My Way

Hi ha dies que, mentre la son encara em surt per les orelles i se’m desprèn de la punta dels dits, passejo pel metro. Percebo que em moc a càmera lenta quan em creuo pel passadís passatgers de pas ferm que semblen tenir molt clar el seu destí. Jo, no.


Aleshores, sempre començo a sentir el nyig-nyigo d’un acordió tronat i em fa l’efecte que no és avui, sinó que visc en un altre dia, quan sonava un vals musette de fons. Però no m’aturo i, com un imant, l’acordió m’atrau i m’apressa el pas fins que aconsegueixo, de manera natural, acompassar-hi les passes. És inevitable. Sona My way, en una versió pràcticament irreconeixible, però no ho deu ser tant: algú que em passa pel costat en direcció contrària també la xiula. I llavors, de cop, just en el moment que sóc davant del músic, una fiblada fonda m’inunda i em regira. És tan sols un instant, però ha fet ferida. Estava convençuda que aquesta vegada no em passaria, que les fiblades anteriors ja m’hi havien fet crosta. Però es veu que no. I al paladar se’m forma el vers I did it my way. Llavors el pas se’m torna més segur i em veig capaç de qualsevol cosa. I did it my way. I, ingènuament, penso “avui sí, ja estic preparada”: I will do it my way. Tanmateix, sé que m’enganyo i que quan s’acabi el passadís m’hauré oblidat de la decisió. I llavors em dic que ho he d’escriure, perquè la lletra queda i el pensament és fugisser. Ho és tant que, tan bon punt he fet girar el torniquet de l’entrada del metro, ja he perdut la determinació. Ja no sento My way. Surto a la superfície i em bufeteja un aire calent que sembla l’ona expansiva d’una bomba que ha esclatat en algun punt del planeta fa tot just un segon. M’aïllo del món: ulleres de sol i auriculars. A l’Ipod hi sona