No sé quin és el teu cas, però a mi sempre m'ha fet peneta deixar un llibre a mitges, tal vegada perquè pensava que havia de ser capaç d'entendre'l, de no avorrir-me amb la lectura; si l'abandonava, tenia la sensació que el llibre m'havia vençut a mi o que jo no estava a l'alçada de la lectura i això, no ho amago, em feia ràbia. Però a mesura que et vas fent gran, t'adones que el temps s'escurça i que s'ha d'invertir bé; és a dir, que amb la quantitat de llibres que hi ha, si no pots continuar amb el que tens entre mans, val més abandonar-lo. I a tomb de tot això parla l'article que et recomano. Es tracta de "¿Leer o no leer?", que va aparèixer el 29 d'octubre al suplement Estilos, de La Vanguardia. Així doncs, tu ets dels que els deixes a mitges?
La delicadesa (Barcelona: La Magrana, 2011)és una novel·la escrita pel francès David Foekinos i ha estat la meva darrera lectura. És un llibre d'aquells que passen bé, que és agradable, com un vi que acompanya un àpat però sense sobresortir-ne. I tot i que crec que la discreció és sovint una gran virtut, en el cas d'aquesta novel·la em sembla que és un gran defecte. M'explico: és una història sense gran cosa de particular que, a mi, m'ha semblat que ratllava la mediocritat.
Foekinos ens explica la història de la Nathalie, una noia guapeta que troba la parella perfecta i que, inesperadament, la perd. Però aquesta noia guapeta té la sort de tornar a trobar l'amor de la seva vida en un antiheroi en tota regla. Com veieu és una història romàntica que reprodueix un dels arguments més gastats del món: una guapa vídua s'enamora d'algú que fins a aquell moment era absolutament invisible. De fet, quan encara no havia arribat a la cinquantena de pàgines llegides, ja em vaig imaginar que era davant d'una d'aquelles pel·lis romàntiques de diumenge a la tarda: la Julia Roberts o la Helen Hunt feien de Nathalie enamorant-se d'un paio tipus Jack Black.
I no sé gaire què més dir-ne perquè no hi he trobat ni suc ni bruc. Tal vegada el toc més original sigui la intercalació d'alguns capítols brevíssims que amplien alguna referència de les pàgines anteriors (la lletra d'una cançó, una recepta de cuina...). Això sí: ofereix algunes frases boniques per guardar a la llibreta de frases boniques; per exemple "Cal haver viscut durant anys en el no-res per entendre com de sobte una possibilitat et pot fer por". O aquesta altra, amb la qual entendrireu a qui la dediqueu: "Hi ha persones formidables que no coneixem en el moment adequat. I hi ha persones que són formidables perquè les coneixem en el moment adequat". En resum, si et va agradar Alguna cosa per recordar, també t'agradarà La delicadesa.
Un dia (no recordo exactament qui) em va recomanar i Kafka a la platja. I jo me'l vaig comprar, el vaig deixar aparcat al prestatge durant uns mesos i ara, finalment, l'he llegit. Però si us he de ser sincera, no sé gaire què he llegit, perquè em sembla una anada d'olla considerable que m'ha deixat una mica perplexa.
Haruki Murakami planteja la història de dos personatges, en Kafka Tamura i en Nakata, que a priori no tenen res a veure. L'un, un adolescent que fuig de casa amb el desig de fer-se més fort i allunyar-se del seu pare. L'altre, un vell que s'ha tornat analfabet però que ha adquirit capacitats extraordinàries, com ara parlar amb gats o predir fenòmens estranys.
A mesura que avança la narració, l'autor deixa anar uns fils invisibles que teixeixen una història més complexa del que inicialment semblava i que, a poc a poc, faran convergir els dos personatges, sense que mai s'acabin trobant. Aquestes pistes, a més, tenen la virtut d'aparèixer quan la història sembla que decau i fan que t'hi mantinguis enganxada en lloc d'abandonar la lectura.
Però tot el que passa és certament surrealista. L'escriptor japonès juga (o almenys a mi és el que em sembla) amb la idea d'un món paral·lel a la realitat, a cavall entre el passat, el present i el futur, on qualsevol esdeveniment i personatge, per estrany que sigui, hi encaixa amb una certa naturalitat. Tal vegada per això en algun moment aquesta dualitat m'ha recordat l'Alícia i les seves aventures al País de les Meravelles.
