28 de gener 2011

La solitud dels nombres primers

Si mireu la columna de l'esquerra, veureu que fa dies hi diu que estic llegint El manuscrit de Virgili. Diríem que és una mitja veritat, ja que quan l'havia començat se'm va creuar pel camí La solitud dels nombres primers, i em va atrapar. Darrerament aquestes "intromissions" són freqüents, però mai inoportunes i sempre acaben tenint un bon resultat. El cas és que en aquesta ocasió també ha estat així: en pocs dies m'he endinsat en la vida del Mattia i l'Alice, els protagonistes creats per l'italià Paolo Giordano.
Suposo que em va atrapar des dels primers capítols, que em van semblar força cruels i que marquen de manera decisiva la vida dels personatges. L'autor ens presenta dues personalitats que, en el fons, no se saben deixar estimar. I això és senyal inequívoc que serà una història trista. Al final, acabes pensant que és una llàstima que siguin així i desitges que no et passi a tu.
Com els nombres primers, l'Alice i en Mattia són dos éssers especials, únics i irrepetibles, que només es poden comprendre i reconèixer entre ells. En resum, una bona novel·la amb la qual cadascú s'hi pot reconèixer en un moment o altre.

Maridatge musical
Si la llegiu, s'hi adiu força I am a bird now (Antony and the Johnsons)

4 comentaris:

Dona invisible ha dit...

Sembla una història d'amor passional, d'una relació vampiresca, d'un amor tan fort que fa mal... com a mínim és la impressió que fa.
Me l'apunto, aviam si la puc comprar per l'amazon!
Bon cap de setmana!

LaMirandolina ha dit...

Doncs sí, Dona Invisible, és un amor que fa mal, però tal vegada sigui perquè és entre dos éssers molt ferits. No sé si diria que és una relació vampiresca (no hi entenc, de vampirs, jo!) però sí que té com una mena de fils invisibles terriblement resistents que lliga els protagonistes.

miu ha dit...

LaMirandolina, totalment d'acord amb el teu post... és ben bé que no es deixen estimar... una llàstima, en més d'una ocasió vindria de gust sacsejar-los una miqueta per tal que reaccionessin, oi? Es com si s'haguessin rendit de ben petits per no ser mereixedors de felicitat...

LaMirandolina ha dit...

Miu, coincideixo amb tu quan dius que de vegades els sacsejaries una miqueta. Ben pensat, a la vida real també hi ha gent a qui vindria de gust fer reaccionar, oi?