Estius d'infantesa

Ara que ja em començo a fer gran i ja fa temps que parlo amb els companys i companyes de generació dels dibuixos que vèiem quan érem petits, dels gelats que ens menjàvem, de les cançons que ens agradaven o dels jocs a què jugàvem, m'ha semblat una bona idea compartir aquest vídeoclip de Delafé y Las Flores Azules. Es tracta de "1984", una oda als estius dels vuitanta amb un munt de referents i una estètica molt adient. Potser els meus estius d'infantesa no eren exactament així, però me'ls recorda força.

1984, de Delafé y las flores azules

El caçador d'estels

Fa tot just un any, llegia Mil sols esplèndits i, com si aquest juliol fos una repetició de l'anterior, també he dedicat estones lectores a un altre llibre de Khaled Hosseini (Kabul, 1965): El caçador d'estels. Ambientat igualment a l'Afganistan, la novel·la ens explica la història de dos nens inseparables de petits que la culpa i la por acaben portant-los per dos camins molt diferents.

Jo no sóc de les de llagrimeta fàcil, però en alguns passatges he de confessar que he estat a punt de treure el mocador. I tot això sense que em semblés una història ensucrada; al contrari: hi ha escenes molt dures que m'han quedat a la retina. 

Tot i que aquesta novel·la no sigui una novetat editorial, si no l'heu llegida us la recomano per a aquest estiu. Transmet alguns valors que de vegades sembla que s'estan perdent, com ara la lleialtat i el perdó. I per als qui no sigueu lectors, en podeu veure la versió cinematogràfica. Aquest n'és el tràiler:

Cometas  en el cielo per elseptimoarte

No em deixis mai

Vaig arribar un dia a casa i a la tele feien "Días de cine". Mentre sopava, parlaven de les estrenes de la setmana. Una d'aquestes estrenes era "Nunca me abandones". La història em va semblar interessant i vaig pensar que podria estar bé: la vida d'uns adolescents en una mena d'orfenat anglès, que no ho acaba de ser ben bé. Em vaig dir que l'aniria a veure al cine, però com m'acostuma a passar, al final no ho vaig fer. 

Unes setmanes més tard, mentre passejava entre les piles de llibres d'una llibreria, vaig veure que hi havia la novel·la. Bé, de fet, que la pel·líncula estava basada en aquest títol de Kazuo Ishiguro. La persona que m'acompanyava em va dir que era un llibre fantàstic i, refiant-me del seu criteri literari, quan va arribar Sant Jordi me'n vaig comprar la versió en català, publicada per La Butxaca.

No sé si ha estat cosa meva o del llibre, però m'ha ben decebut. No li he trobat el què: no he connectat gens amb la història ni amb els personatges, persones clonades com pollastres de granja per ser donants. Els protagonistes, les seves actituds i tot allò que els passa m'han semblat molt infantils i crec que es podria haver aprofundit molt més en el tema. Ha estat d'aquells llibres que, mentre el llegia pensava: "No sé pas per què perds el temps en aquesta lectura, amb la quantitat de llibres interessants que hi ha!".

Potser alguns trobareu que el llibre val la pena i que la història és genial. Jo  que me n'alegro, però a mi no m'ho ha semblat. Per a mi, sense cap mena de dubte, és una novel·la completament prescindible. I perquè no tingueu només un punt de vista, us deixo l'enllaç a d'altres comentaris:

· Jordi Romero: els llibres que he llegit

· El Kraken

· Racó per llegir

Ah! Per cert, una cosa que em fa molta ràbia és que les cobertes dels llibres dels quals se n'ha fet una pel·lícula estiguin il·lustrades amb imatges dels actors. No trobeu que coarten la imaginació del lector?

La tieta Mame

Com havia dit no fa gaire, La tieta Mame em tenia ocupada des de feia uns dies. És indubtable qui és la protagonista de la història: el títol i la portada del llibre ho deixen ben clar. I és que la tieta Mame és una dona generosa, moderna, excèntrica, capriciosa i lliure que s'ha de fer càrrec del seu nebodet Patrick quan es queda orfe. Si situem aquesta relació als Estats Units dels anys vint en un entorn de família adinerada i hi afegim un conjunt de situacions divertides i esperpèntiques, el resultat és una novel·la simpàtica que et fa somriure en diversos moments amb un ritme que no decau. A parer meu, el capítol més divertit és "La tieta Mame i la crida a les armes", on un grup de marrecs sotmeten la protagonista a entremaliadures dignes de Daniel el Trapella.

