nadal he aprofitat per veure algunes pel·lícules. Una d'aquestes ha estat Mis tardes con Margueritte (en català, crec que l'han traduïda Els meus vespres amb la Margueritte, que tampoc no té res a veure amb el títol original, La tête en friche). Explica la història entre en Germain i la Margueritte. Ell, interpretat per Gérard Depardieu, és un home poc instruït que es defensa com pot en aquesta vida; ella, Gisèle Casadesus, una iaia encantadora i culta fascinada pels llibres. A partir d'una trobada casual en un parc, els dos personatges comencen una relació que canviarà les seves vides.
Des del meu punt de vista, la pel·lícula parla de la lectura com a eina transformadora, ja que a través de llegir-li en veu alta, la Margueritte aconsegueix que en Germain guanyi especialment autoestima i seguretat en si mateix a l'hora d'anar pel món. Però no només ho aconsegueix amb la lectura; si fos així, podria haver titulat aquesta entrada El poder de la paraula escrita; en la pel·lícula també tenen importància totes les converses entre els dos protagonistes. I no és d'estranya, ja que el director és Jean Becker, el mateix de Converses amb el meu jardiner i La fortuna de viure.
Segurament és una història naïf i poc realista, però és bonica. Se m'ocorre que potser seria un bon film per passar als centres d'ensenyament per tal de reflexionar sobre la importància de la lectura. I perquè llegiu una mica, us deixo un extracte del llibre de Marie-Sabine Roger que ha inspirat la pel·lícula. Desconec si n'hi ha la traducció al català. En castellà, l'ha publicat Duomo Ediciones.

Nit de Reis

M'ha semblat que en una nit com la d'avui era adient aquesta cançó de Glaucs:

La nit de reis
(A. Rexach J. Bardagí Ll. Alsina)

Un any per encetar

Els Pets deien en aquesta cançó que "a fora hi ha un dia a punt d'estrenar". Afortunadament, nosaltres tenim un any a punt d'estrenar. Feliç 2011!

Els Pets, Tantes coses a fer

El que toca per Nadal

Pampallugues de colors

i una neula arran de taula.

Al voltant, parents, torrons

i alegria a cada galta.

La Mirandolina, desembre 2010

Criatures extraordinàries

Quan era joveneta vaig anar un parell de vegades a passar uns dies a un poble de Castelló. Com que no hi havia gran cosa a fer, em vaig dedicar a passejar per una zona seca on (oh, sorpresa!) vaig trobar alguns fòssils. Sempre m'han agradat les coses antigues i aquella descoberta em va entusiasmar tant, que encara conservo aquells fragments de pedra. Potser per això m'ha agradat la història de Criatures extraordinàries: un relat a dues veus, les de Mary Anning i Elisabeth Philpot, que ens expliquen la seva passió pels fòssils a l'Anglaterra de principis del segle XIX. Però Tracy Chevalier no només parla de paleontologia, sinó que en fa l'excusa per fer el retrat d'una època en què el coneixement científic era cosa d'homes i era tot un atreviment que dues dones tinguessin ànsies de saber i gosessin qüestionar amb els seus descobriments el que explicava la Bíblia sobre la creació del món.
El relat, situat majoritàriament a la població de Lyme Regis, també narra la història d'amistat (esquitxada en alguns moments per certa gelosia) entre les dues protagonistes. Malgrat ser d'estrats socials diferents, la relació entre M. Anning i E. Philpot és sòlida, ja que totes dues comparteixen objectius. Chevalier es basa en la vida real d'aquestes dues pioneres per construir una novel·la en què no passen grans coses, però on cada fòssil descobert és un pas més cap a una nova manera d'entendre el món.
El títol (des del meu punt de vista molt més encertat en la versió catalana que no pas en la castellana, Las huellas de la vida) suposo que es refereix als sorprenents ictiosaures i plesiosaures que troben aquestes dues dones; al meu entendre, però, també fa l'ullet a les curioses i intel·ligents protagonistes, que van ser dues dones tan extraordinàries per a l'època com la descoberta d'espècimens desconeguts.


Maridatge musical
Si us animeu a llegir la novel·la, us recomano que ho feu escoltant aquestes peces, escrites aproximadament en l'època en què s'esdevé la història:
John Field (1782-1837), Piano concertos, núm. 2 i 4
John Field (1782-1837), Nocturnes