23 de setembre 2008

L'amor etern

N'hi ha que creuen en l'amor etern. Pobrets! No hi ha mentida més gran que aquesta. Comprovem-ho:

etern Que no té principi ni fi, de duració infinita. (DIEC)

Si acceptem que aquesta n'és la definició, un amor etern és absolutament incompatible amb els que suposadament l'han de sentir: els éssers vius. I és que precisament els éssers vius sí que tenen principi i fi (per això ara som vius i d'aquí a quatre dies som morts). Aleshores, qui coi s'ho va treure de la màniga? Perquè va ser llest, eh, tot i que l'amor etern no pugui existir en aquest planeta, ha estat una mentida exitosa, no trobeu?
Però encara hi ha una cosa millor i totalment rocambolesca: la vida eterna! De què, moreno? No crec que hi hagi cap altra parella de paraules que es repel•leixin tant quan són de costat. Si la vida fos eterna, en diríem eternitat, crec. I aleshores, en lloc de dir "Com va la vida?" preguntaríem coses com ara "Com va l'eternitat?" i diríem "Hola, eternitat meva o "quina eternitat de merda!". I si pensar "Quina vida de merda!" ja espanta, no us dic res si pensem en "eternitat".

PD. Aquest text l'he escrit en plenes facultats mentals i sense ajuda de substàncies diferents de l'àcid acetilsalicílic.

3 comentaris:

Unknown ha dit...

M'encanta, Mirandoli! hehehe... que amor ni que polles!

Unknown ha dit...

Aquesta és l'actitud positiva que tant ens agrada de tu! He, he, he!

Te de llimona ha dit...

Doncs ara faré d'advocada del diable (o dels tontus he, he). Què me'n dius d'aquells poemes d'Ausiàs March que parlen de l'amor després de la mort? "Amor se perd entre gens per absença, mas per la mort la mia amor no fina"... No és això amor etern? Amor després de la mort? he, he.. Clar que allò era poesia, i del segle XV. Snif, que tot és finit... però que bonic que és quan et penses que no ho és i vols que allò duri per sempre...

PS: no estic enamorada.