
Em pregunto, però, si la meva eixutesa tàctil no és res més que el comportament “normal” davant de certes actituds edulcorades en excés. M’explico: tants petons quan una queda per fer un cafè amb els amics, quan tornes a veure els companys de feina després de les vacances, quan et trobes algun conegut pel carrer… no pot comportar altra cosa que una devaluació del petó i l’abraçada. Ja ho diuen les teories econòmiques: el valor d’un bé s’abarateix quan l’oferta augmenta.
Per això, les abraçades que la gent va repartint amb certa alegria (sobretot perquè són una de les poques coses gratuïtes que encara ens queda als humans) fan que em pregunti quin valor tenen els de debò: les que són profundament sentides, les que duren més de tres segons, les que realment són necessàries i reconfortants. Aquelles en què no voldries separar-te de l’altre. Per a mi, aquestes són les que valen. Les altres són una mera evolució de l’hola i l’adéu, absolutament prescindibles.
Per als qui sigueu partidaris de l’abraçada lliure, us deixo aquest vídeo i un web, potser hi trobareu la vostra filosofia de vida.

PD. Una abraçada ben forta i un petó enorme! =:-D