En Zezé és un nen de cinc anys viu com una mostela i curiós com una fura. Viu al Brasil, en un barri tan pobre que el bar del veïnat es diu Miseria y Hambre, amb uns quants germans i els seus pares. Però la situació a casa no és fàcil: el pare fa temps que no té feina i la mare treballa en una fàbrica i li queden poques hores per veure i ocupar-se dels seus fills. Però malgrat les condicions adverses, en Zezé és ple d'alegria i intenta sortir-se'n com pot: neteja botes, canta cançons pel carrer amb l'Ariovaldo o ven els seus balins. Però tot això no és suficient per contrarestar els cops que rep cada vegada que fa una barrabassada infantil a algú del barri o que diu alguna cosa que no hauria de dir. I és que ell simplement necessita algú que l'estimi, que li faci cas, que l'escolti, que no el deixi sol. I per això adopta com a millor amic un arbre, a qui bateja amb el nom de Minginho i amb qui té converses força interessants.
La història, narrada en la veu del mateix Zezé, conté moments de crueltat, però també fragments de tendresa commovedors on aflora la seva sensibilitat i el seu amor i la capacitat de raonar com un adult. En un moment en què es planteja matar al seu pare després d'una pallissa diu "Matar no quiere decir coger el revólver de Buck Jones, ¡y hacer bum! No es eso. Se mata en el corazón. Vas dejando de querer a la persona y un día se ha muerto". I és que en Zezé es veu obligat a madurar a marxes forçades.
No sabem fins a quin punt Mi planta de naranja lima és autobiogràfica, però sembla clar que l'autor, José Mauro de Vasconcelos (1920-1984), va recórrer als seus records, almenys pel que fa a la ubicació al barri de Bangú, a Rio de Janeiro, i a les vivències d'una família humil. Tal vegada aquesta connexió amb la realitat hagi fet que la novel·la sigui pràcticament un clàssic al Brasil, amb pel·lícula inclosa, de la qual en podeu veure un fragment en aquest vídeo.
Per últim, m'agradaria destacar un detall de l'edició que n'ha fet Libros del Asteroide. En aquests temps que sembla que s'ha perdut molt allò que se'n deia "les formes", m'ha agradat que un cop acabada la lectura, al final del llibre hi hagi aquest agraïment:
"Desde Libros del Asterioide queremos agradecerle el tiempo que ha dedicado a la lectura de Mi planta de naranja lima. Esperamos que el libro le haya gustado y le animanos a que, si así ha sido, lo recomiende a otro lector."
Potser a algú li pot semblar antiquat, però mira, en el meu cas la jugada els ha sortit bé: aquest apunt n'és la prova.
Més opinions a:
Entrades
5 comentaris:
M’ha deixat encuriosida el llibre, miraré de trobar-lo. I m’ha impactat moltíssim el trosset que has triat “matar en el corazón”.
Tens raó, a vegades els petits detalls, com aquest agraïment al final del llibre, són els que et queden i serveixen per compartir i alguna cosa més. Gràcies.
Quadern de mots, no sé si ha estat cosa de l'agraïment al final del llibre, però el cas és que ja he comprat un altre títol d'aquesta editorial.
Impressionant el vídeo que has posat, i la història és d'aquelles que t'arriben, pel que expliques.
La cita sobre el fet de matar al cor algú no saps com la faig meva... I és tan veritat!
Tu no deies que ara no llegies literatura? ;-)
Seguim llegint!
Sembla que deu ser un llibre molt dur. M'ha agradat el trosset de pel·lícula. Gràcies per la recomanació. Me l'apunto!
Dona invisible, això de no llegir literatura, ehem, diguem que en llegeixo menys i que de tant en tant la combino amb alguns assajos.
Lluna, si t'ha agradat el vídeo, crec que al Youtube en pots trobar més fragments o, directament, buscar la pel·lícula sencera.
Publica un comentari a l'entrada