24 de desembre 2008

La banalització de l'abraçada

En aquestes dates nadalenques, la gent s’abraça o fa que t’abracis amb certa freqüència. L’objectiu és felicitar-te les festes o acomiadar-se abans d’uns dies de vacances. A mi no em solen agradar aquesta mena d’actes. Tot i que jo respecto qui ho fa, jo no sóc gaire donada a abraçar i petonejar. En general, el contacte físic no és sant de la meva devoció. Podríem dir que, en aquest sentit, sóc més aviat asprota.



Em pregunto, però, si la meva eixutesa tàctil no és res més que el comportament “normal” davant de certes actituds edulcorades en excés. M’explico: tants petons quan una queda per fer un cafè amb els amics, quan tornes a veure els companys de feina després de les vacances, quan et trobes algun conegut pel carrer… no pot comportar altra cosa que una devaluació del petó i l’abraçada. Ja ho diuen les teories econòmiques: el valor d’un bé s’abarateix quan l’oferta augmenta.

Per això, les abraçades que la gent va repartint amb certa alegria (sobretot perquè són una de les poques coses gratuïtes que encara ens queda als humans) fan que em pregunti quin valor tenen els de debò: les que són profundament sentides, les que duren més de tres segons, les que realment són necessàries i reconfortants. Aquelles en què no voldries separar-te de l’altre. Per a mi, aquestes són les que valen. Les altres són una mera evolució de l’hola i l’adéu, absolutament prescindibles.

Per als qui sigueu partidaris de l’abraçada lliure, us deixo aquest vídeo i un web, potser hi trobareu la vostra filosofia de vida.



PD. Una abraçada ben forta i un petó enorme! =:-D

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Doncs jo t'envio una abraçada ben forta, ni que sigui per "xinxar-te" una mica. ;P
Rondines com el meu avi. Justament va dir el mateix que tu el dia de Nadal, que què era això de fer-se tants petons.;P

Mònica

Abellot Groc ha dit...

Jo també t'envio una abraçada. Tot i que... penso com tu.

:-)

Mar ha dit...

Una abraçada, Mirando! Doncs jo no hi estic gens d'acord; no hi ha res més bonic que tocar-se.

Te de llimona ha dit...

Hola, Mirandolina,
He llegit això potser massa tard i, després del fervor del Nadal que tan poc m'agrada, ara potser donaré una visió diferent del que t'hauria dit aleshores. A veure, jo sóc una persona més aviat esquerpa i no sóc gens de tocar ni de petonejar. Però, et diré una cosa: a mi els rituals de fer-se petons o d'abraçar-se amb els amics i coneguts o quan et presenten algú, no em semblen pas malament. Em semblen acostaments que ajuden a trencar el gel i a fer més proper l'altre, encara que només sigui per uns segons.
O sigui, que endavant petons i abraçades!