Desconec si retrata la vida de l'autor, Edward Everett Tanner II, però si tenim en compte que usa com a pseudònim el mateix nom que el protagonista (Patrick Dennis), que el fill que apareix al final també comparteix el nom amb el seu fill real i que això de dir-se "Tanner II" denota un cert aire de casa rica, podria molt ben ser. Tot i que l'obra és del 1955, es podria adaptar perfectament a fer-ne una versió per al cinema i no quedaria gens antiquada. De fet, sembla que aquest text va inspirar una obra de teatre a Broadway, un musical i la pel·lícula Auntie Mame (1958). La novel·la va ser un èxit tan aclaparador, que se'n va escriure també una continuació: Around the world with auntie Mame. No sé si s'ha fet la traducció d'aquesta segona part o si es està previst fer-ho, però penso que seria una bona idea. I ara que esmento la traducció, vull destacar la tasca de Francesc Parcerisas, que crec que ha fet una molt bona feina.

En resum, una lectura molt entretinguda mentre de fons us deixeu acompanyar per peces musicals com aquestes. 

 ....

Una curiositat

Cap al final de la novel·la, hi trobem aquest fragment, que m'ha cridat l'atenció: "Va ser la batussa més estúpida i vulgar que he vist mai. És la mea d'escena que et podrien muntar una colla de meuques en un tuguri de Barcelona...". Curiós, no?

Altres opinions a: Una illa plena de llibres | Lectures de l'Espolsada |  Viu i llegeix

Recordant els Sant Jordi

Corrien els anys vuitanta i jo ja anava a l'escola, a una escola d'aquelles que ara se'n diuen "rurals" perquè hi havia dos cursos per aula. Alguns el terme rural l'apliquen a allò que és tradicional, poc innovador, allunyat de tot el que representa l'urbs: el moviment frenètic, l'estímul constant, l'obertura, la modernitat, el progrés... Doncs bé, d'aquesta escola on vaig tenir la sort de passar els meus primers deu anys dins del sistema educatiu, en tinc records molt bons i gratificants, que dubto que una escola més "urbanitzada" m'hagués pogut oferir: un pati de pedretes, que s'acabava allà on començava un camp de blat i el sorral que donava pas al bosc; un cirerer, una mimosa i dues fonts d'aigua; l'hort i els minijardins; els mestres que encara saludo pel carrer i el seu entusiasme; i els Sant Jordi. 

Il·lustració d'Iraida Llucià Bagüés extreta del bloc Poesia infantil i juvenil

No sé ben bé per què, però aquest 23 d'abril, veient la fal·lera signaturística dels lectors i els autors (o potser hauria de dir les editorials?), se m'ha fet present el record dels meus Sant Jordi escolars. Eren tot un esdeveniment, tenien de tot: escrivíem contes i poemes i els publicàvem a la revista de l'escola, la Romanalla. Hi fèiem les il·lustracions pertinents, en creàvem la portada, en fèiem les còpies, les enquadernàvem i, si mal  no recordo, les veníem i tot!

En segon lloc, llegíem una novel·la infantil o juvenil, segons l'edat, i ens preparàvem un qüestionari per a l'autor o autora. El dia convingut, l'escriptor visitava l'escola, ens reuníem tots els alumnes i li plantejàvem les preguntes que havíem acordat. Era el meu moment preferit! Després d'aquella mena d'assemblea, fèiem cua perquè ens signés l'exemplar que havíem llegit. I marxàvem a casa amb un munt d'experiències per explicar i amb la sensació d'haver pogut parlar amb qui t'havia fet somniar durant uns dies. Mercè Company, Joles Senell (Pep Albanell), Sebastià Sorribas, Josep Vallverdú, Emili Teixidor o Joaquim Carbó són alguns dels que van passar per la meva escola. Segur que en alguna caixa encara hi guardo aquestes primeres lectures.

Per últim, es feia un concurs literari. Recordo que a la placeta, davant de tot el poble, es donaven els premis i que jo era la nena més feliç del món quan n'havia rebut algun: un llibre i material escolar. Així em van fomentar el gust per la lectura. Això sí que eren Sant Jordis! 

****

Per si us ve de gust sentir una cançó escrita per al dia de Sant Jordi, aquí teniu "Els dracs no mengen vegetals", del grup 4t 1a, que us podeu descarregar gratuïtament.