Si hagués de dir quin és el tema de la novel·la, potser em decantaria per la recerca de la identitat individual, ja que tots els personatges busquen ser algú, busquen ser com eren, busquen trobar-se bé tal com són o busquen ser una persona nova. El que sí que m'ha quedat clar és que en Kafka Tamura s'enfronta al seu destí, a la seva maledicció, a les seves pors i als seus interrogants i troba les respostes en allò prohibit fins a acabar l'última etapa del seu viatge en un bosc que, com si li permetés culminar un ritual d'iniciació, li obre les portes a l'edat adulta.
En resum, un llibre complex i diferent que, gràcies a la barreja d'elements, pot agradar tant als amants de la ciència-ficció com als lectors de novel·les romàntiques i, fins i tot, als que prefereixen històries amb un punt d'erotisme.
Acabo amb un fragment que m'ha fet pensar: "Assegut sota aquest cel brillant, em torna a assaltar una por intensa. El cor se m'accelera i em costa respirar. Tot i viure sota tots aquests estels, no m'havia fixat mai en la seva existència. No hi havia pensat mai. I no tan sols en els estels. Quantes coses hi ha al món en què no m'he fixat mai? Quantes coses que no conec? Em sento desesperadament impotent. Per molt lluny que me'n vagi mai no em podré escapar d'aquesta impotència."
Si voleu llegir una cosa poc convencional, ja ho sabeu: Kafka us espera a la platja. I perquè us ambienteu si no l'heu llegit o el recordeu si ja ho heu fet, aquí teniu aquest vídeo:
Quina llàstima que ja hagi acabat la lectura de L'acabadora. M'ha agradat tant... La història i la manera de narrar-la -de vegades directa, de vegades subtil- m'han captivat.
Abans de comprar-me aquesta novel·la, no en sabia res: no coneixia l'autora (Michela Murgia), no sabia de què anava i no n'havia llegit cap ressenya. He de reconèixer que simplement la vaig escollir per la fotografia de la coberta. La imatge de la nena somrient i innocent, feliç traginant un càntir i una galleda en un paisatge que sembla una platja i una mà en primer terme, poc nítida, que sembla que la crida o que et demana que hi vagis, em van seduir.
No m'agradaria desvetllar grans coses sobre la història, però espero temptar-vos dient que està ambientada a la Sardenya dels anys cinquanta i que parla de la vida i la mort, de la tradició, dels silencis i les mirades, de la maternitat, del sentiment de pertinença, de la dignitat, dels amors... de tots els amors.
I amb una prosa senzilla però rica, Michela Murgia deixa anar perles com aquestes: "Ja tenia prou món per saber que la paraula heroi era el masculí singular de la paraula viudes". O bé, "Si l'astúcia, la força i la intel·ligència es podien vèncer amb les mateixes armes, l'estupidesa no tenia pitjor enemic que ella mateixa". I també "[...] quan van mal dades hi ha qui s'estima més fer-se creient abans que fort". I encara: "Les culpes, com les persones, comencen a existir si algú se n'adona."
En resum, no m'estranya que la novel·la hagi guanyat a Itàlia els premis Mondello i Campiello ja que és una obra per llegir i, sobretot, rellegir. Altament recomanable.
Per si en voleu fer un tast, aquí us deixo el primer capítol (extret del web de Proa), que podeu llegir mentre escolteu música tradicional sarda com aquesta:
Tinc al davant tres llibres: Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine,L'acabadora, i Tretze tristos tràngols. El rellotge marca 01:12 de la matinada i no sé per quin decidir-me. Al cap em ressona una cançó que apareix a L'home de la maleta: "Si tu me dices ven, lo dejo todo...". Trobo que és un senyal inequívoc del meu subconscient, una invitació a la lectura del darrer llibre de l'Albert Espinosa que, quan escric això, no sé què em depararà. Temo trobar-me amb un llibre comercial, d'aquells que es venen perquè l'autor ha tingut èxits precedents i ara viu de renda. Però, coi, l'Albert Espinosa és un paio que, inexplicablement, em cau bé. Ja li he llegit El món groc i m'agrada el que ha fet en el món audiovisual: Abuela de verano(el personatge del metge és genial), Planta 4a, Herois, No me digas que te bese porque te besaré i Polseres vermelles. Sé que el seu discurs sempre tomba i gira per allà mateix i, de vegades, m'empalaga, però li faig cas i "si tu em dius vine, ho deixo tot".
10 dies més tard...
Acabo d'acabar la novel·la i no puc estar-me d'escriure ja el que m'ha semblat. Buf! Quina decepció! He tingut la sensació de ser davant d'un llibre suflé, la premsa l'ha inflat tant que, a parer meu, fàcilment es desinfla o, més ben dit, ha desinflat les meves expectatives. Explica la història d'un home que trenca la seva relació de parella justament el dia que rep l'encàrrec de trobar un nen que ha desaparegut de l'illa de Capri i, malgrat que no és el millor moment per buscar ningú (prou feina té ell a trobar-se a si mateix), accepta la feina. Per què? Doncs perquè de petit aquesta illa va ser molt important per a ell. I a partir d'aquí evoca les històries viscudes del passat amb dos personatges peculiars que el van forjar com a persona. En el fons, el nen desaparegut només és un pretext per poder explicar la resta.
Tot i aquesta opinió no gaire positiva, com sempre passa en l'obra de l'Espinosa, hi ha algunes frases interessants, d'aquelles que s'apunten i sempre et fan quedar bé. Per exemple, "Aturar el món és decidir conscientment que sortiràs d'ell per millorar tu i millorar-lo. [...] Després el món et premia" o "La felicitat no existeix. Només existeix el fet de ser feliç cada dia".
Ara que l'estiu és a punt de fondre's, molts deveu estar fent o desfent maletes. Què més adient, doncs, que parlar de L'home de la maleta? L'home de la maleta és en Venerando, el personatge principal de la novel·la de Ramon Solsona (premi Sant Jordi 2010). En Venerando ens explica en primera persona la seva vida passada i present, marcada per la infantesa a la Casa de la Caritat, la trajectòria professional com a músic, la recerca de la seva identitat i la por a la soledat ara que és vidu i que ja té una edat.
De fet, crec que es pot resumir el seu pensament quan afirma "Jo lo que no vull és viure sol. I encara menos morir-me sol. Els vells hi pensem molt, en aquestes coses". I per això decideix posar les seves pertinences més preuades en una maleta i anar a passar algunes temporades amb les seves tres filles. Arran d'aquestes estades, s'enfronta a tres models de família molt diferents, que el porten a comentar qüestions com l'adopció, l'homosexualitat o la vellesa amb la sinceritat dels qui s'han fet grans i els importa poc o gens el que els altres pensin de les seves opinions.
I tot això explicat amb un català incorrecte i viu, d'aquell que parlen els senyors de més de 60 anys que gasten samarreta imperi i es miren la vida amb un escuradents a la boca. Però també hi trobarem expressions i refranys oblidats (de vegades una mica posats amb calçador, tot s'ha de dir) com ara "ser un esgarrapacristos", "acabar el dia fet fosfatina" o "fer-se més llarg que la pixarada d'en Montoliu, que començava a l'hivern i acabava a l'estiu".
En resumides qüentes, que diria en Venerando, un llibre força entretingut que agradarà, especialment, als lectors de més de 50 anys. Podeu llegir-ne el primer capítol aquí.
Tombant per aquí i clicant per allà, des del Còmic Joves Emprenedors Socials (que podeu llegir en català i en castellà) he anat a petar al Cuaderno de Sol. Aquest quadern recull en imatges les impressions del dibuixant Enrique Flores durant els dies de les concentracions del moviment del 15M a la plaça del Sol de Madrid. Us el deixo aquí perquè hi feu un cop d'ull. Són més de 100 pàgines il·lustrades.
I si us ha agradat, podeu veure més quaderns amb il·lustracions dels seus viatges al web 4Ojos, que comparteix amb la també dibuixant Antonia Santolaya, o a Youtube. Gaudiu-ne!
Per cert, coneixeu algun quadern similar referent a la plaça de Catalunya?
Entrades
