Moltes de les entrades que faig en aquest bloc són per comentar lectures més o menys recents. Aquesta és, en canvi, per parlar dels darrers llibres que friso per llegir.
Amb l'adorable La voz dormida, aquesta autora extremenya em va captivar (llàstima que ens deixés l'any 2003). Espero que també ho faci amb aquesta altra novel·la sobre la incomunicació en la parella. De moment, el fragment inicial ja m'ha agradat.
Còmic italià que alguns consideren que és la nova Mafalda. L'illa de llibres en fa un comentari que promet. El personatge diu coses tan encertades a parer meu com aquesta: "El desordre et permet tenir alguna esperança. L'ordre, cap."
Las culturas fracasadas (José Antonio Marina | Anagrama)
I més fracassos, en aquest cas l'anàlisi del talent i l'estupidesa de les societats a càrrec de J. A. Molina. Fullejant-ne les primeres pàgines hi trobo: "¿Cómo es posible que sucediera el horro nazi en una nación culta, desarrollada y refinada? [...] ¿Por qué si somos tan inteligentes hacemos tantas estupideces? [...] "¿Cómo podríamos liberarnos de la estupidez colectiva y llegar a ser sociedades más inteligentes?" Per pensar-hi.
El arte de volar (Antonio Altarriba / Kim | Edicions de Ponent)
Un altre còmic, que ha rebut diversos premis. Parteix del suïcidi del pare de l'autor l'any 2001 per explicar la història de tots aquells que anhelaven un món més just. I tot això amanit amb els dibuixos de Kim.
La tieta Mame (Patrick Dennis | Quaderns Crema)
Em va agradar el fragment que vaig llegir gràcies al programa "Tasta'm" de la campanya "Llegir ens fa més lliures", que va posar en marxa la Generalitat de Catalunya. Si a això hi afegim la recomanació del llibreter, com em puc resistir a viure les aventures d'un nen dels anys vint que es queda orfe i passa a ser educat per una tieta amb una visió poc convencional de la vida?
Ara la qüestió és: per quin de tots aquests continuo la lectura? Difícil, amb tanta varietat...
5 comentaris:
A les tauletes de nit i la taula d'estudi, al costat de la butaca, a l'armari del lavabo... m'hi he acostumat, com tu, a tenir llibres de tots els gèneres, sempre a punt per proporcionar-me el plaer de la lectura, interior o, com en el cas de la poesia, en veu baixa.
Alguns no els llegiré, però m'agrada que formin part del decorat de la meva vida.
Presentes amb molta cura els llibres. Em quedo amb el de la Dulce Chacón, poeta filla de poeta. De fet, el seu pare encara recita amb casi 80 anys, desprès d'haver-la vist morir.
Això m'ha fet recordar un bellísim poema de l'Amalia Bautista:
"Al cabo, son muy pocas las palabras
que de verdad nos duelen, y muy pocas
las que consiguen alegrar el alma.
Y son también muy pocas las personas
que mueven nuestro corazón, y menos
aún las que lo mueven mucho tiempo.
Al cabo, son poquísimas las cosas
que de verdad importan en la vida:
poder querer a alguien, que nos quieran
y no morir después que nuestros hijos".
Endavant amb la lectura Mirandolina!
Gràcies pels versos, Ignasi. Són molt bonics. I gràcies per descobrir-me que la Dulce Chacón també era poeta! Ho desconeixia. Alguna recomanació al respecte?
Brillants recomanacions, crec que també em quedaria amb la Dulce Chacon, tot i que el darrer que cites fa moooolt bona pinta. No sabia que t'agradessin també els còmics.
Doncs això, a llegir!
No puc dir que sigui alegre, però venint de l'entrada de DI...
Dulce Chacón
Después del accidente
Despierta, amor,
¿qué es esa palidez?
Nunca has dormido así.
Despierta,
dormir sólo es letargo,
un caparazón sin prisa,
hacia dentro,
inmóvil.
...y ayer me dijiste hasta mañana.
¿Por qué tienes afilada la nariz?
Despierta,
no insistas en esa quietud.
Abrázame otra vez.
Si et ve de gust bona poesía, avui et recomananaria a Amalia Bautista i Joan Margarit.
Però hi han tants versos esperant...
Molt bonics aquests versos de la Dulce Chacón. Me'ls guardo. No saps mai quan es poden necessitar.
Publica un comentari a l'entrada