Las culturas fracasadas

Les meves granes de llegir alguns dels llibres que anunciava a l'entrada Amb ganes de... es comencen a apaivagar. De moment, he llegit Las culturas fracasadas, damunt la taula hi ha El arte de volar  i tinc La tieta Mame a mig llegir. Aquesta entrada la dedico, doncs, al llibre de José Antonio Marina, l'únic dels tres sobre el qual puc opinar.

Encara no sé gaire per què, però puc dir que Las culturas fracasadas. El talento y la estupidez de las sociedades és un llibre que m'ha agradat, tot i que no acostumo a llegir assaig. Però és que el senyor Marina ho fa fàcil. Amb això no vull dir que ho hagi entès tot, al contrari! Hi ha un munt d'arguments referenciats amb la teoria filosòfica pertinent que se m'escapen i alguns conceptes que se m'han fet opacs, però és que no en sé més. Tanmateix, això no m'ha impedit seguir el raonament del que planteja, ja que en un moment o altre l'autor acaba fent-te una mena de resum amb paraules més "mundanes". O potser he entès aquests fragments perquè m'han semblat del tot aplicables a vivències del moment o conegudes. Heus aquí, doncs, alguns del fragments que he subratllat i en el que m'han fet pensar:

-Per entendre la violenta societat consumista, "El consumismo se basa en la excitación continua de deseos que no se van a poder satisfacer, lo que acaba siempre en frustración, que es la antesala de la violencia." 

-Perquè una societat gaudeixi de la intel·ligència social, postula la llei del progrés ètic: "Cuando una sociedad se libera de la pobreza extrema, de la ignorancia, del miedo, del dogmatismo y del odio tribal, su inteligencia social evoluciona hacia un sistema normativo que se caracteriza, al menos, por defender los derechos individuales, el rechazo a las desigualdades no justificadas, la participación en el poder político, las seguridades jurídicas, la racionalidad como modo de resolver conflictos, la función social de la propiedad y las políticas de ayuda". Som una societat amb aquest tipus d'intel·ligència?

-A tomb amb els darrers canvis en alguns països islàmics, "[...] los sistemas evolucionan interiormente. Por ejemplo, la evolución hacia un islam liberal y democrático sólo pueden hacerla los propios musulmanes. No se puede imponer desde fuera, porque suele producir rechazo, como los trasplantes de órganos." He trobat molt encertada la comparació final. I també m'ha transportat a aquesta realitat política el fragment següent: "[...] todo gobernante necesita contar con algún tipo de complicidad por parte del súbdito. No hay tirano solitario.'El gobernante -escribe Hartmann- no existe por sí mismo, sino en la comunidad. Como individuo no tiene ningún poder. Sólo tiene poder como representate de la voluntad de la comunidad. Éste es un poder prestado.'" Algú hauria de recordar als governants precisament aquesta provisionalitat del poder que els ha concedit la ciutadania.

-Una paradoxa dels nostres dies: "[...] viviremos cada vez más en red. He aquí un ejemplo de las contradicciones que vivimos. Queremos al mismo tiempo homogeneizarnos y diferenciarnos." Y Garner, parlant precisament dels efectes de la xarxa diu "Se reconoce que raramente, o nunca, los humanos productivos trabajan solos." La clau d'una societat intel·ligent sembla que ha de ser la cooperació.

-I la col·laboració és la solució per superar aquest estat de crisi? Saint-Éxupery diu "En la vida no hay soluciones. Sólo hay fuerzas en marcha: es preciso crearlas y entonces vendrán las soluciones." 

I si no arribem a ser mai una societat intel·ligent, quin problema hi ha? Tal vegada cap? "Problema es un obstáculo que nos corta el paso. No hay, pues, problemas si no queremos ir a ninguna parte." On volem anar nosaltres? Tenim algun objectiu? Espero que sí, a mi m'agradaria pensar que sí que hi ha algun problema en la nostra societat, perquè la nostra meta hauria de ser ser millors.

Reproducció de la ressenya publicada a Culturas, suplement

de La Voz de Galicia. Extret del bloc Casa das Letras

En resum, em sembla una bona lectura adequada per a tothom que vulgui  pensar en els nostres temps. Un llibre per llegir i, sobretot, rellegir. També podeu obtenir-ne més informació al web Creación social, que impulsa l'autor.

Fer-se gran (o més gran)

En un dia com avui, per a mi té sentit aquesta cançó: